Els arquitectes que van seduir els emperadors

BarcelonaA Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, rebre el Pritzker els ha radicalitzat, en el sentit etimològic de la paraula: “Amb les ales que ens ha donat el premi ens hem arrelat més”, afirma Carme Pigem. “Hem estat un any només escoltant i sense prendre cap decisió. No volem canviar gaire la nostra manera de fer sinó que d’alguna manera el Pritzker ens ajudi a fer possible el camí que volíem fer, no per construir més”, diu Aranda. “No volem precipitar-nos, ara que es comencen a materialitzar alguns temes”, explica Vilalta. Coincidint amb el primer aniversari del premi, la Fundació Mies van der Rohe els va homenatjar per la seva contribució a la projecció de l’arquitectura catalana. Curiosament, tenen el Pritzker, el Nobel dels arquitectes, però encara no han rebut el Mies: “No s’ha de guanyar tot”, afirma Pigem. “No som col·leccionistes de premis”, subratlla Aranda.

L’homenatge, que es va celebrar més tard del previst per la conjuntura política del país -el regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner, va denunciar “la pèrdua d’autonomia i llibertats”-, consisteix en una exposició de les seves set obres seleccionades en diferents edicions del Mies, des del Centre Cívic de Riudaura fins al crematori de Holsbeek. També hi va haver un acte institucional en què van intervenir el director del Museu BOZAR, Paul Dujardin; Benedetta Tagliabue, que va ser membre del jurat que els va atorgar el premi; Esteve Bonell, jurat del Mies el 2001 i guanyador el 1992, i Eduard Bru, jurat el 2003.

Introduir bellesa en el dia a dia

“Els RCR no han volgut formar part de la generació d’arquitectes amb jet lag ”, va dir Dujardin en la seva intervenció, en què també va destacar que els valors de “lleialtat”, “compromís” i “creació” dels RCR entronquen amb els de la idea de democràcia, i que amb les seves obres connecten l’art, la ciència i l’arquitectura amb la ciutadania. També va posar de relleu el seu “compromís social”, l’ús de “materials sostenibles” i la cura que tenen pel paisatge. “Des que vaig veure el seu muntatge per a l’exposició de Hammershoi i Dreyer al CCCB, veig l’arquitectura de RCR com una escenografia per a la vida quotidiana, on els objectes corrents estan presentats com a peces de museus. La bellesa és per tot arreu”, va subratllar.

Les deliberacions del Pritzker són secretes, però Tagliabue sí que va compartir l’experiència de la cerimònia de lliurament del premi al Japó. Va recordar la “seducció” que van experimentar els membres del jurat i com el discurs que va fer Carme Pigem després de rebre el guardó va captivar l’emperadriu Michiko. “La poesia arriba més enllà de qualsevol frontera i barrera”, va afirmar Benedetta Tagliabue. Esteve Bonell va descobrir l’arquitectura dels RCR arran de passar un cap de setmana en un hotel dissenyat per ells, l’Albons Calm, i va recomanar experimentar les seves obres. “Parlen per si mateixes”, va dir.

Sensualitat en augment

Per a Eduard Bru, al llarg dels anys els tres arquitectes han guanyat en sensualitat. De fet, va parlar d’una sensualitat in crescendo. “La monumentalitat és una qualitat que encaixa amb l’arquitectura dels RCR, però no per les dimensions dels edificis sinó perquè se t’imposen a l’ànima”, va dir també. Per a Bru, en l’arquitectura dels RCR és essencial que les obres dialoguin amb el paisatge pels materials que fan servir, que generen “contrastos violents”, i va emparentar aquesta estratègia creativa amb el llegat del surrealisme.

El pavelló va quedar petit per acollir tots els assistents, entre els quals hi havia col·legues com Oriol Bohigas i Beth Galí, Carlos Ferrater, Vicente Guallart, Fermín Vázquez, Ramon Bosch i Bet Capdeferro. Abans de començar, Pigem i Vilalta van abraçar dos antics directors de l’Escola d’Arquitectura del Vallès, on es van formar: Carles Fox i Antoni Font. “Són com fills naturals nostres”, deia Fox. I tots tres arquitectes van acabar “emocionadíssims” i agraïts, com va dir Pigem, que també va recordar que una de les primeres coses que va fer a l’escola va ser dibuixar una axonomètrica del pavelló Mies. Entre el públic també hi havia el president de la fundació Bunka, Ramon Folch, els alcaldes d’Olot i de Riudaura i l’exconseller Santi Vila.