“Els arquitectes tenen la responsabilitat de mantenir l’artesania”

BarcelonaLes arquitectes irlandeses Yvonne Farrell (1951) i Shelley McNamara (1952) van guanyar el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, fa dos anys, i aquest dijous han tornat a fer el cim a Barcelona quan han recollit el màxim guardó de l’arquitectura europea, el premi Mies van der Rohe, per la Town House de la Universitat de Kingston, a Londres. “Aquest és un premi increïblement significatiu per a nosaltres –afirma Yvonne Farrell–. El nivell de tots els participants és sorprenentment bo. Hem participat en el premi i hem desitjat guanyar-lo durant anys; aquest premi és molt especial”.

Per a Yvonne Farrell, el premi Mies van der Rohe, que està dotat amb 60.000 euros, és també extraordinari perquè l’han rebut per un edifici universitari. De fet, és el primer que l’aconsegueix. El jurat considera que aquesta ampliació de la universitat crea “una experiència emocional” i també en destaca la diversitat d’usos que pot acollir: “S’adapta als usos de dansa, biblioteca i d’estudi utilitzant capes de silenci i capes de so que funcionen perfectament bé juntes”. "Els promotors van creure en l’arquitectura i en els concursos i van estructurar aquest de manera que els membres del jurat van continuar durant el desenvolupament del projecte per assegurar-se que la idea original es mantenia", recorda Farrell.

Abans de guanyar-lo les Grafton van ser finalistes del premi Mies van der Rohe el 2009 precisament per uns altre edifici universitari, la Universitat Luigi Bocconi a Milà, i el 2015 van ser seleccionades per la Facultat de Medicina de Limerick. La Universitat Luigi Bocconi va sorgir del primer concurs internacional que van guanyar el 2002 després de gairebé 25 anys de trajectòria. Aleshores va ser un edifici deu cops més gran que qualsevol altre que havien fet abans, i ara Farrell destaca que la Universitat de Kingston ha sigut “un client extraordinari” que els ha permès dissenyar un edifici basat en la “generositat”, cosa que ha fet possible que tingui una relació de permeabilitat amb la ciutat gràcies a la columnata de formigó de la façana i que a l’interior hi convisquin espais tan aparentment oposats com una biblioteca i zones per practicar danses urbanes. 

“El paper dels arquitectes consisteix en trobar en cada projecte un component que d’alguna manera sigui extra, o inventat o que tingui una aspiració pública, no es basa únicament en la funció”, diu Farrell. “Tots dels edificis nominats per al Mies semblen tenir aquest component extraordinari –subratlla–, tots desafien la norma per ser generosos i inclusius”.

Les diferents cares de la sostenibilitat

Una altra de les claus de la Town House i de la trajectòria de les Grafton és la sostenibilitat, una idea que per a elles té moltes cares. Pel que fa a l’estrictament ambiental, en aquesta obra han substituït cent cinquanta places d’aparcament per un parc lineal, una acció que pot recordar un dels futurs eixos verds de l’Eixample, dels quals Farrell reconeix no estar al cas dels detalls. També han convertit les sortides d’incendis en unes terrasses que alhora funcionen com un voladís. Per a les Grafton la sostenibilitat de la Town House també té a veure amb “el benestar personal” dels estudiants i els treballadors de la universitat, a qui incentiven a fer servir les escales en lloc de l’ascensor. “La sostenibilitat no és només la quantitat de material que fas servir sinó també la qualitat de vida”, explica Farrell. Com a exemples d’aquesta qualitat, Farrell parla de poder obrir una finestra o sortir a l’exterior, especialment en temps de covid. “Espero que el covid tingui un efecte positiu: el valor dels balcons i dels espais a l’aire lliure ha sigut sorprenent, el d’un ocell cantant en un arbre. Al nostre estudi creiem que el món és bonic i que si fem el campus universitari de la UTEC a Lima, al Perú, has de poder ser conscient del Pacífic i dels Andes”.

Un altre dels aspectes fonamentals és la “integritat dels materials”: “Cada vegada que comencem un projecte intentem trobar l’esperit del lloc. Quan vam fer l’Escola d’Economia de Tolosa, vam descobrir que a prop hi havia una fàbrica on feien els maons pràcticament com els romans, i els vam fer servir”. Però ara han de lluitar per poder continuar prenent decisions com aquesta. “Al llarg dels anys els contractes han tendit a distanciar els arquitectes dels artesans, i els arquitectes tenen la responsabilitat de mantenir l’artesania, fins i tot avui. L’art de la construcció ens descriu com a pobles, i els arquitectes i els fabricants hem d’intentar fer edificis amb tanta artesania com sigui possible”, adverteix Farrell, al mateix temps que en el cas de la Town House van esforçar-se per “dialogar” amb la indústria dels prefabricats de formigó. “No és fàcil ser arquitecte”, reconeix.

Les Grafton van ser el primer estudi format per dues arquitectes que va guanyar el Pritzker, i a la història del premi Mies amb prou feines n’hi ha: Zaha Hadid, les integrants de l’estudi noruec Snøhetta i Anne Lacaton, de l’estudi Lacaton & Vassal. "La imaginació no és una qüestió de gènere, és compartida entre els homes i les dones, i la societat és millor quan treballen plegats", adverteix. A Grafton Architects hi ha una barreja d'homes i dones, malgrat que com a professores s'han adonat que un gran nombre d'estudiants són dones però que el sistema les empeny "a la perifèria". "Les dones són fantàstiques i els homes són fantàstics, però passa en l'arquitectura i en altres camps que a les dones no se'ls ha donat prou reconeixement. Hi ha dones fantàstiques arreu del món i seria bo donar una petita empenta a la fantàstica creativitat femenina", conclou Farrell.