Kengo Kuma: "Caldran almenys deu anys perquè Barcelona recuperi tots els carrers per a les persones"

BarcelonaL'arquitecte japonès Kengo Kuma (Yokohama, 1954) és reconegut arreu del món per una visió de l'arquitectura basada en actualitzar la tradició japonesa, l'ús de materials naturals com la fusta, la integració amb la natura i la sensibilitat mediambiental. Actualment, el seu estudi té seus a Tòquio, París, Pequín i Shanghai. Kengo Kuma ha passat per Barcelona per participar en el cicle de conferències d’arquitectura Foros 2024, que organitza la UIC Barcelona School of Architecture, una de les activitats de les Setmanes d'Arquitectura de l'Ajuntament de Barcelona.

Per què es va fer arquitecte?

— Vaig quedar aclaparat pel gimnàs nacional que Kenzo Tange va dissenyar per als Jocs Olímpics de Tòquio del 1964. En aquell moment vaig prendre consciència d'aquesta professió i vaig voler ser arquitecte.

Quan començava, quins van ser els seus referents?

— Com a mestre, estic molt influenciat per Frank Lloyd Wright.

Ha fet edificis de moltes tipologies diferents, com l'edifici M2 per a Mazda, el balneari Ginzan Onsen Fujiya Inn, la seu a Dundee del museu V&A i l'estadi nacional del Japó a Tòquio. Com afecta això a la idea de tenir un llenguatge reconeixible?

— Sigui allà on sigui que es desenvolupi el projecte, fem tot el possible per aprendre i respectar la gent, la història i la cultura del lloc i reflectir el que hem après en el nostre disseny, en lloc d'obligar-nos a adaptar un estil o enfocament determinat, que és una manera de treballar habitual entre els arquitectes famosos. La nostra posició clau és deixar l'ego enrere i ser humil a l'hora de construir. Això fa que els nostres dissenys siguin diferents.

El context i la història local són molt importants per a vostè. Com s'hi endinsa, quan treballa fora del Japó?

— Llegeixo i busco informació sobre el lloc on treballem, però la millor manera és visitar el lloc, parlar amb la població local i escoltar el que diu la gent honestament sobre el lloc on viuen.

Quin és el paper social dels arquitectes d'ara?

— El paper dels arquitectes és recuperar o celebrar tota la diversitat que ens dona la Terra al món d'avui, massa homogeneïtzat i industrialitzat.

Va fundar el seu estudi el 1990. Quins aspectes de la seva professió continuen semblant-li un repte?

— La part més difícil de ser arquitecte és que sempre estàs exposat a les crítiques, ja que dissenyar nous edificis pot generar dubtes i confusió a la gent. És important que escoltem la seva veu, ens comuniquem amb ells i els fem fans de l'arquitectura.

La lleugeresa és una de les claus dels seus treballs. En quin sentit?

— La lleugeresa significa abandonar la teva actitud egocèntrica i estar en harmonia amb el teu entorn.

Va viatjar per primera vegada a l'Àfrica el 1978, i l'any passat va regalar el projecte d'una escola a Ghana. Quin impacte li ha produït l'Àfrica?

— Aquell viatge al continent africà va significar molt per a mi. Vaig quedar convençut que l'arquitectura estava connectada i creixia a partir de la mateixa terra, igual que les plantes i els arbres, i que creava connexions estretes amb la vida de la gent. No hi ha cap matís nostàlgic en això que dic de la connexió dels africans amb el seu entorn. La seva manera de viure era natural i funcional. L'escola professional de Ghana es construirà a la ciutat de Manso, que precisament vaig visitar el 1978, així que em sento encara més a prop del projecte.

Els grans arquitectes europeus i asiàtics treballen arreu del món. Creu que encara hi ha moltes diferències entre les ciutats europees i les japoneses?

— Tots i cadascun dels pobles i ciutats d'arreu del món són únics, fins i tot dins el Japó.

Aquí tenim un gran repte amb la manca d'habitatge. Això també està passant al Japó?

— Al Japó ens estem concentrant en crear un nou entorn d'habitatge compartint cases, fent servir habitatges existents, vells, en alguns casos, cosa que podria facilitar que les persones s'ajudin entre elles.

Un altre dels reptes és introduir més natura a les ciutats. Com creu que es pot fer?

— Hi ha moltes maneres de fer verdes les grans ciutats sense crear grans parcs. Es poden col·locar plantes als carrers, entre els vianants i els edificis, per exemple. També, plantar plantes i arbres als terrats, així que acumular petites àrees verdes en diferents racons de la ciutat contribuirà molt a crear ciutats verdes.

Creu que la covid està tenint o tindrà un impacte significatiu en l'arquitectura i l'urbanisme?

— Sí, durant la pandèmia es va demostrar la importància de l'espai semiexterior, força comú a l'arquitectura tradicional japonesa, i ara s'exigeix en l'arquitectura a tot arreu.

Ha sigut molt crític afirmant que els carrers del segle XX són presa dels cotxes, i ha dit que li agradaria dissenyar un carrer del segle XXI, tornar la humanitat als carrers. Barcelona està actualment immersa en aquest debat. Com el plantejaria vostè?

— És un repte força considerable, perquè primer hem de resoldre la qüestió de la mobilitat, proporcionant un mitjà de transport diferent dels cotxes. Caldran almenys deu anys, o fins i tot més, perquè una ciutat avançada com Barcelona recuperi tots els carrers per a les persones i els faci accessibles. Substituir els cotxes per altres mitjans més respectuosos amb les persones és un acte revolucionari, i definitivament val la pena en totes les ciutats.

Fa pocs anys va fer una intervenció a la Casa Batlló. Gaudí ha sigut una font d'inspiració en algun moment de la seva trajectòria?

— La primera ciutat estrangera que vaig visitar va ser en realitat Barcelona, així que va tenir un gran impacte en la meva carrera posterior. L'arquitectura de Gaudí era totalment diferent de la que m'havia imaginat a partir de les fotos. El Gaudí real es va fusionar completament amb la naturalesa de Barcelona: amb la llum, el vent, com si tot això hagués sigut una part important de la ciutat.

El guanyador de l'últim premi Pritzker és japonès, Riken Yamamoto. El seu nom també sonava com un dels favorits. Els arquitectes japonesos dominen el palmarès del Pritzker, que és considerat el Nobel dels arquitectes. Per què creu que han aconseguit aquesta rellevància?

— El Japó és un país petit i muntanyós, i la seva població es concentra en petites zones habitables. Tenint en compte aquest límit i els desastres naturals que afecten el país amb freqüència, els arquitectes del Japó han buscat les maneres, i han acumulat saviesa, per crear espais petits però rics i confortables per a les persones. Aquest entorn tan desafiant ha contribuït a fomentar que els arquitectes japonesos tinguin idees interessants i treballin amb tècniques úniques.