Mor l’arquitecte Jordi Bonet, el gran continuador de la Sagrada Família

BarcelonaJordi Bonet i Armengol, l’arquitecte que ha fet la Sagrada Família tal com la coneixem avui, va morir ahir dilluns a la nit als 97 anys. "Ha mort a casa, amb l'àvia Mariona al costat i envoltat de família. Ha estat un home bo i generós, un actiu de país, un entusiasta de l'arquitectura, la cultura, l'escoltisme, l'esquí, i un patriota que ha portat Catalunya i Gaudí arreu del món", ha comunicat la seva neta Mireia Domènech a Twitter.

"Era una persona molt activa, molt intel·ligent, molt perseverant, que posava molta dedicació i molt estudi a tot el que feia, molt atenta amb tots els seus col·laboradors i un gran constructor d'equips", diu l'arquitecte i actual director de la Sagrada Família, Jordi Faulí, que es va incorporar a les obres del temple el 1990, quan encara les dirigia Bonet. "Va donar un gran impuls a les obres i és qui les va fer possible. Va dirigir tota la construcció de les voltes de l'interior, va acabar la Façana de la Passió, va dur a terme una tasca molt important a les naus interiors i va fer una gran investigació del projecte de Gaudí introduint eines informàtiques de dibuix i interpretació de les maquetes", detalla Faulí. Entre els molts encerts de Bonet, a l'hora de continuar la construcció de la Sagrada Família Faulí destaca el fet d'utilitzar la volta catalana.

"Va convertir la Sagrada Família en un centre d’alta recerca arquitectònica", diu el crític i historiador de l'art Daniel Giralt-Miracle, comissari de l’Any Gaudí 2002, amic i bon coneixedor de la feina que va fer Bonet com a responsable de les obres del temple del 1985 al 2012. Company de generació i escola d’Oriol Bohigas i Josep Martorell, i lligat per a la posteritat a la seva etapa a la Sagrada Família, també va ser director general de Patrimoni del 1981 al 1984 i una figura destacada en altres àmbits com l’escoltisme catòlic. "Va agafar la gramàtica constructiva de Gaudí i la va portar a les últimes conseqüències", afegeix Giralt-Miracle.

Efectivament, després d’estudiar en profunditat aquell món de paraboloides i altres figures geomètriques impossibles de Gaudí, Bonet va tenir "la gran intuïció" de posar-se en contacte amb Carles Buxadé i Joan Margarit, arquitectes i professors d’estructures de la Universitat Politècnica de Catalunya, i demanar-los que "portessin la declaració tècnica de les obres" de la Sagrada Família. "La decisió d’incorporar els nous llenguatges constructius va ser fonamental. Va introduir les tècniques de construcció modernes a allò antic. De sobte, ja no era un temple que es feia amb paletes, sinó un centre d’alta tecnologia arquitectònica, amb càlculs avançats d’estructures, nous materials i un sistema modern de construcció", recorda Giralt-Miracle.

Per entendre la rellevància d’aquest laboratori tecnològic de la Sagrada Família, el mateix Bonet explicava una anècdota: Frank Gehry, l’arquitecte del Museu Guggenheim de Bilbao, va anar al Massachusetts Institute of Technology (MIT) buscant consell sobre unes superfícies reglades... i el van enviar cap a la Sagrada Família, que "són els que en saben més del món".

La feina amb Buxadé i Margarit i la investigació informàtica van permetre comprovar, com deia Bonet, que "Gaudí no s’havia equivocat". "Bonet no ha acabat la Sagrada Família, però l'ha tancat i l'ha fet avançar", assegura Giralt-Miracle, que admet que aquesta metodologia tan innovadora contrasta amb una visió més aviat tradicional pel que fa a la interpretació litúrgica i al material simbòlic: "No és tant del Concili Vaticà II com de Torras i Bages. Va ser fidel a la idea del catolicisme que hi havia en l’època de Gaudí i va fer poc per aportar les idees del concili al temple. Va ser més fidel a la tradició del XIX que als canvis posteriors".

Cultura en sentit ampli

Jordi Bonet i Armengol, fill de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí i de la mecenes Maria Mercè Armengol, va ser arquitecte perquè "el pare era arquitecte". I no qualsevol: deixeble d’Antoni Gaudí i un dels continuadors de les obres de la Sagrada Família. Bonet i Armengol, nascut al carrer Princesa de Barcelona el 1925, va entomar l’arquitectura, deia, perquè, al cap i a la fi, era el fill gran. L’ambient familiar a can Bonet i a can Armengol ha sigut sempre propici per a la cultura en un sentit ampli. Un cosí de la seva àvia era l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. La seva sogra era la soprano Conxita Badia. Els seus germans: el músic Narcís Bonet i el mossèn Lluís Bonet, rector de la parròquia de la Sagrada Família. I un dels seus cosins, el ceramista i escultor Jordi Bonet i Godó. A més a més, durant la postguerra la casa familiar del carrer Vallmajor va acollir reunions de l’Institut d’Estudis Catalans, i més endavant d’Òmnium Cultural, de l’Assemblea de Catalunya i del PSUC.

