Arquitectura catalana: 10 obres emblemàtiques que fan 50 anys

BarcelonaEl llegat arquitectònic de l'any 1975 és extraordinari. El 2025 fan 50 anys un reguitzell d'obres emblemàtiques de dues generacions de grans arquitectes catalans, entre els quals hi ha Josep Antoni Coderch, Antoni Bonet Castellana, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill i Esteve Bonell. Així mateix, tots ells reflecteixen la vitalitat que, malgrat les circumstàncies, tenia l'arquitectura catalana d'aquell moment, des de la mediterraneïtat de Bonet Castellana fins als aires pop de Lluís Clotet i Oscar Tusquets. D'altra banda, la qualitat d'edificis com aquests fa encara més necessària una aposta decidida, per part de les administracions, per començar a patrimonialitzar l'arquitectura contemporània.

Walden 7

De Ricardo Bofill

Carretera Reial, 106. Sant Just Desvern (Barcelona)

Les obres primerenques de l'estudi del Taller d'Arquitectura de Ricardo Bofill (1939-2022) tenen tanta potència que resisteixen el fet d'haver-se convertit en icones a Instagram. Entre elles, el Walden 7 és una de les més sonades, sobretot per la proposta de noves formes de convivència, dins de l'ideari utòpic de Maig del 68. "Amb un pressupost notablement inferior al dels habitatges socials de l’època i amb un finançament inusual, el Walden 7 es va alçar com un monument i un punt de referència en aquesta zona situada a l’oest de Barcelona", diu la memòria del projecte. Un altre dels objectius de Bofill va ser ennoblir l’entorn de l'edifici gràcies a la seva magnitud. "Es tracta de proporcionar una solució als problemes que plantegen les ciutats actuals, on hi ha una manca de sentit de comunitat, d’activitat col·lectiva, d’espai públic posat a disposició de l'individu. El Walden 7 contrasta amb la mediocritat del seu entorn, cosa que estimula la vida comunitària a dins", diu també la memòria.

Edifici Frégoli

D'Esteve Bonell

Carrer Madrazo, 54-56 (Barcelona)

El primer bloc d'habitatges de l'arquitecte banyolí Esteve Bonell (1942) a Barcelona va representar un triomf en un context molt difícil. L'edifici, el nom del qual es remunta a l'amistat entre Bonell i Joan Brossa, està en un solar molt llarg i estret que fa cantonada. Així i tot, Bonell va aconseguir que els pisos fossin prou amplis recuperant el model racionalista dels habitatges en dúplex, i fent una interpretació lliure de les ordenances. Com va explicar el mateix Bonell en aquell moment, va haver de convèncer el tècnic municipal Jordi Vilardaga perquè li deixés fer aquest edifici "d'habitatges no convencionals per a gent no convencional", la façana asimètrica del qual reflecteix la seva singularitat. L'edifici Frégoli va guanyar el premi FAD d'arquitectura de l'any 1975 per "la seva aportació innovadora dins de la tipologia d'habitatges urbans".

Poblat Hifrensa

D'Antoni Bonet Castellana i Josep Puig i Torné

Carrer Hifrensa, 2. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

Es tracta de l'última colònia industrial moderna de la segona meitat del segle XX, dissenyada per als treballadors de la central nuclear de Vandellòs I. I Antoni Bonet Castellana (1913-1989) és un dels arquitectes catalans més importants de la segona meitat del segle XX. Una de les línies mestres del Poblat Hifrensa és la integració de tot el conjunt en el paisatge, així que Bonet va convertir el barranc de la Porrassa en virtut i hi va intervenir per crear la imatge d'un paisatge natural. El conjunt el formen uns 280 habitatges i equipaments com un club social, una zona esportiva, la residència de solters i una escola, que actualment funciona com a museu. El poblat es va inaugurar el 1975, però els edificis van continuar creixent fins que la central va tancar el 1989. El 2023 la Generalitat el va reconèixer com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) en la categoria de conjunt històric per ser "un exemple extremadament singular i únic" entre les colònies industrials catalanes, i l'any passat l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant va rebre una subvenció d'1,3 milions d'euros del ministeri d’Indústria i Turisme per restaurar el complex.

