Iwan Baan: el fotògraf d'arquitectura més transgressor

BarcelonaEl fotògraf neerlandès Iwan Baan (Alkmaar, 1975) va quedar fascinat per la fotografia quan la seva àvia li va regalar una càmera fotogràfica pel seu dotzè aniversari. Més endavant va estudiar fotografia a la Reial Escola de Belles Arts de la Haia, però no va arribar a aconseguir el títol; la seva trajectòria va fer un salt quan va entrar en el camp de la fotografia d'arquitectura i es va convertir en un dels grans referents internacionals, com es veu a la gran retrospectiva que li dedica el madrileny Museu Ico fins al 8 de setembre, Iwan Baan. Instantes en la arquitectura, dins la secció oficial de PHotoEspaña 2024.

Baan, tanmateix, renega de la fotografia d'arquitectura com a etiqueta i qualifica els arquitectes, que se'l rifen, de "maniàtics del control". Ell descriu la seva feina com l'afany per "revelar el que d'altra manera passaria inadvertit o quedaria ocult". Tot el contrari del que veiem sovint en les fotografies d'arquitectura convencionals. "No em considero un fotògraf d'arquitectura", diu Iwan Baan a l'ARA, i recorda que va arribar a l'arquitectura "una mica per casualitat": "Durant molts anys vaig fer fotografia documental per a revistes i diaris, i arran de conèixer Rem Koolhaas el 2004, d'un dia per l'altre vaig començar a estar envoltat d'arquitectes. Però en realitat la meva fotografia no va canviar, continua estant basada en persones, llocs i la narrativa visual".

Però Baan sí que es va adonar que en la fotografia d'arquitectura podia combinar tots els seus interessos. El paper de Koolhaas va ser clau, perquè li va encarregar que fotografiés quatre obres que acabaven d'enllestir, sense donar-li instruccions, i li va permetre fer el seguiment de la construcció de l'obra que es va convertir en un dels seus edificis més emblemàtics: la seu de la Televisió Central de la Xina, un treball cabdal en la trajectòria de Baan. "Vaig pensar que era una història interessant no només per l'edifici, sinó també per altres qüestions com el paisatge en transformació de Pequín, el fet que tota la ciutat estigués en obres amb vista als Jocs Olímpics i els obrers migrants que hi treballaven", explica l'artista.

L'interès per les patums i els estudis emergents

A l'exposició, una producció del Museu Vitra, es poden veure els seus treballs més coneguts per a Koolhaas i altres grans arquitectes com Herzog & de Meuron –per a qui va documentar l'Estadi Nacional dels Jocs Olímpics de Pequín del 2008–, Steven Holl, Zaha Hadid, Toyo Ito, l'estudi Morphosis i Tadao Ando. Baan també ha treballat amb estudis més joves, com els espanyols Selgascano, el japonès Junya Ishigami i Francis Kéré, el guanyador del premi Pritzker l'any 2022. Però també ha anat més enllà de l'arquitectura contemporània d'autor i ha fotografiat la frontera entre els Estats Units i Mèxic; els habitatges autoconstruïts sota terra de Yaodong, a la Xina; les cisternes esglaonades de Chand Baori, a l'Índia; el gratacel ocupat de la Torre de David, a Caracas; els estralls de l'huracà Sandy a Manhattan, i una església excavada a la roca, Beta Georgis, a Etiòpia. Les últimes dues imatges reflecteixen la importància de la perspectiva aèria per a Baan, que lloga helicòpters, avions no tripulats i drons per aconseguir les imatges.

L'església de Beta Georgis és un exemple de l'interès que l'artista té per les tradicions vernaculars, i com els edificis són fruit de "les condicions climatològiques, els materials i les necessitats de la gent", diu l'artista. "Quan miro la meva obra en perspectiva, crec que sempre m'he dedicat a documentar llocs i la vida dels seus habitants, i que tot això ho puc aplicar al camp de l'arquitectura. Els meus projectes preferits són aquells en què puc explicar una història que va més enllà de l'edifici. No accepto gaires encàrrecs, i els que sí que accepto és perquè hi trobo una altra història en paral·lel a l'arquitectura", assegura Baan, mentre que la conservadora del Museu Vitra i comissària de la mostra, Mea Hoffmann, subratlla el caràcter social de les seves fotografies en un dels articles del catàleg: "Baan compleix un paper important a l'hora d'atorgar visibilitat a determinades persones, projectes i cultures que contribueix a fer que el discurs occidental els reconegui".

Fer arribar els edificis al públic que no els pot visitar

A vegades, en les fotografies de Baan el treball dels arquitectes ocupa un paper secundari, i el que ell vol capturar és el creixement de les ciutats i la seva transformació incessant. També li interessen les "friccions" de les quals és testimoni. "La nova arquitectura convida la gent a experimentar-la i respondre-hi d'una manera diferent, i jo, com a fotògraf, soc una mena de tercer ull que mira aquestes persones i ho documenta, i hi afegeix més capes per a la gent que no pot visitar el lloc", explica.

Baan viatja amb poc equipatge: sense trípode, amb un parell de càmeres i uns objectius bàsics. Quan arriba a un lloc nou, li agrada descobrir-lo de manera "intuïtiva". "Intento anar-hi sense gaire bagatge previ, per a mi és important descobrir les coses jo mateix. I m'agrada que les fotografies també recullin una atmosfera, com la gent treballa", explica. Per això, sovint treballa amb la població local. "T'expliquen històries, et presenten altra gent, una cosa et porta a l'altra, i d'aquesta manera els projectes es van desplegant", conclou.