L'arquitectura emocional de Ricardo Flores i Eva Prats es corona a Venècia

BarcelonaEls arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats han desenvolupat al llarg dels anys una manera rigorosa i al mateix temps imaginativa d’intervenir en edificis històrics, el fruit més emblemàtic de la qual és la Sala Beckett de Barcelona. Aquesta obra i altres, com el Casal Balaguer i el Museu dels Molins mallorquins i el Théâtre des Variétés, que tenen en curs a Brussel·les, estan molt arrelades a un lloc i unes circumstàncies. Al mateix temps és una lliçó veure com els responsables de diferents edicions de la Biennal d’Arquitectura de Venècia els han interpretat des de perspectives diferents. Del 2014 al 2018, diferents comissaris les van triar per representar el pes del llegat de l’arquitecte Josep Maria Jujol, l’impacte de les crisis econòmiques en l’arquitectura catalana i espanyola recents i idees com la generositat dels arquitectes, els espais democràtics, el benestar i la dignitat.

Enguany Flores i Prats tornaran a ser a l’exposició central de Venècia, que portarà per títol El laboratori del futur, en una edició que tindrà l’Àfrica com a protagonista, ja que més de la meitat dels 89 participants que ha seleccionat la comissària general, l’arquitecta i novel·lista ghanesa-escocesa Lesley Lokko, són africans o de la diàspora africana. Dos altres temes que seran centrals seran la descarbonització i la descolonització. “La nostra resposta a la descarbonització és la reutilització dels edificis”, afirma Ricardo Flores. 

Com és habitual en la manera de treballar de Flores i Prats, han fet un assaig de l’exposició que portaran a la Biennal d’Arquitectura per assegurar-se que tot encaixa fins a l’últim detall. Tenen al davant una setmana per empaquetar-ho tot, i ho començaran a muntar a Venècia amb un mes de marge abans que la Biennal obri les portes al públic el 20 de maig. En lloc del seu estudi, enguany han fet l'assaig a La Favorita, una antiga nau industrial del Poblenou que també estarà representada a Venècia perquè ells mateixos n’estan fent el projecte de rehabilitació. Sigui com sigui, han aconseguit reproduir el seu ambient de treball i cridar l’atenció dels visitants amb un desplegament de dibuixos, plànols, maquetes i fotografies aparentment caòtic que convida a entretenir-s’hi per descobrir tots els detalls.

Els treballs de Flores i Prats es podran veure en una part de les sis que tindrà l’exposició central, que estarà dedicada als tallers i als processos de treball dels arquitectes. “Hem titulat la nostra aportació Patrimoni emocional perquè ens interessa parlar de la rehabilitació i la reutilització dels edificis des del punt de vista de la memòria i perquè ens interessa especialment atrapar les emocions dels llocs”, explica Flores. “Pots fer rehabilitacions de maneres diferents –afegeix–, i a nosaltres sempre ens ha interessat més la part que no es veu, les vides acumulades en els edificis que et suggereixen moltes històries que pots tirar endavant”.

Pel que fa als estudis participants a Venècia, hi haurà paritat de gènere i la mitjana d’edat serà de 43 anys. Segons l’organització de la Biennal d’Arquitectura, per primera vegada gairebé la meitat dels participants seran estudis d’una sola persona o com a molt cinc. Per a Flores i Prats, la presència continuada a la Biennal ha sigut clau per donar-se a conèixer internacionalment, sobretot en l’àmbit acadèmic, ja que periòdicament exerceixen de professors en diferents universitats estrangeres.

Acceptar totes les vides d'un edifici

Les rehabilitacions de Flores i Prats comparteixen una mirada transversal, i al mateix temps es pot veure destil·lada la seva manera de treballar, des d’intervencions més modestes com el Museu dels Molins fins a altres de més ambicioses i complexes com el teatre Varietés. “Cada edifici l’ataques d’una manera diferent perquè té unes condicions diferents, i en les nostres obres sempre hi ha interessos personals, com l’intangible, i qualitats que trobes en l’edifici i que vols recuperar encara que no et demanin que ho facis. No agafes l’última capa de l’edifici, sinó que les acceptes totes, treballes amb la suma de totes”, diu l'arquitecte.

L’exposició estarà dividida en mitja dotzena de projectes, cadascun dels quals està lligat a un concepte que els arquitectes treballen de manera constant. El Foodcultura Museum, que van fer per a Antoni Miralda, i el teatre Varietés, que funcionarà com un laboratori cultural, representen “la condició inacabada de la ruïna”, és a dir, que els edificis en ruïnes estan oberts al fet que els arquitectes els interpretin i facin una nova aportació al mateix nivell que les vides anteriors que va tenir l’edifici. D'aquesta manera els arquitectes creen “un moment continu sense jerarquies, així que no és possible saber què va arribar primer i què va venir més endavant”.

Una altra d’aquestes idees és “el dret a heretar”, que correspon a La Favorita, que acollirà dependències com un coworking i un cafè. “Els edificis contenen una realitat física i social”, adverteixen els arquitectes. Per això Flores i Prats volen fer unes intervencions que connectin “amb els esforços del passat”. Per aconseguir-ho, treballen “críticament” amb les condicions de l’edifici, fins a arribar a un equilibri entre la seva aportació i l’estat de conservació en què se'l van trobar. “Hem d’acceptar el pes de la materialitat i la història de l’edifici, i que la realitat física i emocional del que vam heretar té prou força per resistir les decisions que es prenen en el procés de disseny”, asseguren.

Per a Flores i Prats, el Museu dels Molins representa el fet de “treballar amb la història sense distància”, un procés que comencen fent-se seu a força de dibuixar-lo durant hores i fins a l’últim detall. “Entendre el passat com un futur potencial ens ha donat molta llibertat, treballem sense fer distincions entre el nou i el vell, on tot està orientat cap al nou ús”, apunten. El Casal Balaguer va formar part de l’exposició catalana a Venècia Arquitectures empeltades, i ara la tornen a portar a Venècia per parlar de la idea de "dibuixar amb el temps": “Ens interessa dibuixar sense la necessitat de prioritzar una època respecte a una altra”, diuen. Finalment, la Nau Yutes a Sant Just Desvern i la Sala Beckett reflecteixen “el valor d’ús” dels objectes. “La idea de patrimoni no té res a veure amb el que és valuós o monumental, sinó que sorgeix del temps i de l’experiència, del que és col·lectiu”, conclouen Flores i Prats.