Casa Victoria a Pantelleria

De Lluís Clotet i Oscar Tusquets

Illa de Pantelleria

Un tret distintiu de les intervencions que molts arquitectes catalans han fet durant dècades en edificis preexistents és que l'obra nova es desmarca de l'existent per ser respectuosos i no caure en el fals històric. Però, al mateix temps, el nou interpel·la el vell, i els límits entre l'un i l'altre es desdibuixen. A la casa de l'illa de Pantelleria això es pot observar sobretot en el reguitzell de columnes que protegeix l'habitatge, que no se sap molt bé si estan per acabar o si són una ruïna. Així mateix, aquestes columnes donen entitat a una intervenció que no era gens fàcil, ja que l'estricta normativa de l'illa només va permetre a Lluís Clotet (1941) i Oscar Tusquets (1941) ampliar una antiga construcció agrícola coneguda com a damuso. La casa va sorprendre tothom, tal com ha recordat en un estudi el també arquitecte Pau Gelpí: el carisma de la propietària va vèncer la reticència inicial de la població local, i en el sector barceloní va ser rebuda amb admiració.

Institut Francès

De Josep Antoni Coderch i Manuel Valls

Carrer Moià, 8 (Barcelona)

Com va recordar el mateix J.A. Coderch (1913-1984), l'Ajuntament havia projectat al carrer Moià un bloc rectangular molt llarg, i estava previst que l'Institut Francès s'adossés a l'edifici existent més pròxim al carrer Aribau. Però ell mateix pensava que no havien d'estar units perquè es tractava d'un edifici escolar, i va demanar a l'Ajuntament permís per separar-lo, tot i perdre edificabilitat. Mentre que dues plantes subterrànies i la baixa ocupen tot el solar, les vuit restants estan contingudes en un prisma de línies pures matisades per la repetició de les finestres. Així mateix, Coderch va apuntar que la composició volumètrica de l'edifici estava marcada pel mateix consistori. I, així i tot, l'Institut Francès és una de les seves obres més importants de Barcelona, pendent, com moltes altres, de protecció.

Nou Pont del Diable a Martorell

De José Antonio Fernández Ordoñez i Julio Martínez Calzón

Carretera C-243c (Martorell)

El Nou Pont del Diable és considerat com una fita tècnica i estètica en el camp de l'enginyeria. "És una obra magnífica, simbòlica, singular i representativa d'una manera de fer enginyeria que per desgràcia ja no existeix", adverteix el també enginyer de camins Guillem Collell Mundet, estudiós del llegat de José Antonio Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón, dissenyadors del pont. Collell descriu Fernández Ordoñez com un professional amb "una gran cultura i sensibilitat", que concebia la seva obra com "eterna". El Nou Pont del Diable era l'obra que Fernández Ordoñez més s'estimava, i Collell en destaca que "el paratge era molt complex, amb una geologia i topografia molt particular i amb una enorme càrrega històrica". El pont és de tipus pòrtic amb un tauler de cantell lleugerament variable i d'estructura mixta d'acer corten, una tecnologia poc habitual per l'època. Criden l'atenció les dues piles de formigó blanc pretensat amb forma de delta invertit, que divideixen la llum central de 100 metres de les laterals de 50. Aquestes cèl·lules de recolzament tenen una gran volumetria i recorden al mateix temps tant "les escultures de Jean Arp i Henry Moore com una visió moderna de l'arc de l'antic Pont del Diable.

