Arquitectura brutalista: l’estranya bellesa del formigó

BarcelonaUs ho farien jurar i juraríeu que el que es veu de lluny és una nau espacial que acaba d’aterrar. Es podria prometre davant qui calgués, i seria un error, perquè aquelles siluetes còniques, singulars i rares, sí que són d’aquest planeta. Podria ser la torre de l’aigua de Midrand, a Sud-àfrica, o la catedral metropolitana de Rio de Janeiro, o tal vegada el monument Tsitsernakaberd a Erevan (Armènia). Totes són construccions brutalistes, poèticament hostils i, sí, d’una bellesa estranya.

El crític i teòric de l’arquitectura Reyner Banham va intentar resumir les característiques d’aquest estil: “Perquè un edifici sigui brutalista ha de reunir tres requisits, l’exposició nítida de l’estructura, la valoració dels materials sense manipular i la perdurabilitat com a imatge”. Dels materials sempre en destaca un, el formigó, que, de fet, és el segon material més consumit al món -el primer és l’aigua- i que és el que va donar nom a l’estil arquitectònic.

Le Corbusier, pioner

No, el nom no prové de brutal ni de brut. Potser va ser-ho de manera involuntària, però es considera que el pare del brutalisme és Le Corbusier. Quan ell mateix parlava de la seva feina recalcava l’ús del béton brut, és a dir, el formigó pelat i a la vista amb què va construir edificis com la Unité d’Habitation, a Marsella, i la Casa del Brasil, a París. A partir d’aquí, Reyner Banham va encunyar el terme brutalisme a l’assaig The new brutalism: Ethic or aesthetic? (1966) i el terme va fer fortuna.

Les dècades àlgides del brutalisme són les del 1960 i el 1970, però això no vol dir que abans i després d’aquest període no es fessin edificis brutalistes. De fet, el nou llibre Un mundo brutal Un mundo brutal(Phaidon), de Peter Chadwick, aplega construccions fetes entre principis del segle XX i l’actualitat precisament per eixamplar el ventall de propostes. La selecció d’edificis suposa un homenatge a les obres mestres, com el Palau de l’Assemblea de Chandigarh, a l’Índia, de Le Corbusier, i dos edificis emblemàtics ublicats a Nova York: el Museu Guggenheim, de Frank Lloyd Wright, i l’actual Met Breuer (l’antic museu Whitney), obra de Marcel Breuer. També surten a la llum edificis poc coneguts com l’estació d’autobusos de Casar de Cáceres (2003), de Justo García Rubio. I també s’hi poden trobar els més antics, com la ràdio de Kootwijk (Països Baixos), que va entrar en funcionament l’any 1923, i els més moderns: el Centre d’Aprenentatge de la Universitat Tecnològica de Nanyang (Singapur), inaugurat el 2015.

Peter Chadwick recorda que, “mentre que molts arquitectes van sucumbir davant les possibilitats socials i estètiques del brutalisme, la reacció del públic va ser bàsicament hostil”. I afegeix: “Algunes construccions van contribuir a l’aspecte general de deteriorament urbà a mesura que els edificis envellien i no rebien el manteniment adient. El formigó s’erosiona amb facilitat, sobretot als climes freds del nord i, a mesura que anava desgastant-se, els edificis es convertien en víctimes del vandalisme i els grafitis”.

Què té el brutalisme que fascina als uns i desagrada als altres? Segons l’arquitecta Carme Pinós, autora d’una de les obres recollides al llibre, el tret principal és la claredat del seu discurs: “El punt fort de l’arquitectura brutalista és l’honestedat; l’honestedat amb els materials, amb el procés de construcció i amb la voluntat de resoldre els problemes. Potser el seu punt feble és que a vegades és massa directa”, explica a l’ARA. Aquest “massa directa” entronca amb el béton brut de Le Corbusier i sembla que forma part de l’ADN del brutalisme. Tant si té més o menys èxit entre el gran públic, “el poder estètic del brutalisme és inqüestionable”, afirma Chadwick. “A les dècades dels anys 60 i 70, malgrat comptar amb grans pressupostos i clients privats, molts arquitectes van decidir optar pel brutalisme simplement per les seves dimensions i majestuositat”, afegeix l’autor d’Un mundo brutal.

El brutalisme, a Igualada i Girona

Al llibre hi ha dues construccions catalanes catalogades com a brutalistes. Una és el cementiri nou d’Igualada, concebut per Carme Pinós i Enric Miralles durant els anys en què van compartir despatx. L’altra, la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, que l’estudi RCR Arquitectes i BG Arquitectes van construir el 2006.

