Josep Miàs: "Barcelona ha deixat de ser un referent en arquitectura"

BarcelonaAlgunes de les obres destacades de l'arquitecte Josep Miàs (Banyoles, 1966) són la remodelació del centre històric de la seva ciutat natal, la seu d'iGuzzini Illuminazione a Sant Cugat del Vallès i el funicular Cuca de Llum del parc d'atraccions del Tibidado. I al mateix temps és una veu important en l'àmbit internacional, reconegut pel Centre Georges Pompidou, que li va dedicar una exposició l'any 2020 amb les maquetes que li havien comprat. Aquest estiu l'Associació d'Arquitectes Americans (AIA) l'ha distingit com a membre honorari per la seva arquitectura "experimental i immersiva", que té un "impacte durador".

Què ha significat per a vostè que el l'Associació d'Arquitectes Americans el reconegui com a membre d'honor?

— Una mica fixa en quina lliga jugues i reafirma el nivell en què pots treballar. D'alguna manera, posa l'atenció sobre la feina que estàs fent, cosa que et dona tranquil·litat i seguretat, i et confirma que estàs treballant en una línia innovadora, en una línia diferent, que té una personalitat i una identitat molt clara. I que, per tant, d'alguna manera l'arquitectura que estàs fent és important.

Abans d'aquest premi, el Centre Georges Pompidou li va dedicar una exposició que després es va poder veure al Dhub de Barcelona. Troba a faltar tenir més reconeixement a Catalunya?

— Més que actes de reconeixement, considero que el reconeixement és que hi hagi oportunitats per treballar. El que demano aquí és més implicació. Si a fora m'escolten i em demanen opinió sobre moltes iniciatives arquitectòniques, projectes d'espais públics i d'edificis, com és que aquí no ho fan? Més que em facin un reconeixement, el que m'interessa és contribuir a aquest país i, per tant, que comptin amb mi en els concursos públics, en les convocatòries per donar opinió com a arquitecte, sabent que a fora me la demanen i que tinc una opinió qualificada.

Quins diria que són els puntals de la seva arquitectura?

— Crec que hi ha una part d'experimentació, de sorpresa, de no respondre exactament a les preguntes que et fan. Les meves respostes sempre acostumen a ser força inusuals o, com a mínim, sorprenen. Crec que la meva arquitectura és radical, en el sentit que torno a les arrels i que em torno a preguntar les coses, i això fa que les respostes als problemes que planteja un projecte siguin molt específiques.

Me'n podria posar algun exemple?

— Al nou mercat de la Barceloneta vaig girar la manera de recórrer el mercat. En comptes de transversalment, fer-ho en diagonal cap a la plaça del davant. No és una resposta habitual, perquè l'estructura de l'edifici donava indicis que s'havia de recórrer transversalment en una direcció i, en canvi, a través d'un moviment de la coberta, vaig aconseguir canviar completament la manera de travessar-lo. Un altre és la seu d'iGuzzini: és un edifici que no té una única façana, que vol pertànyer al territori i no només a un lloc concret. Vaig renunciar al fet que l'edifici tingués una façana: és esfèric, i des de la distància sembla que sobrevoli el paisatge. I a l'edifici d'habitatges de la Marina del Prat Vermell, en comptes de fer un pati central com la resta de competidors del concurs, vam mantenir la forma triangular del solar i vam obrir al carrer. Vam renunciar al pati de l'illa, i vam fer tres edificis dins una parcel·la.

¿Se sent un outsider respecte als seus col·legues de l'Escola de Barcelona?

— Em sento realment fora d'aquest grup, sí. És més, crec que la meva arquitectura és el resultat de voler estar fora de qualsevol qualificatiu. Crec que el model Barcelona va estar molt bé, però la meva arquitectura hi està radicalment oposada, com també ho és respecte a la d'ara. En l'arquitectura catalana d'ara no hi ha risc i les respostes són força convencionals i, moltes vegades, fins i tot antigues.

Per a vostè l'arquitectura també té caràcter identitari.

— L'arquitectura és resultat de la cultura del país, d'una manera de ser, fins i tot d'un comportament social. No pots evitar que l'arquitectura sigui també resultat d'un moment social, cultural i polític. L'arquitectura que estem veient reflecteix clarament en quin moment estem culturalment a Catalunya: no hi ha una actitud de bel·ligerància, ni de protesta ni de risc. El que proposo quan dic risc o protesta és expressar realment la nostra manera de ser, el seny i la rauxa, la racionalitat però al mateix temps la idea de somiar, de fer propostes que van més enllà del moment actual i que tenen una projecció de futur sabent que potser no seran possibles. Defenso sempre aquesta arquitectura que dona un resultat arriscat, nou, innovador, propositiu, il·lusionador. I una cosa que sempre dic: optimista. Optimista i humanista. Per a mi humanista vol dir pensar que realment estàs fent un servei i que pots plantejar noves maneres de comportament i de relació social. L'arquitectura ha de ser una eina que clarament articuli aquests nous comportaments.