Hospital Oncològic Duran i Reynals

De l'estudi Giráldez - López Iñigo - Subías Arquitectes

Avinguda de la Gran Via de l’Hospitalet, 199. L'Hospitalet de Llobregat

El Duran i Reynals és un hospital pioner a Catalunya i també força excepcional, ja que recull un model importat del Regne Unit poc habitual aquí. Com recorda Bernat Gato, cofundador i soci del despatx especialitzat en arquitectura sanitària Casa Solo, aquest hospital està basat en uns "mòduls estructurals molt regulars" que tenen una imatge més aviat brutalista. Adoptar aquest tipus d'estructura va ser una decisió important, perquè més endavant ha permès fer "molts canvis d'usos i reconversions interiors molt fàcilment". "Els hospitals estan en una evolució constant", subratlla Gato. A més de la funcionalitat, les transformacions que s'han portat a terme al Duran i Reynals han contribuït a fer-lo més acollidor.

Habitatges a la Rambla 48 o Edifici Caixa Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda

De Martorell Bohigas Mackay (MBM)

Rambla, 48. Santa Perpètua de Mogoda 

Es tracta d'un dels blocs d'habitatges que l'estudi MBM va fer als anys 70 per encàrrec de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, en la línia de l'entitat bancària d'impulsar habitatge assequible. Concretament, inclou 27 habitatges en dos blocs, un de 40 x 15 m que dona a la Rambla, i un de més petit, de 15 x 8 m, que dona a la plaça de la Vila. Com en casos anteriors, els arquitectes van fer una obra aparentment senzilla, però molt pensada: els porxos tenen un marcat caràcter urbanístic perquè permeten apaivagar la proximitat del trànsit de la Rambla i l'avinguda Mossèn Cinto Verdaguer, que comunica amb la carretera cap a Sabadell i Barcelona. Així mateix, el bloc té un caràcter emblemàtic gràcies a la torre central, on hi ha els ascensors i les escales, un rellotge i un mirador. Per tot això, els Habitatges de la Rambla 48 són considerats com l'edifici contemporani més destacat de la localitat.

Edifici Estel

De Francesc Mitjans. Rehabilitació de Blanch + Conca Arquitectura (BCA)

Avinguda Roma, 81 (Barcelona)

Les vicissituds que ha experimentat l'edifici Estel al llarg de les dècades reflecteix la fragilitat de l'arquitectura d'autor, i la precisió i sensibilitat que han de tenir les intervencions posteriors perquè l'edifici pugui tenir nous usos, i, al mateix temps, conservar l'esperit original. L'edifici Estel va ser la inexpugnable seu de Telefónica fins que la companyia es va establir completament a la zona del Fòrum l'any 2011. Després d'anys d'abandonament i de la demolició dels interiors, ara està a punt de tornar a obrir com a edifici d'oficines. El concurs de la reforma el va guanyar l'estudi de Blanch + Conca Arquitectura (BCA), un dels socis fundadors del qual, Albert Blanch, va treballar amb Francesc Mitjans (1909-2006). Un dels objectius del projecte és fer l'edifici més transparent i alleugerir-ne l'impacte. Per això ha substituït les antigues pantalles de la façana per tribunes de vidre. I, al mateix temps, els arquitectes asseguren que han mantingut la contundència que Mitjans, conegut com l'autor del Camp Nou, va voler donar a la seva obra.

Fundació Joan Miró

De Josep Lluís Sert

Parc de Montjuïc (Barcelona)

Els dos grans museus que va construir Josep Lluís Sert (1902-1983) tenen molts trets en comú: uns deu anys després de la Fundació Maeght, Sert també va plantejar la Fundació Joan Miró de Barcelona, l'obra més important que va dirigir des dels Estats Units, com una construcció oberta al paisatge, en què els patis, l'economia de mitjans i el control de la llum tenen un paper cabdal. El recorregut de la planta baixa està organitzat al voltant d'un pati central, i, més endavant, una rampa fa parsimoniós el camí cap a la planta superior i la coberta, on hi ha exposat un reguitzell d'escultures de Miró. A més, la fundació inclou una biblioteca, un auditori i un arxiu en una torre octogonal més alta. La fundació va ser objecte de dues ampliacions el 1987 i el 2001, totes dues obres del col·laborador de Sert i president de la institució Jaume Freixa.