10 icones del brutalisme a la catalana

BarcelonaEl tercer quart del segle XX va ser un dels moments en què Barcelona es va transformar més intensament, amb el desarrollismo de l'alcalde Josep Maria Porcioles a la mateixa ciutat o els diferents plans metropolitans, des del Pla Comarcal del 1953 fins al Pla General Metropolità del 1976. Les obres més representatives d'aquell moment, algunes d'estil brutalista i unes altres amb etiquetes com la de realista, apareixen recollides al llibre Barcelona brutalista y tardomoderna. La construcción de un paisaje a escala metropolitana (1953-1976) (Ajuntament de Barcelona i editorial Àmbit), del professor del departament de geografia de la UAB Paolo Sustersic.

La revisió d'aquest període recorda la qüestió de la futura catalogació d'alguns dels edificis més destacats. Pel que fa a l'Ajuntament de Barcelona, treballa en l'actualització del seu catàleg: fonts municipals afirmen que "estan a punt de tancar l’Inventari d'Arquitectura Moderna i Contemporània, que inclourà alguns d’aquests elements i permetrà disposar de tota la informació referent a cadascun d’ells i fer-la accessible a tothom". També diuen que "la voluntat és que tota actuació que es vulgui fer en els elements inventariats es valori en el marc de la comissió d’arquitectura municipal". I fins i tot, segons les mateixes fonts, "en el marc de la mesura de govern Barcelona, Ciutat Patrimoni, s’està valorant la inclusió d’alguns dels elements al catàleg de protecció patrimonial de la ciutat". Pel que fa a la Generalitat, molts dels edificis del llibre estan inclosos al catàleg Anàlisi i valoració del patrimoni i arquitectònic dels segles XIX i XX a Catalunya per estudiar-ne el grau de protecció.

Aquesta església, obra de l'arquitecte austríac Robert Kramreiter, destaca per la potència expressiva de les seves formes orgàniques i al mateix temps per la riquesa dels matisos i de la llum de l'interior, accentuada pels vitralls, obra de l'artista Llucià Navarro. També pel campanar, on criden l'atenció les mènsules que sostenen les campanes, que semblen potes d'insectes, i una escalinata que permet accedir directament al cor. L'església de Santa Maria de Sales va ser un dels últims projectes de Kramreiter, que va viure a Espanya als anys 40 i va fer altres obres com l'Institut Alemany de Cultura de Madrid i la fàbrica Siemens de Cornellà. Originàriament, aquesta església s'havia de construir a la platja de Tossa de Mar. Robert Kramreiter, que havia treballat com a obrer i fuster al començament de la seva trajectòria, va morir abans del final de les obres, acabades per l'aleshores arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges Carbó.

El projecte de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) s'emmarca en una idea molt ambiciosa del que havia de ser l'àrea metropolitana de Barcelona i que es va fer realitat puntualment. Un dels trets distintius és que el centre d'aquesta àrea metropolitana s'hauria desplaçat cap al Vallès. "Aquella àrea metropolitana es plantejava per a sis milions de persones l'any 2000, una perspectiva de creixement molt superior a la que es va produir", explica Sustersic. La UAB és fruit d'un concurs que van guanyar Pedro López Iñigo, Guillermo Giráldez Dávila i Javier Subias Fages, amb una proposta que inclou quatre grans "estructures pont" dedicades a les humanitats, les ciències i probablement les ciències aplicades. Al centre hi havia d'haver un "pati acadèmic" amb edificis representatius com el rectorat, la biblioteca i sales d'actes. Els autors del projecte van participar com a assessors en la construcció de la primera fase del campus, que es va fer en només onze mesos gràcies a l'ús generalitzat d'elements prefabricats. Aquesta part va incloure la biblioteca central, que ara és el rectorat, la Plaça Cívica i els conjunts de ciències i lletres. Més endavant, el campus va continuar creixent amb uns plantejaments que no van ser els d'aquests arquitectes.

