Els arquitectes busquen optimisme i nous reptes a Venècia

Enviat especial a VenèciaEl dia ha arribat: la XVI Biennal de Venècia d’arquitectura obre aquest dissabte les portes al públic als pavellons nacionals dels Giardini, a l’Arsenale i arreu de la ciutat. És una llàstima que no es torni a celebrar la flashmob amb què ahir un grup de dones arquitectes van reivindicar el seu paper en la professió. Alguns trams de l’exposició comissariada per les directores, Yvonne Farrell i Shelley McNamara, són densos, però no hi ha cap dubte de la clau femenina d’aquesta Biennal. “No hi ha marxa enrere, som tant o més capaces que els homes”, deia Carme Pinós després que Shelley McNamara qualifiqués la seva Torre Cube, exposada a l’Arsenale, com “la millor torre del segle XXI”. “La dona potser té més empatia amb la societat i amb l’altre -afegia Pinós-, i la necessitem. Això no vol dir que l’home no la tingui”. A més, Pinós reivindica la capacitat d’escolta de les dones, forjada durant els segles “que va estar a la rereguarda”. Per exemple, a la Torre Cube, ubicada a la ciutat mexicana de Guadalajara, Pinós va trencar amb les convencions dels edificis d’oficines amb tres nuclis verticals independents, en lloc de col·locar-los a l’interior d’un edifici. “Volia fer espais que no necessitessin aire condicionat”, diu l’arquitecta.

El lema d’aquesta Biennal es pot traduir com “Espai lliure” o “Allibereu l’espai”, i el manifest de les directores posa en relleu la “generositat” dels arquitectes, “els regals de la natura”, “l’intercanvi entre les persones i els edificis”, “els espais democràtics” i el fet que l’arquitectura procuri “benestar” i “dignitat” al usuaris. La mostra central inclou els treballs de 71 despatxos, entre els quals hi ha alguns dels més destacats del planeta. Però de vegades les propostes són molt distants: mentre que els japonesos Sanaa presenten una escultòrica espiral de vidre, el danès Bjarke Ingels mostra un macroprojecte desenvolupat amb la comunitat per dotar-la dels usos més diversos i que la ciutadania pugui fer servir les infraestructures contra inundacions del Battery Park novaiorquès. En el terreny més plàstic es poden veure maquetes del suís Peter Zumthor, i en el de l’acció la recreació amb plafons de Caritas de l’arquitecte belga Vylder Vinck Taillieu: es tracta d’una intervenció en una clínica psiquiàtrica mig enderrocada on els nous elements dialoguen amb les ruïnes.

Les comissàries volien fer una exposició que fos experiencial i ho han aconseguit: hi ha nombroses instal·lacions transitables, i al començament del recorregut hi ha la recreació de fragments d’edificis emblemàtics, com ara el Museu Oteiza i la Casa E-1027, d’Eileen Gray.Una de les peces més comentades aquests dies també és d’una arquitecta: la mexicana Rozana Montiel s’ha pres el lema de la Biennal de manera literal. No ha pogut enderrocar un mur de l’Arsenale, però sí que ha aconseguit introduir la vida de l’exterior dins l’edifici gràcies a un circuit tancat de càmeres. “El mur es converteix en un terra i portem l’exterior dins l’edifici”, diu Montiel, que va estudiar a la UPC i recorda com a Barcelona va trobar el vessant “teòric i crític” de la disciplina. El gest de convertir en verticals les horitzontals -pèrgoles i terres-és habitual en la seva arquitectura. “Canviem les barreres per nous horitzons. Treballem amb la gent per eliminar tot allò que separa per crear llocs comuns”. Rozana Montiel ha donat una nova vida a nombrosos espais en desús del seu país.

Benedetta Tagliabue té un repte similar a la futura estació parisenca de Clichy-Montfermeil. “L’estació estarà en un lloc conflictiu de París i l’objectiu és canviar l’actitud de la gent en un lloc on s’ha construït amb materials durs”, afirma Tagliabue. Per això, a la Biennal presenta un prova de l’estructura de la coberta amb els elements tèxtils que l’amorosiran.

Tot i ser un edifici molt conegut, no deixa de cridar l’atenció veure la Sala Beckett, de Ricardo Flores i Eva Prats, dins l’Arsenale. La reproducció de la lluerna és una de les peces més impactants del recorregut. A més, a la part posterior hi exposen tot el material del projecte, com si els visitants entressin en el seu taller. “Per a nosaltres la Beckett és un manifest de com intervenir en un edifici històric”, explica Ricardo Flores.