Malgrat tot, el brutalisme no és una etiqueta fixa i potser sí massa generalista: “Jo no seria capaç de dir que la capella de Ronchamp de Le Corbusier o el cementiri d’Igualada són brutalistes, per a mi són poemes visuals que no encaixen amb el concepte brutalisme com jo l’entenc, tot i que aquestes obres apareixen en molts llibres classificades com a tals”, apunta Miquel del Pozo, arquitecte de l’estudi Mendezdelpozo i autor dels famosíssims tuits amb el hashtag #MA140, amb píndoles de 140 caràcters per ensenyar a mirar l’art. Segons explica Del Pozo, per a ell “el brutalisme és més una actitud de deixar en brut els acabats i l’estructura vista, amb una geometria que respon a criteris funcionals abans que estètics, independentment de si està construïda en formigó o no”.

Carme Pinós apunta en la mateixa direcció quan explica que el brutalisme consisteix a “entendre el pragmatisme però al mateix temps estar més enllà d’aquesta noció”. En el cas del cementiri d’Igualada, el repte era crear un recinte que servís per, evidentment, acollir restes fúnebres però que en realitat fos un parc, que tingués una “forta relació amb la natura circumdant” i que fos agradable “per als vius que recorden els seus morts”, no per als morts perquè aquests “ja estan en una millor vida”.

Blocs al servei del poble

Si se sap qui va construir i on el primer edifici brutalista, Un mundo brutal no ho apunta. Ara bé, sí que assenyala zones on aquest estil arquitectònic ha tingut molt bona acollida, com ara el “bloc comunista de l’Europa Oriental, on el brutalisme va florir a partir de la dècada dels 60” perquè era barat, d’aspecte fort i socialista utòpic.

A l’altra banda del mapa, “l’opinió pública es va posar en contra del brutalisme molt abans que els neoliberals, quan la generació antisistema de la dècada dels 60 va titllar de “feixistes” els edificis de Rudolph”, va dir el periodista Timothy Rohan en referència a un dels grans arquitectes brutalistes nord-americans, Paul Marvin Rudolph. En canvi, l’arquitecta Zaha Hadid, que va morir el març del 2016, opinava que “l’obra de Rudolph és pura, però la bellesa resideix en la seva austeritat”.

Al marge de les connotacions que molta gent li ha volgut donar, el brutalisme va plantificar-se, i encara segueix fent-ho, en molts indrets d’ideologies, realitats, cultures, hàbits i climes molt diferents, des d’Israel fins a Vanuatu, des de l’Azerbaidjan fins a Veneçuela.

5 exemples de la rotunditat i la poètica dels materials en brut

Formigó, acer i fusta

Enric Miralles i Carme Pinós van guanyar el premi FAD pel cementiri nou d’Igualada, que s’ha convertit en una de les obres més emblemàtiques de l’arquitectura catalana i espanyola recent. El diàleg del formigó amb l’acer Cor-Ten i la fusta crea un efecte dinàmic i alhora poètic. Carme Pinós també n’ha dissenyat el crematori, inaugurat l’any passat.

Un cinta doblegada

L’estació d’autobusos de Casar de Cáceres, de Justo García Rubio, és una “cinta de formigó” que es doblega i crea dos espais diferenciats: una andana i una petita sala d’espera on també hi ha una cafeteria.

Brutalisme de blanc

Un mundo brutal també inclou l’Auditori de Tenerife, de Santiago Calatrava, malgrat l’obsessió de l’arquitecte pel color blanc i les formes aerodinàmiques sovint inspirades en l’anatomia de les aus. Sobretot comparteix amb altres obres del llibre una estètica que sembla inspirada en pel·lícules de ciència-ficció intergalàctica.

Un bloc foradat

El protagonista d’aquest bloc d’habitatge social al barri madrileny de Sanchinarro, del despatx neerlandès MVRDV, és una gran obertura central on hi ha un jardí comunitari. Va ser rebut amb polèmica.

Una façana cubista

Luis Moreno Mansilla (1959-2012) i Emilio Tuñón van resoldre la façana de l’Auditori de Lleó amb uns finestrals que sembla que estiguin amuntegats. No n’hi cap d’igual, tenen dimensions i orientacions diferents. Un joc cubista per trencar el rigor del formigó blanc i orientar les vistes dels visitants.