La central elèctrica de Sant Adrià de Besòs es va convertir en una icona perquè la gran nau de turbines de 175x35 metres i les xemeneies, que havien d'arribar als 200 metres d'altura per complir la normativa, es van construir amb formigó armat en una solució única a l'Estat. La central va sorgir de la necessitat creixent d'energia a finals dels anys 60 i Fecsa va decidir construir un nou equipament als terrenys de l'antiga central de les 4 Xemeneies. Com que hi havia molt poc espai, les xemeneies d'evacuació del fum de combustió es van construir damunt les calderes, que estaven penjades d'unes bigues a 90 metres d'altura. L'activitat de la central va cessar definitivament el 2011. De la central, només en queden les estructures de les tres torres de les calderes amb les xemeneies i la de la nau de turbines. Actualment, la Generalitat, els ajuntaments de Sant Adrià de Besòs i de Badalona i el Consorci del Besòs treballen en un pla director per a la zona que inclou un nou barri de més de 1.700 pisos, un gran parc i un hub audiovisual.

Els autors dels menjadors de la Seat, els arquitectes César Ortiz-Echagüe (el fill del president de l'empresa), Manuel Barbero Rebolledo i Rafael de la Joya-Castro (que era cunyat d'Ortiz), confiaven en "la promesa de la regeneració que la natura i l'arquitectura ofereixen a l'individu", com recorda Sustersic. Per això van concebre un edifici que té la forma d'una pinta i van enjardinar els espais que queden entre els diferents cossos. L'edifici és també una lliçó d'austeritat i de talent per poder construir en un solar que no admetia càrregues gaire pesants i que, a més, abaratia costos. "Hem resolt l'edifici gairebé únicament amb tres materials: alumini, vidre i totxo", van escriure els arquitectes a la memòria. L'alumini el veien com a "lleugeresa i actualitat" i el totxo com "el tancament i la tradició". El vidre el van fer servir per unir-los. Un any després d'acabar les obres, els menjadors van ser reconeguts internacionalment per l'ús de l'alumini: al jurat hi havia Mies van der Rohe.

Els anys 60 i 70 van ser un dels moments més prolífics de l'arquitecte Oriol Bohigas i els seus socis Josep Martorell i David Mackay (MBM). "Oriol Bohigas va parlar de realisme per definir la particularitat del grup d'arquitectes que gravitaven al voltant seu", diu Sustersic: "Aquest realisme té molt a veure amb el discurs realista que es desenvolupa a Europa en aquesta època i del qual el realisme és un vessant". Entre les seves obres més emblemàtiques d'aquell moment hi ha la Casa de la Meridiana, que s'emmarca en el procés de prolongació de l'avinguda Meridiana i la seva "consolidació com un dels eixos principals d'accés a la ciutat". Consisteix en dos blocs paral·lels entre els quals hi ha les escales i els ascensors i uns patis als quals donen, a cada pis, un dormitori i el safareig. Donen a la façana dos dormitoris i la sala. I en aquesta façana, els finestrals hexagonals volen ser un homenatge al Modernisme.

Aquest conjunt residencial és considerat una excepció en el teixit urbà de Badalona perquè és una illa oberta amb nou edificis d'entre tres i quinze pisos. El va promoure La Caixa i el va encarregar a tres arquitectes que no compartien estudi: Francisco Juan Barba Corsini, Margarita Brender Rubira –la primera arquitecta titulada de l'Etsab– i Juan Antonio Padrós Galera. Els edificis més alts i la zona comercial donen a la carretera, mentre que els més baixos estan més en contacte amb els edificis més pròxims, de dimensions més semblants. En els dos casos, com diu Sustersic, els arquitectes van voler reflectir "la complexitat espacial d'un poble" i ells mateixos van afirmar que el punt de partida del projecte era "la vida en comú", amb l'objectiu de crear "un ambient adequat" que influís favorablement en les emocions dels habitants, sobretot els més joves.

