Josep Llinàs: "Quan em poso al costat de l'espectador de vegades penso que estic fent el ridícul"

BarcelonaJosep Llinàs (Castelló, 1945) és un dels arquitectes més importants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. És conegut per obres com un bloc d'habitatges al carrer del Carme de Barcelona, biblioteques com ara la Jaume Fuster, el centre d'arts escèniques L'Atlàntida de Vic i l'Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona. El Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE) li ha concedit la Medalla d'Or de l'Arquitectura per "la seva obra serena, la seva valuosa intervenció en arquitectures existents i l'atenció a la qualitat de l'entorn urbà, referències actuals de les quals és precursor". També perquè les seves obres transmeten “valors permanents, útils per a la societat” a les noves generacions, i per la seva tasca com a professor.

Per què es va fer arquitecte?

— M'agradava dibuixar, que en aquells moments es considerava una raó per ser arquitecte. I al meu pare també li agradava la professió: tenia una idea molt mítica que els arquitectes guanyaven diners i eren moderns. Crec que això passa en tots els estudis, que quan hi entres és quan veus que allò que imaginaves és una altra cosa. I més en el meu cas, perquè la meva etapa a l'Escola d'Arquitectura va estar molt relacionada amb les vagues i els tancaments de la universitat; a vegades ens passàvem mesos sense anar a classe. Vaig viure la fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona, i de tot allò en vaig aprendre molt.

Així que l'aprenentatge a l'Escola d'Arquitectura va ser més vital que acadèmic.

— L'aprenentatge estava més relacionat amb temes socials, amb el descobriment de la política. Aleshores ser arquitecte no era tant com ara, que és com una professió, sinó que era més una manera d'entendre el món. Això va ser molt important per als que estàvem allà. Vaig entendre el que realment significava la professió cap al final de la carrera, quan vaig entrar al despatx de Coderch: vaig quedar enlluernat per la figura de Coderch, i vaig entendre la responsabilitat i la relació personal que pots arribar a tenir amb aquesta feina.

Un altre arquitecte de la generació anterior amb qui també va col·laborar és Alejandro de la Sota.

— Sota i Coderch eren molt amics. Amb Sota hi vaig col·laborar uns anys després, quan ja era arquitecte, quan jo tenia uns 35 anys. El coneixia com a arquitecte però no personalment. Als anys 80 li van encarregar la direcció d'obres de la reforma d'una obra seva, el Govern Civil de Tarragona. El projecte l'havien fet des del ministeri, i el Col·legi d'Arquitectes va dir, amb bon criteri, que la manera que el projecte no es carregués l'edifici era que la direcció d'obres la portés el mateix Alejandro, que va acceptar. Però ja era gran, i va demanar un col·laborador local. Aquí és on el col·legi va donar el meu nom i vaig entrar en aquesta relació, que va ser molt important per a mi.

Per què ho va ser?

— Primer, perquè va ser una relació personal de molta afinitat, i després, ràpidament, es va desmuntar la imatge que jo tenia d'arquitectura rigorosa, d'austeritat, de severitat, de disciplina. Tot això es va desmuntar en veure com Sota s'enfrontava als temes de l'arquitectura, amb molta radicalitat i amb molta consciència del que s'havia de fer, però no des del punt de vista que tenia jo d'una d'arquitectura feta de renúncies. I això va ser molt important.

A l'altre extrem hi ha un arquitecte que també l'ha marcat, Josep Maria Jujol, de qui va restaurar el Teatre Metropol als anys 90 i a qui ha dedicat diversos llibres.

— Alejandro de la Sota i Josep Maria Jujol són, en realitat, les dues cares d'una moneda. Sota representava, sobretot, la racionalitat i l'abstracció, i Jujol és el contrari: la relació amb el lloc, agafar com a materials el que té a tocar, la improvisació, l'espontaneïtat, la celebració... Però això no vol dir que a Sota no li agradés Jujol. Li vaig ensenyar diversos treballs de Jujol i li va agradar. Probablement, al revés també hauria passat. Són les dues cares d'una moneda, però tenen relació. La mateixa façana del Govern Civil de Tarragona, quan la veus, tens tendència a separar-te'n cada vegada més per entendre-la. I en el cas de Jujol passa el contrari, acabes tocant les coses que fa, hi ha una relació més tàctil.

Com ha evolucionat la seva relació amb l'obra de Jujol?

