Álvaro Siza: "Si un edifici intenta posar-se per damunt de la ciutat o el paisatge, serà un fracàs"

BarcelonaEl portuguès Álvaro Siza (Matosinhos, 1933) és un dels grans arquitectes dels segles XX i XXI. Va ser el primer guanyador del premi Mies van der Rohe el 1988, per la seu del banc Borges & Irmão a Vila do Conde, un exemple primerenc fruit d'una visió molt personal de l'arquitectura moderna. Quatre anys més tard va rebre el Pritzker, el Nobel dels arquitectes, el jurat del qual va dir que l'arquitectura de Siza és "una alegria per als sentits" que "eleva l'esperit" i que "enriqueix el vocabulari de l'arquitectura mundial".

Aleshores Siza ja havia dissenyat el Centre Meteorològic Territorial de Barcelona. I la seva empremta a Catalunya i a l'Estat aniria creixent al llarg dels anys amb obres com el Centro Galego de Arte Contemporánea de Santiago de Compostel·la (1988-1993), el Parc Esportiu Llobregat de Cornellà (2006), la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat de Lleida (2003-2007), el paranimf de la Universitat del País Basc a Bilbao (2010) i el Teatre Auditori de Llinars del Vallès (2014).

Per la seva obra i la influència que ha tingut en els arquitectes catalans i espanyols, Siza ha sigut el primer arquitecte no nascut a l'Estat a rebre el Premio Nacional d'arquitectura (2019). "Em vaig sentir agraït i honrat", afirma Álvaro Siza. I enguany ha rebut un premi FAD extraordinari a la trajectòria professional, amb motiu del qual ha respost a les preguntes de l'ARA per correu electrònic. "Em continuen estimulant les raons d'un encàrrec i comprendre els requisits del projecte, el lloc on s'introdueix i les relacions amb el que ja existeix, a part del possible entusiasme del propietari", explica l'arquitecte, que continua trobant en el dibuix "una eina insubstituïble".

La descoberta d'Antoni Gaudí

A l'hora de triar una professió, però, Siza va pensar fer-se escultor. "Però a la família no li agradava, així que vaig decidir matricular-me en arquitectura, una professió una mica més respectada, amb la idea de passar després a escultura en la mateixa escola". En la predilecció per l'escultura hi havia l'impacte que li havia produït la descoberta de l'arquitectura d'Antoni Gaudí. "En el viatge habitual de vacances en família a Espanya, crec que l'any 1949, el meu pare va triar Catalunya. A la informació prèvia que sempre ens donava, aquell any hi havia un llibre il·lustrat de Gaudí. De seguida em va impressionar: «Això és escultura», vaig pensar. Quan vaig visitar les obres vaig veure que aquelles escultures eren fetes amb elements semblants als de casa nostra de Matosinhos: terres, sòcols, revestiments, motllures entre la paret i el sostre, portes i les seves manetes, mosaics i rajoles. Però tot això cantava en un cor ambiental que no existia a casa nostra", explica Siza.

Efectivament, alguns dels edificis de Siza tenen un vessant escultòric, però ell l'emmarca entre els "mitjans" amb què respon als reptes que li planteja un encàrrec. Sigui com sigui, considera que és "un error" que a vegades li hagin posat l'etiqueta d'arquitecte estrella, i qüestiona la d'arquitectura icònica. "El lluïment de l'arquitectura depèn de la seva particular actuació en la ciutat i en el paisatge. Això s'ha de tenir en compte. Si un edifici intenta posar-se per damunt de la ciutat o el paisatge, serà un fracàs", adverteix. Per això, no troba, com s'ha dit a vegades, que el Centre Meteorològic Territorial de Barcelona sigui un edifici insòlit. "No crec que sigui un edifici insòlit. Respon a una situació especial: té una mida petita, és a prop d'una torre de molts pisos, i forma part del perfil de la ciutat vist des del mar i dels extrems del moll del Port Olímpic –explica–. Per mantenir-se com un dels elements d'aquest perfil, vaig considerar necessària una forma compacta, en un edifici que des del principi estava condemnat a un canvi de programa gairebé inevitable quan acabessin els Jocs Olímpics. Era necessària una distribució flexible dels espais i la seva il·luminació, per tal de mantenir una presència sostenible en el perfil esmentat".

L'arquitectura com un servei social

Per a Álvaro Siza, el paper social dels arquitectes va canviar "a partir del segle XX o una mica abans". "L'objectiu del Moviment Modern era aconseguir qualitat per a tothom. Aquest és el nostre servei. Ja no n'hi ha prou amb la feina per al rei o el Papa", afirma. Així i tot, creu que ara la confiança cap als arquitectes és "potser més evident, però també menys estesa, independentment de la capacitat efectiva de l'autor contactat". Sovint ha dit que alguns dels seus millors projectes van quedar al calaix, i entre ells el que recuperaria seria un nou centre de visitants a l'Alhambra, que va ser rebutjat per la Junta d'Andalusia, entre l'estupor del sector, perquè el considerava invasiu.

Siza ha dedicat una part significativa de la seva trajectòria a l'habitatge social, sobretot a partir de la Revolució dels Clavells del 1974 a Portugal, després de la qual va treballar per al programa del Serviço de Apoio Ambulatório Local (SSAL). D'aquell moment recorda el barri de São Vitor de Porto. Era un projecte molt ambiciós en un terreny amb un fort pendent i amb habitatge molt degradat: preveia 615 habitatges per a 630 famílies, però només es va intervenir en un dels dos sectors en què es va dividir la zona, on es van recuperar quatre habitatges i se'n van construir 12 de nous, com ha recollit l'arquitecte i investigador Aitor Varea Oro. "Va ser destruït quasi totalment i quasi immediatament", lamenta Siza, que també recorda un altre conjunt posterior, l'Schilderwijk, a la Haia, que sí que roman "habitat i en perfecte estat".