El Centro Botín, un vaixell salpant de la badia de Santander

SantanderÉs inevitable que les fotografies no facin justícia a la vida dels edificis. Les imatges reflecteixen com l’edifici es relaciona amb el teixit que l’envolta, capturen detalls i atmosferes, i insinuen recorreguts. Però fins que un no visita un edifici no en pot copsar tota la magnitud. Així mateix, potser és un grau d’excel·lència que un edifici no s’esgoti en la seva imatge. El Centro Botín de Santander és un d'aquests edificis. El primer edifici de l’arquitecte italià Renzo Piano, guanyador del premi Pritzker el 1998, té dues vides. Les escales i terrasses metàl·liques que l’envolten per fora, conegudes com a pachinko, el converteixen en un mirador privilegiat sobre la badia i la ciutat. Precisament, un dels atractius és un trampolí de 23 metres de llarg damunt el mar. I, per dins, acull usos com un auditori, espais educatius, dues àmplies sales d’exposicions, un restaurant i una botiga. “Per l’edifici hi passen un milió de persones l’any, unes 250.000 de les quals entren a veure les exposicions. És una bona xifra, però hem posat cartells per fer una crida als visitants, perquè si han arribat fins a la porta, que entrin a veure les exposicions”, afirmen fonts del centre.

El Centro Botín, l’emblema de la fundació amb el mateix nom, és considerat un dels últims edificis icònics construïts a l’Estat. Va costar uns 100 milions d’euros. Quan la crisi econòmica va esclatar el 2008 i el sector de l’arquitectura va quedar greument afectat, les obres van continuar, i va obrir les portes el 2017. Dues raons més per les quals és un edifici esmunyedís tenen l’origen en la polèmica que va suscitar la seva ubicació a la badia. Per això, Piano va decidir que l’aixecaria damunt un reguitzell de pilars de fins a set metres d’altura, el gruix dels quals no és superior als arbres del parc que hi ha al davant, i que dividiria l’edifici en dues parts: les aules i l'auditori estan ubicats a l’edifici est, i les sales d’exposicions, que fan un total de 2.500 m², a l’oest. De les dues, crida l’atenció la il·luminació zenital de la planta superior, amb una lluerna que ocupa bona part de la coberta. Piano el va definir com “un edifici que festeja l’aigua, com un vaixell més a la badia”. Efectivament, fa aquest efecte.

Un edifici que canvia de color segons l'impacte de la llum

Un dels trets més emblemàtics del Centro Botín és la pell ceràmica dels dos volums, formada per més de 280.000 peces nacrades, el color de les quals canvia segons com els toqui la llum: tenen matisos blavosos els dies ennuvolats i són gairebé blanques quan fa sol. Malgrat tot, els dos volums estan coberts amb una malla protectora des de la primavera del 2018 perquè algunes de les peces, obra de l’empresa granollerina Ceràmica Cumella, es van esquerdar i es corria el risc que caiguessin. Fonts de la fundació expliquen que estan buscant “la millor solució” per resoldre-ho i que el problema amb la façana no afecta en absolut el funcionament del centre. Així mateix, el 2019 un jutjat de Santander va determinar que el responsable del despreniment de les peces era l’empresa que havia dissenyat el sistema d’ancoratge, la també catalana Tot Disset. L’empresa va tancar, però els seus propietaris continuen en actiu amb una altra denominació. No hi ha cap altra solució més enllà de substituir les peces, però encara no se sap quan es farà.

L’ambició del projecte del Centro Botín va anar més enllà del mateix edifici: la fundació va finançar el soterrament d’un tram d’uns 200 metres del passeig Pereda per potenciar la relació del centre amb la ciutat. Els jardins Pereda els va remodelar el paisatgista Fernando Caruncho en col·laboració amb l’estudi de Piano, i l’han convertit en un parc d’escultures on es poden veure treballs de grans artistes com Joan Miró i Cristina Iglesias. La intervenció va suposar duplicar l’extensió dels jardins de 20.000 a 48.000 m² i les zones verdes de 7.003 a 20.056 m². I per integrar el parc amb la badia, els arquitectes van pavimentar les passeres i les places amb un “formigó blau esquitxat de coure i sulfat de ferro” que es confon amb el color del mar.

El Centro Botín és la casa tant de grans mestres de l’art modern i contemporani com Joan Miró, Pablo Picasso i, d'aquí uns mesos, Remedios Varo, com dels artistes més radicalment contemporanis, com és el cas del japonès Shimabuku (Kobe, 1969). L’exposició de Shimabuku, titulada Pop, cítric, humà (fins al 9 de març), és la més ambiciosa d’aquest artista conegut pels experiments artístics que emprèn des dels anys 90 esperonat per la curiositat i l’afany per relacionar-se amb la gent que es va trobant. En mans de Shimabuku, aprendre a adobar cogombres, afaitar-se una cella i documentar les reaccions que suscita durant un viatge en metro i provocar l’encontre entre un peix i una patata es converteix en matèria artística, impregnada d’humanisme i humor. “Intento trobar en la vida quotidiana alguna cosa que la població local no veu”, afirma l’artista, conegut, també, per la fascinació pels pops. Amb motiu de l’exposició, Shimabuku va fotografiar cent santanderins perquè es fessin un estel d’ells mateixos, i els van fer volar tots plegats.