Què li semblen les intervencions urbanístiques que es van portar a terme a l'Eixample durant els mandats dels comuns?

— Hi ha petites intervencions i accions d'aquesta nova manera de fer urbanisme que poden ser exitoses i altres que no. S'ha comprovat que moltes de les intervencions de l'urbanisme tàctic no contribuïen a millorar i fins i tot algunes vegades complicaven la situació, però poden ser interessants quan es fan àrees de vianants estructurades. També crec que s'ha de donar un temps prudencial a les accions d'aquesta mena. En tota aquesta actuació prèvia de les superilles hi ha intervencions que tenen sentit i unes altres que segurament s'han de tirar enrere.

Quines desfaria?

— Hi ha intervencions puntuals que gairebé són un obstacle, i en algunes situacions concretes els elements urbans creen una tensió innecessària, com les tanques que hi ha en algunes cantonades per protegir els nens quan surten de l'escola, o altres peces de formigó o metàl·liques que creen una situació molt conflictiva al trànsit. No crec en la idea que hagis de deixar rastre en qualsevol punt de la ciutat. Es tracta d'incidir en 15 punts d'una manera molt contundent, en comptes de 150.

Com creu que ha evolucionat el paper dels arquitectes des que va començar a principis dels anys 90?

— Més que s'hagi transformat l'ofici, crec que hem perdut la capacitat d'opinar, de ser escoltats i de ser decisius. L'arquitectura havia sigut un element molt important de transformació de les ciutats i fins i tot el reflex d'un comportament social i cultural, i ha deixat de tenir aquest paper per una pròpia renúncia de molts arquitectes, i perquè hem banalitzat una part de la nostra feina. Evidentment, s'ha perdut protagonisme i s'ha anat deixant competències a altres àmbits.

Com creu que s'ha banalitzat la feina dels arquitectes?

— Quan els projectes han estat utilitzats com a eina política i han tingut poc compromís local.

La primera etapa de la seva trajectòria la va desenvolupar al costat d'Enric Miralles entre el 1992 i el 2000. Què és el més important que va aprendre d'ell?

— L'Enric Miralles va ser el meu professor a l'Etsab. Per a mi l'Etsab va ser molt important. En aquell moment els professors que hi havia eren els caps dels millors despatxos de Barcelona. I després la meva escola fonamental va ser l'Enric, amb la seva actitud absolutament fora del sistema, contestant les coses d'una manera gairebé irreverent. Això em va educar en una actitud molt disposada a ser molt personal i molt singular. Amb ell vaig aprendre a dibuixar i a parlar d'arquitectura dibuixant. Això és fonamental. L'Enric va ser la primera persona que em va ajudar a buscar un camí molt personal i a no dubtar a l'hora de prendre decisions. Ell se sentia com part d'un col·lectiu però amb una veu molt personal, i en la seva docència buscava que cada arquitecte fos únic i identificar el que et fa singular, la teva identitat.

Quan Miralles va morir el 2000, va marxar de l'estudi.

— Va ser un moment complicat pel fet de tenir un referent tan potent i al mateix temps pensar que en algun moment faria el meu propi camí.

Recorda algun projecte en especial d'aquella etapa?

— Crec que el projecte era ell, saber com enfocava o com iniciava la resposta a cada projecte. Per a mi va ser molt important el projecte del centre de gimnàstica rítmica d'Alacant [l'origen del projecte es remunta a l'etapa prèvia de Miralles al costat de Carme Pinós], perquè a més a més va ser un projecte que vaig dibuixar des del principi i després en vaig dirigir l'obra. Va ser molt important poder fer tot el procés de comprovació del material i poder dibuixar i construir gairebé al mateix temps amb molta rapidesa. Aquest dibuixar i construir va portar a un aprenentatge accelerat. Després d'aquest hi va haver molts altres projectes, molts dels quals no es van construir. Dels últims projectes recordo el mercat de Santa Caterina.

Quin projecte destacaria dels que té ara entre mans?