A Jordi Bonet li va agradar prou la carrera i va acabar els estudis a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona als 24 anys sota la poderosa influència de Gaudí rebuda del pare. No és estrany, doncs, que el seu primer encàrrec tingui un aire gaudinià: l’església nova de Sant Esteve a Vinyoles d’Orís (Osona), el 1953, inspirada també en les esglésies massisses del Romànic. Després va rebre la proposta d’aixecar l’església de Sant Medir (amb unes voltes singularment gaudinianes) i uns habitatges al barri de la Bordeta de Barcelona. En aquella parròquia, per cert, es va fer l’assemblea fundacional de Comissions Obreres el 1964. “Es va atrevir a implantar la geometria de Gaudí en diferents esglésies”, recorda Faulí. 

Bonet va continuar la seva formació als Estats Units a principis dels 60, i el 1965 va obtenir el títol de doctorat de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. La tesi doctoral era filla de la feina que havia fet a l’església de Santa Maria de la Fortesa, a Piera: "Una closca de formigó armat en forma de paraboloide", segons el mateix Bonet. En aquella època va formar part de la Cantonada, juntament amb el ceramista Jordi Aguadé, el joier Aureli Bisbe, el pintor i vitraller Joan Vila-Grau (que més endavant va treballar a la Sagrada Família) i l'interiorista i ebenista Jordi Vilanova.

Després van venir altres obres com l’Auditori Pau Casals del Vendrell, la nova seu de l’Orfeó Gracienc, el Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa i les naus de les perfumeries Dana, a Granollers, i Puig, a Barcelona. També va desenvolupar una important tasca com a restaurador de la Casa Garriga Nogués, un projecte pel qual va rebre el premi Ciutat de Barcelona el 1989. Va escriure diferents llibres, com L'arquitectura al servei de la música (1986) i L'últim Gaudí: el modulat geomètric del Temple de la Sagrada Família (2000), i parlava alemany, anglès, francès i italià. També va estar molt vinculat a la música, i va fer una gran tasca d’investigació sobre l’acústica que va aplicar a l Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, l’Auditori Pau Casals del Vendrell i a l’Orfeó Gracienc.

Director general de Patrimoni

El primer govern de la Generalitat restaurada el 1980 va nomenar Jordi Bonet com a director general de Patrimoni, càrrec que va ocupar del 1981 al 1984. Va ser ell qui va autoritzar la compra de les 44 obres que van posar a la venda les monges de Sixena i que aleshores ningú més volia adquirir. El 1981 ja li havien ofert incorporar-se a la Sagrada Família substituint el seu pare, que n’havia sigut arquitecte director entre el 1971 i el 1980, però acabava d’acceptar la feina a Patrimoni i, de fet, admetia, no li venia de gust ficar-se en aquell embolic. Sí que ho va acceptar el 1985, i va començar aleshores la seva etapa com a arquitecte director del temple, una responsabilitat que va mantenir fins al 2012, quan va cedir el testimoni a Jordi Faulí, que formava part del seu equip des del 1990.

A banda de la tasca estrictament arquitectònica i estructural, la seva etapa a la Sagrada Família es va caracteritzar per una defensa inflexible de la seva visió del llegat gaudinià que li va provocar diferents disputes, tant en l’àmbit arquitectònic com dins de l’Església. Una de les seves primeres decisions, aprovada per la junta d’obres, va ser encarregar les escultures de la Façana de la Passió a Josep Maria Subirachs, la qual cosa ha alimentat una polèmica estètica eterna. També va ser d’ell la idea de posar els vitralls de Vila-Grau, "vitrall de qualitat", com recorda Giralt-Miracle. I el 2010 va ser Bonet qui va lliurar les claus de la basílica al papa Benet XVI. 

"Tenia una gran estimació pel seu país", diu Faulí. Va ser extraordinàriament actiu en aquest sentit. En una vida tan llarga i profitosa, Jordi Bonet va ser president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1998-2011), el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-1981), consultor del Consell Pontifical per als Laics (1985), vicepresident d’Òmnium Cultural i del Centre Excursionista de Catalunya i membre de la Junta de Museus, del patronat de la Fundació Gala-Salvador Dalí, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, de la Fundació Pau Casals, de la Fundació Lluís Domènech i Montaner i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

I va rebre distincions com la de Comanador de l’Orde de Sant Gregori el Magne (1981), la Creu de Sant Jordi (1990), el premi Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans (1999) i la Creu d’Alfons X el Savi (2006).