L'arquitecte que hi ha darrere dels dos nous teatres de Barcelona

BarcelonaEls antics cinemes Texas s'estan transformant a marxes forçades en l'Espai Texas, un equipament que tindrà un teatre de 200 localitats, dues sales de cinema que sumen 200 butaques més i un bar que donarà al carrer Bailèn, 205. A peu d'obra, al barri de Gràcia de Barcelona, hi ha l'arquitecte Francesc Guàrdia, que curiosament és artífex tant d'aquesta reforma com del nou teatre que Àlex Rigola obre aquest dimarts dia 12 a Sants (Bacardí, 35), la sala Heartbreak Hotel.

Sigui de 200 o de 70 butaques, com es dissenya un teatre? L'arquitecte Francesc Guàrdia va treballar al despatx de Ricardo Bofill abans que creés el famós Taller d'Arquitectura. Després va exercir durant dècades a l'estudi de Manuel Núñez, entre París i Barcelona, i és aquest arquitecte amic de Fabià Puigserver i la tropa del Teatre Lliure qui el va acostar al teatre. Quan van aconseguir que les institucions decidissin reconvertir el Palau d'Agricultura de Montjuïc en el nou Lliure, ell hi va entrar "per casualitat", amb el disseny ja traçat per Núñez. "El projecte estava passat de rosca i volien que fos més assequible i tranquil", explica Guàrdia. Ell el va aterrar, van superar tot de traves arquitectòniques i institucionals i es va inaugurar el 2001. Guàrdia el recorda com un treball col·lectiu, en què es va posar al servei dels artistes i no al revés. "La gent de teatre sap el que vol –diu–. Tu només has de fer que funcioni el que et demanen", afirma.

Al Lliure de Montjuïc es va mantenir "l'arquitectureta simpàtica" de l'Exposició Universal del 1929 i el director Fabià Puigserver va idear l'interior de la sala gran, que Francesc Guàrdia emparella amb el Teatro Comunale de Bolonya, obra d'Antonio Galli da Bibbiena, de finals del XVIII. "La gent diu que és anacrònic, amb tots aquells arcs, però si vols poder trencar la quarta paret, és un espai magnífic. Es va fer un teatre sumptuós, però s'ha de pensar que aquí no teníem teatres, no podíem fer un teatre públic que semblés un gimnàs i que al cap de quatre dies fes fàstic. Ara vas al Lliure i fa goig", defensa.

Quan Àlex Rigola dirigia el Lliure i es van fer obres al Teatre Lliure de Gràcia, va tornar a comptar amb l'arquitecte de la casa. L'objectiu de Francesc Guàrdia llavors va ser mantenir l'essència mítica del lloc, però en versió 2010. "El que era difícil és que s'havia de canviar tot i que semblés que no s'havia fet res", afirma. "Si fas un teatre i funciona, serà un teatre. Si no saps el que és un teatre, faràs una capsa de sabates", resumeix. Aquella aura és la que Rigola ha volgut reproduir ara al Heartbreak Hotel.

Com es fa la màgia?

Fent una passejada per l'espai en obres del Texas, Guàrdia va desgranant el que ha de tenir un teatre. "La fusta. Si no ets grec, fes-ho amb fusta", recomana. És un material càlid i permet treballar sobre la marxa, seguint l'obra. També és elemental el negre, per centrar tota l'atenció en l'escena. "L'espai és com una càmera obscura, ha de ser tancat, definit, ha de reduir la visió de l'espectador", diu. L'escenari "ha de donar joc, amb entrades i sortides". I l'acústica ha de ser cosa d'enginyers experts: "En aquest teatre els actors no portaran micròfon", promet.

Al Texas tindran un escenari quadrat central de 6,5 metres i a banda i banda hi col·locaran les 200 butaques que han llogat al casal-auditori La Violeta d'Altafulla. El repte ha estat pressupostari, de manera que s'hi ha intervingut el mínim possible per no encarir el projecte. D'aquí just un mes, el Texas reobrirà amb la comèdia Pongo, amb Judit Martín i Alba Florejachs. La programació teatral (que coordinen els socis de la cooperativa Barc amb membres de la Sala FlyHard i de Dagoll Dagom) serà comercial, contemporània, d'autors catalans vius, de companyies locals i temàtica actual. Es recuperaran grans èxits i es farà multiprogramació. A les sales de cinema hi haurà una programació de cinema de reestrena intensiva, tot en català.

El Hearbreak Hotel, el pot més petit de Barcelona

El repte arquitectònic del Heartbreak Hotel era com encabir un teatre de 72 butaques en un antic magatzem de 150 metres quadrats. "No volíem més de cinc fileres", explica Rigola, que portarà la sala amb la productora Irene Vicente. Els queden 4 metres d'escenari davant d'una paret de 9 metres de llarg. Comencen aquest dimarts amb la reestrena de la Hedda Gabler que ja es va poder veure dins una caixa de fusta al Teatre Lliure de Gràcia. "De fet, tot neix de la caixa. Volia un teatre per posar-hi la caixa". Aquesta sala suposarà "el comiat de la caixa de fusta per quedar-nos amb una caixa fixa", diu. Al novembre hi col·locaran les 72 butaques per representar el següent muntatge, L'home de teatre, amb Andreu Benito.

"Volia un espai molt íntim que convidés a obrir els cors dels artistes i que facin servir el públic gairebé com a terapeutes", explica. Amb l'Ivànov de Txékhov, Rigola va inaugurar un nou tipus de teatre. El primer dogma és que els actors no hagin de projectar la veu. El segon, que no interpretin uns sentiments sinó que els transitin, que estiguin presents. Per això es diuen pel seu nom i van vestits com a la vida real. "Més que la meva sala, vull que aquest sigui l'espai de l'intèrpret. La Beckett és el lloc de l'autoria, i el nostre és el lloc de l'intèrpret que es recolza en grans textos. Aspirem a certa excel·lència", descriu mentre acaba de solucionar els últims serrells el mateix dia de l'obertura. "Som tan pocs..."

Rigola ha buscat un espai privat per fer rendible el teatre que li agrada i que no poden mantenir els teatres públics. "La gent et pregunta: «I si va bé ho fareu en un teatre més gran?» No! Més gran no! Si ho volgués més gran ja ho coproduiria amb altres teatres!", diu. És un director escènic que se sent en la maduresa creativa. "També m'agraden els grans formats, si estan ben fets, però aquí és on em sento còmode i on penso que puc fer la meva aportació, on soc feliç i gaudeixo". La Heartbreak Hotel posarà a prova fins i tot aquest nom tan complicat, que és el de la companyia-productora que capitaneja Rigola des de fa una dècada. "No és fàcil de pronunciar. Però tampoc fem un teatre fàcil. El nom, literalment, vol dir 'L'hotel dels cors trencats' i crec que té poètica i que entronca amb l'esperit: volem que sigui un espai guaridor per als cors trencats. Crec que ens acostumarem a tot, al nom i a aquest tipus de teatre", desitja.