— El més divertit i el que més m'interessa és un projecte d'un centre de meditació i de connexió amb la terra en una hisenda en una finca agrícola a Sardenya, a la zona de la Gal·lura. És un centre amb una filosofia de fons budista, però que té un programa molt interessant, amb una explotació agrícola, un petit hotel, un petit centre de benestar amb aigües termals, una casa d'acolliment a gent que vol passar un temps en contacte amb la natura. No sabem exactament quin és el programa, però sabem perfectament què volem que hi passi. Aquests són els projectes interessants, els que sabem què volem que passi però que no tenen un nom concret. Es tracta de trencar els esquemes, trencar els automatismes, i buscar programes, espais i relacions una mica insospitats. Crec que el que em defineix com a creatiu és la curiositat. Bàsicament, si hagués de definir d'alguna manera quina és la meva qualitat, diria que soc curiós de qualsevol cosa, m'interessa qualsevol cosa, i qualsevol cosa que em sorprèn o que m'aporta un coneixement nou m'interessa per fer arquitectura.

Què li sembla l'etiqueta d'arquitectura sostenible?

— Em sembla una obvietat. Es parla de sostenibilitat perquè en aquest moment convé parlar-ne. Crec que és una terminologia que ja és antiga, i que fa trenta anys fèiem una arquitectura més sostenible. Es tracta d'incidir en el sentit comú. És evident que s'han de tenir en compte la petjada de carboni, el reciclatge, utilitzar materials que siguin reciclables i atmosfèricament sans. Hi ha tota una sèrie de connotacions respecte a la sostenibilitat que són interessants però que em semblen òbvies i que històricament ja s'havien aplicat. En canvi, parlo de sostenibilitat social: crec que a vegades és més important la sostenibilitat social, que tothom tingui accés a l'habitatge, que tinguem unes ciutats saludables, que tinguem espais públics on la gent pugui socialitzar. Crec que això és més sostenible. Insistiria més en la sostenibilitat social, cultural i urbana, que no en la centrada en l'ús de la fusta o d'alguns materials concrets.

Barcelona continua sent un referent internacional en arquitectura?

— Crec que ha deixat de ser un referent. Hi ha gent molt vàlida, professionals molt bons, però falten projectes disruptius, projectes que tornin a fer que Barcelona es miri amb la típica pregunta de "què està passant a Barcelona?". Hi ha un gran respecte pels professionals i per l'arquitectura de la ciutat de Barcelona, però l'arquitectura que ja està feta, mentre que en aquest moment als cercles de debat no està damunt la taula la pregunta "què s'hi està fent, quins nous projectes hi ha a Barcelona?" Crec que el debat es produeix en dos nivells: hi ha el dels despatxos que van fent a la seva, molts dels quals estan intentant sobreviure o buscant projectes fora, mentre que la universitat s'ha quedat en el seu món i ha anat perdent vinculació amb el món real, cosa que s'hauria d'evitar.

Així i tot, Barcelona serà la Capital Mundial de l'Arquitectura el 2026.

— Barcelona té una trajectòria, una inèrcia, és un tren amb una velocitat que té una inèrcia importantíssima. Però la situació actual s'hauria de redreçar. La capitalitat mundial és una altra oportunitat per tornar a posar damunt la taula projectes que estiguin en la discussió més global. La situació de comoditat en què ens hem establert aquests últims anys, de no provocar ni incomodar ningú, és precisament la que ha fet que Barcelona deixi de ser referent.

Què troba a faltar en els debats arquitectònics a Catalunya?

— M'agradaria que es comencés a parlar d'una manera molt oberta de què volia dir el model Barcelona. Volem parlar de model, o precisament el toca que és un no-model? Hem estat en un període en què a Barcelona no existien projectes ni debat, i crec que hem de parlar de quin és el model territorial de Barcelona, de l'àrea metropolitana, de què volem que Barcelona sigui respecte a Catalunya, de què vol dir pertànyer a una xarxa de ciutats del Mediterrani. Com diuen els anglesos, hem de pensar en gran, think big. Una cosa sorprenent és que som uns quants arquitectes repartits per universitats estrangeres, i crec que hauríem de constituir algun tipus de grup de recerca o de discussió. Espero que es moguin coses i que hi hagi una certa polèmica. Jo sempre dic que Barcelona ha avançat gràcies al conflicte. La raó de Barcelona està en què aquesta incomoditat o aquesta manera d'estar disconforme amb la realitat fa que avanci. Quan et poses en el món del confort és quan deixes d'avançar, de ser ambiciós. Políticament, el conflicte no agrada, però precisament és el més necessari. Cal buscar el conflicte per resoldre'l i per avançar. Crec que històricament Barcelona i Catalunya han sigut un lloc de conflicte.