Sota terra, enlairada, autoconstruïda, mòbil: l'arquitectura radical que defensava Michel Ragon

BarcelonaNomés tenia el certificat d'estudis primaris, però els seus orígens humils no li varen impedir ni doctorar-se a la Sorbona, tot i no haver-hi fet mai cap curs. Tampoc li va impedir ser un reconegut escriptor i crític d'art i arquitectura d'avantguarda a França. A més, Michel Ragon (Marsella, 1924 - Suresnes, 2020) era un estudiós interessant i prolífic de l'anarquisme, com ho demostra en la novel·la històrica La mémoire des vaincus (1990), La memoria de los vencidos en la traducció castellana publicada per La Oveja Roja el 2010.

"La literatura proletària i la crítica d'art dita d'avantguarda poden semblar activitats contradictòries, però només els ho pot semblar a aquells que obliden que, en certs moments de la història, l'avantguarda estètica i l'avantguarda política van de bracet", escrivia el 1975 en la presentació de la seva tesi doctoral, que amb molt bon criteri La Virreina Centre de la Imatge ha traduït i editat en un fulletó de mà que s'ofereix gratuïtament a l'entrada d'I després de Le Corbusier? Michel Ragon. L'exposició, oberta fins al maig, es va presentar la setmana passada, el mateix dia que l'Ajuntament de Barcelona anunciava la compra de la Casa Orsola, i era inevitable no veure-hi un ressò de l'actual crisi de l'habitatge i l'urbanisme que vivim avui.

"Les nostres ciutats actuals són, com sabem, l'emanació d'una ideologia del poder financer, tecnocràtic i burocràtic, però també són un teatre en què s'interpreta una obra de propaganda que persegueix l'eficàcia de la producció i la intensificació del consum", deia en un altre lloc de la tesi La pràctica de la ciutat i les seves ideologies. Recordem-ho: del 1975. Continua: "Si la ideologia d'una ciutat alliberada, d'una ciutat lúdica, plana damunt les nostres ciutats alienades, si ciutadans indignats han pogut fer seu un eslògan com el dret a la ciutat en el que caldria anomenar lluites urbanes, és a dir, lluites pel que és urbà, és que el mite de la fi de la ciutat és tan fràgil com la fi de la història o de la mort de l'art".

Els comissaris de l'exposició, Neus Moyano i Fernando Marzá, aprofiten la figura de Ragon per fer una immersió en un dels corrents de l'arquitectura menys coneguts que incloïen els que els anys 50 i 60 varen plantejar una alternativa radical al que podríem dir l'academicisme funcionalista de la postguerra. El racionalisme li havia anat de perles als poderosos per reconstruir Europa de manera ràpida, econòmica i senzilla. A més, creixia la preocupació per l'augment de la població mundial —el 1950 hi havia uns 2.500 milions de persones al món i avui s'han superat els 8.000— i es buscaven solucions per acollir la població creixent, molts cops en grans polígons de blocs tots iguals.

"Cap als anys seixanta, diversos grups es van replantejar si el que s'estava fent en arquitectura i urbanisme era el millor per respondre a les noves necessitats de la societat", comenta Marzá amb relació al Grup Internacional d'Arquitectura Prospectiva (GIAP), creat el maig del 1965 i en el qual Ragon va tenir un paper rellevant com a divulgador. "Van començar a investigar en l'àmbit teòric, i també amb propostes pràctiques, les alternatives tecnològiques i ideològiques a aquell model. Les propostes hi eren, els enginyers van demostrar que es podien fer, però gairebé res es va acabar aplicant, tot i que avui en continuem parlant", diu Marzá.

El que plantejaven, com es pot veure a l'exposició, era un canvi de paradigma tan gran que es va considerar visionari, utòpic o fantasiós. Per exemple, el francohongarès Yona Friedman, l'altra figura clau de l'exposició, en la seva defensa de l'arquitectura mòbil proposava unes grans superestructures —entre elles la ciutat espacial sospesa sobre la ciutat existent— en les quals els ciutadans poguessin situar els seus habitatges com volguessin. Es tractava de crear una gran superestructura de serveis que fos prou flexible i mal·leable perquè es pogués adaptar a les necessitats i gustos de cadascú. També la Intrapolis del suís Walter Jonas, un projecte de "ciutats embut" constituïdes per un seguit de construccions còniques que permetien concentrar la part habitable cap a l'interior, assegurant el sol a tots els residents i aïllant-los del soroll i el fum de les carreteres exteriors. I, finalment, els apartaments vacacionals temporals i de cartró com a alternativa a la depredació urbanística del litoral turístic, els habitatges subterranis il·luminats amb un sistema de distribució de la llum solar i les cases caragol que permeten afegir habitacions a mesura que creix la família del francès Guy Rottier. O, també, les "cèl·lules parasitàries" del francès Jean-Louis Chanéac, pensades també per afegir-se com bolets a les construccions existents per augmentar-ne l'espai.

"Si ens quedem només amb les formes, ens equivocarem, perquè l'exposició no pretenia mostrar aquestes idees més o menys visionàries, sinó explicar a què responien aquestes formes, perquè es plantejaven fer un edifici cònic, incorporar horts urbans i natura als edificis, plantejar estructures mòbils i treballar amb l'energia solar", comenta Marzá. "El més interessant és que ells no ho plantegen només des del punt de vista de l'arquitecte, l'administració o el promotor que ha de fer el projecte, sinó des del de l'usuari —afegeix Moyano—. Per a ells és l'habitant qui ha de decidir com ha de viure. Per això no parlen només de formes, o d'infraestructures, sinó que el concepte base és des d'on i qui ha de decidir com hem de viure".

Aquesta centralitat de l'habitant és, segons, Moyano, una constant en els arquitectes presents a l'exposició. "I el fil que els uneix és el pensament llibertari —afegeix—. És a dir, la idea que no es pot estructurar la ciutat des del poder, perquè quan es fa tendeix sempre a fer una arquitectura concentracionària, que és el que hem vist fins ara". Ells proposen, com feia Friedman quan defensava l'estructura urbanística de les barraques del Somorrostro davant de l'apilament amb grans blocs de la Mina, una manera més autogestionada i lliure de definir la ciutat i l'arquitectura.

I el Le Corbusier del títol, què hi pinta amb tot això? A l'inici de l'exposició queda clar. En una paret hi ha la biografia i els llibres de Ragon sobre arquitectura i el moviment anarquista. A l'altra, fotografies i cartell del Festival d'Art d'Avantguarda que es va fer a l'agost del 1956 a la Unité d'Habitation de Marsella de Le Corbusier, que s'acabava d'inaugurar i que és una de les fites de l'arquitectura moderna. Ragon en va ser el comissari de la part artística i Maurice Béjart de la de dansa —imprescindible veure el vídeo del ballarí de jove ballant entre obres d'art abstracte—. Le Corbusier, doncs, que també havia ideat una ciutat tub subterrània sota una autopista amb habitatges segons el gust de l'usuari, és la principal inspiració al principi. Però, després, també es converteix en la figura a combatre quan els seus milers de seguidors arreu del món varen oblidar el seu esperit de recerca i es varen dedicar a clonar algunes de les seves propostes fins a l'infinit. I així fins avui.