— M'ha agradat molt sempre. I tot el que he fet, a vegades estant a les seves obres o redibuixant els projectes, fent maquetes o ampliacions o reduccions d'alguns dels seus treballs, ha sigut per intentar entendre per què m'agrada tant. Al principi era una afinitat més pel que Jujol té d'heterodox respecte al moviment modern. No és tan antic, perquè Jujol només era vuit anys més gran que Le Corbusier; és com un besavi meu. Per a mi el gran descobriment de Jujol, i la gran afinitat, va ser el plaer de veure que no feia falta aplicar tot el rigor que m'havien ensenyat a l'escola. La seva arquitectura podia tenir tocs kitsch, que m'agradaven, podia ser més pròxima a la ferreteria que al disseny... Amb els anys he anat buscant aquestes explicacions i he vist que no era una actitud, sinó el resultat d'una manera de viure, de pertànyer a un món més o menys rural, de la cultura de la precarietat, d'aprofitar-ho tot.

El fet de redimir els objectes rebutjats donant-los una nova vida és un dels trets més característics de Jujol.

— Tothom pensa que Jujol anant al magatzem i fent servir una pala per tapar un forat és una mostra d'heterodòxia i llibertat, però en realitat es tractava d'aprofitar el que tenia; és així de senzill. El seu fill em va explicar que aquesta cosa d'aprofitar al màxim les coses és una cultura familiar. Moltes vegades l'origen d'un comportament ve de la família, del poble, de tradicions, d'aquesta relació que té Jujol amb la celebració. Crec que la seva obra està molt vinculada als dies de festa, que abans tenien moltíssima importància. Els dies de festa eren el moment del descans, de vestir-se d'una altra manera... Bé, m'he anat aproximant més a la seva obra, i en realitat això també significa que m'he internat en un terreny que desconec, perquè jo sempre he viscut a Barcelona i tinc una relació amb el món rural molt d'espectador.

Ha fet treballs molt diversos: escoles, biblioteques, cases, blocs d'habitatges i centres mèdics. ¿Aquesta versatilitat és un tret distintiu dels arquitectes de la seva generació?

— Crec que he aconseguit no ser un especialista en biblioteques, o en Jujol, o en restauració. No és convenient tenir aquest tipus d'especialització; potser en el cas d'hospitals sí, perquè has de conèixer com funcionen i les relacions secretes que hi ha dins aquest funcionament. Però, en general, fer d'arquitecte vol dir donar respostes a programes i a llocs. No importa ni el programa ni el lloc, i la gràcia és que siguin sempre diferents.

Tot i no ser un especialista en biblioteques, la Jaume Fuster és una de les seves obres més emblemàtiques. Què és el que més li agrada de les biblioteques?

— Abans que parlava d'hospitals... les biblioteques són exactament l'oposat, perquè fer funcionar una biblioteca és molt fàcil. L'únic que, en la meva opinió, s'ha de fer amb l'interior d'una biblioteca és que una persona estigui a gust amb la sensació d'estar aïllat i, al mateix temps, estar amb cent cinquanta persones al voltant que fan el mateix. Això és el més maco de les biblioteques. I des de l'exterior, ha de ser visible aquesta situació tan optimista des del punt de vista social que gent que no es coneix estigui fent el mateix amb aquesta actitud. Sempre he procurat que això es vegi des de fora i que les persones es vegin les unes a les altres a dins, amb dobles espais, per exemple.

Fa deu anys, en una entrevista que li va fer Carles Capdevila, deia: "T'has de resistir a fer el que et demanen". Continua pensant-ho?

— Sí, sí. Això també em fa pensar en una cosa que em va dir el Sota, que no sé si me la va dir de debò o de broma, cosa que és molt del Sota, i molt gallec. Em va dir que si començava un projecte i no sabia què fer, el millor era fer el contrari del que et demanaven. Això és fort, no? És una bona manera de no contaminar-te massa amb els desitjos de la propietat, que és un dels temes delicats de l'arquitecte. Vulguis o no vulguis, fas coses perquè agradin al que et paga. Però la teva obligació també és donar resposta a altres temes. L'arquitecte sempre té aquesta deformació possible de ser massa fidel a les demandes del propietari.

Un dels seus treballs amb una ambició urbana més forta és l'illa d'equipaments del Fort Pienc, que va fer vint anys l'any passat. ¿La considera com un precedent de la convivència de diversos usos o la pacificació de la ciutat posteriors?