"En comparació amb altres contextos com el francès, aquí els polígons han funcionat relativament bé", diu Sustersic. El de Montbau es manté com un dels més emblemàtics. N'hi ha més exemples, com el del sud-oest del Besòs –afectat per episodis de degradació com el de l'Edifici Venus–, la Pau, Ciutat Meridiana, Ciutat Badia i el polígon de Canyelles. "El disseny dels polígons és molt peculiar perquè s'apel·la molt a la idea dels blocs, generalment blocs oberts, i s'hi apliquen criteris higienistes que venien del moviment modern, encara que fos d'una manera esquemàtica, perquè s'havia d'aconseguir una determinada densitat", explica l'autor. Tot això es va concretar a Montbau en una esplanada delimitada per dos grans blocs i més endavant en una segona fase amb uns blocs amb forma de L amb unes petites places. La construcció va culminar amb una tercera fase amb les conegudes "casetes blanques". Malgrat tot, els polígons van ser en molts casos llocs de lluita veïnal perquè es van construir els habitatges, però els equipaments van arribar tard, i més endavant van requerir moltes inversions per rehabilitar-los.

Aquest insòlit edifici d'apartaments es remunta a l'etapa més utòpica del Taller d'Arquitectura de Ricardo Bofill, durant la qual van fer una altra de les seves obres més icòniques, el Walden 7. En lloc d'un bloc residencial convencional, Bofill i els seus col·legues van plantejar l'edifici del Castell de Kafka com "un joc combinatori" basat en unes regles que marquen la disposició dels apartaments. El Castell de Kafka està compost per 90 "cèl·lules residencials" amb forma de cub organitzades en espiral al voltant de les caixes de les escales i es caracteritza per com els arquitectes van jugar amb la repetició dels cubs i amb la variació d'alguns elements, com les motllures i uns desaigües de formigó. L'edifici es manté en bon estat, però la substitució dels colors inicials, blau fosc i blau cel, li ha restat una part de la "càrrega de provocació".

"La ciutat que es volia construir als anys 60 s'oposava en molts casos a la que existia", diu l'autor. Un dels edificis més impactants en el seu entorn és la Torre Colom, de l'estudi AGR, un altre dels més representatius d'aquell moment, format per Josep Ribas González, Josep Anglada Roselló i Daniel Gelabert Fontova. Aquests arquitectes també són coneguts perquè van col·laborar amb Josep Lluís Sert en les Escales Park i perquè van fer el Mercat de la Mercè. La Torre Colom es caracteritza perquè està dividida en tres parts: una base de tres plantes que ocupa tot el solar i que es fa servir sobretot com a aparcament; la mateixa torre, que té 22 plantes i acull 12.000 metres quadrats d'oficines, i la coronació de la torre, amb una estructura hexagonal que havia d'acollir un mirador, un restaurant i un dipòsit d'aigua per extingir incendis. Un element distintiu és que les plantes són més petites a mesura que l'edifici guanya alçada, i quatre dels costats de l'edifici estan una mica esbiaixats per donar-hi dinamisme.

El Camp Nou va substituir l'estadi que el Futbol Club Barcelona tenia a les Corts i avui, amb una capacitat per a més de 99.000 persones, és el més gran d'Europa. L'arquitecte Francesc Mitjans va rebre l'encàrrec del seu cosí germà i president del club, Francesc Miró-Sans, i el va concebre com una estructura de formigó armat composta per tres graderies superposades amb inclinacions diferents. Perquè l'estadi no fos massa alt, va col·locar la primera graderia per sota de la cota del terreny. I un altre dels elements destacats és una audaç marquesina metàl·lica de 40 metres de voladís. El mateix Mitjans va ampliar l'estadi amb motiu del Mundial d'Espanya del 1982 (hi va fer la tercera graderia) i ara s'hi tornen a fer obres: va quedar al calaix un projecte de Norman Foster guanyador d'un concurs convocat el 2007, durant la primera etapa de Joan Laporta al capdavant del club, i ara s'està executant el projecte guanyador d'un segon concurs que van guanyar el despatx japonès Nikken Sekkei i Pascual-Ausió Arquitectes. Aquests últims van sortir del projecte i els va agafar el relleu l'estudi de Fermín Vázquez, b720. I la caiguda de Nikken Sekkei i de b720, el setembre passat, va aixecar polseguera perquè al final cap guanyador del concurs dirigirà les obres.