— El projecte va estar molt relacionat amb les circumstàncies en què es feia. El primer encàrrec que vaig tenir va ser la residència de gent gran. I, a partir d'aquí, vaig parlar amb l'Ajuntament perquè vaig pensar que tal com estava ordenat tot aquest espai estava negant des del punt de vista urbà la relació amb el carrer Ribes. El projecte estava fet oblidant-se la diagonal del carrer. La mateixa residència ja buscava respondre a la geometria singular del carrer Ribes. I després, quan vaig rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de fer una proposta d'ordenació del conjunt, vaig decidir que la biblioteca i l'escola bressol depenguessin del carrer. És una cosa que aleshores no sabíem com era d'important, però s'ha demostrat que era molt important: que tots els equipaments tinguessin accés des d'aquesta placeta que havíem fet. Això també té relació amb una cosa que em deien els tècnics de biblioteques: jo tenia una idea a priori de biblioteca com de temple de la cultura, i ells em van explicar que es tractava del contrari. Que si vas a portar el nen a l'escola, i tens deu minuts, deixes el nen i vas a la biblioteca per buscar una recepta per un compromís que tens el diumenge. I vaig pensar que aquest és el cas. A Fort Pienc deixes el nen a l'escola i te'n vas a la biblioteca, i fas això. També hi ha una relació amb el mercat, i amb el mateix espai exterior vinculat a la residència. Hi ha moltes multiplicacions, que segurament és el que li ha donat aquesta qualitat d'ús. Vam començar amb l'encàrrec de la residència de gent gran, i l'encàrrec es va anar ampliant.

Què li semblen els controvertits eixos verds a l'Eixample?

— No en tinc una opinió molt clara, no sé què dir-te. Realment desapareix el moviment, que no sé si és el que toca a l'Eixample. I també hi ha una asimetria, perquè si desapareix el trànsit d'una banda, es reforça a l'altra. Els carrers també serveixen per comunicar, no només per estar-hi, i això no sé si és una qualitat perduda que correspon a una ciutat activa. Entenc que el trànsit feia falta reduir-lo, però la veritat és que ara circular per Barcelona és bastant difícil.

Veu Barcelona molt més pressionada pel turisme?

— No surto gaire del barri [Llinàs té l'estudi i viu a l'avinguda República Argentina]. Crec que hi ha una cosa molt maca en tot això, i ho dic de debò, i és que coexisteixen diferents mons: l'altre dia era al COAC, i veia que a la plaça de la Catedral hi ha un ambient molt turístic, però de sobte va sortir una processó de cinc o sis persones encapçalada per un capellà i un senyor amb un burro, com de festa major. No sé què hi feien, però vaig pensar que era molt bonic que coexistissin amb els turistes. Cal que es conservi, si és possible, el teixit ja consolidat per les tradicions, per la història, de botigues, i que al mateix temps hi hagi gent en moviment d'altres països. O sigui, és multiplicar les capes. No veig el turisme com a problema, però la veritat és que tampoc soc un especialista. Encara trobes restaurants amb l'ambient de fa cinquanta anys a Barcelona. Diferents capes hi conviuen i hi ha un moment que una es posa dalt i es fa visible, però les altres continuen actives.

El 2010 va patir una davallada de feina arran de la crisi i, al mateix temps, va fer un gir en la seva manera de treballar: a les arrels del projecte de restauració d'un edifici racionalista de la Universitat Nacional de Colòmbia al campus de Bogotà hi ha una fotografia que Perejaume va fer a un fragment d'un retaule barroc de la Catalunya central.

— Arran de la crisi vaig tenir dos o tres fracassos en projectes importants. Aleshores vaig tenir temps i vaig tornar a mirar diverses coses de Jujol que no havia entès, una de les quals era la botiga Mañach, i la vaig començar a estudiar. Això em va portar a un llenguatge que no era el meu, que estava molt més lligat al moviment modern, i em va portar a un altre lloc. I el resultat seria aquesta actuació a Bogotà. Arriba un moment que, per edat i per circumstàncies professionals, he de fer coses així. Encara que moltes vegades penso que m'estic equivocant, he de fer coses que estiguin vinculades a aquests nous instruments de treball, vinculats a la gimnàstica que he fet amb coses de Jujol. Crec que és el que he de fer, encara que de vegades, quan em poso al costat de l'espectador, penso que estic fent el ridícul. Però és la meva obligació, no sé com explicar-t'ho.

És considerat un arquitecte prestigiós i al mateix temps molt poc mediàtic. Li hauria agradat tenir més reconeixement?

— No, no, no... Al revés. Estic molt content amb la rebuda que he tingut entre els mitjans, els amics i els col·legues. Sempre penses que estan equivocats, és la síndrome de l'impostor. Si un dia descobreixen que soc tan dolent...