Els arqueòlegs que van salvar del ciment la ciutadella de Roses

Roses“No em penso moure d’aquí!”, va cridar rotund l’arqueòleg Miquel Oliva davant una màquina excavadora que estava destruint un tram de la muralla de la ciutadella de Roses. “No? Ja ho veurem, vaig a trucar a la Guàrdia Civil!”, li va respondre empipat l’operador. “Aquella nit van acabar, el Miquel i el meu pare, Francesc Reixach, dormint al calabós. Fins que l’endemà el Miquel va trucar a la Direcció General de Bellas Artes, que va ordenar que els deixessin en llibertat”, recorda la filla de Reixach, Mercè Ferrer, que també va treballar com a arqueòloga a la ciutadella, entre altres jaciments. Era el setembre del 1961 i aquesta va ser una de les moltes topades que va tenir Oliva amb els propietaris dels terrenys de la ciutadella, l’empresa MasDal, i que li van costar diversos maldecaps als jutjats, que va acabar resolent el Tribunal Suprem. Aleshores encara no se sabia que sota terra s’hi amagaven 25 segles d’història, que haurien quedat sepultats per sempre sota el ciment si no fos per un conjunt d’arqueòlegs, historiadors i polítics que se la van jugar per evitar que el jaciment acabés convertit en una urbanització de xalets i zones verdes.

Les primeres prospeccions arqueològiques per intentar trobar el rastre de l’antiga ciutat grega Rhode es van fer a principis del segle XX. Més endavant, el 1945, el doctor Lluís Pericot –director de la Comisaría Provincial de Excavaciones de Girona– va encomanar una sèrie de campanyes d’excavacions als arqueòlegs Oliva, Francesc Riuró i Pere de Palol, que es van trobar amb diversos obstacles. 

D’una banda, per la gran complexitat del jaciment: diferents civilitzacions havien aprofitat la fortificació de la plaça de Roses per defensar-se dels atacs, i hi havien deixat un rastre de vestigis i construccions. “Runes sobre runes del que va ser, pilons d’enderrocs i la superposició d’edificacions múltiples i d’èpoques diverses impedien de gran manera la posada en pràctica d’una excavació d’envergadura”, descrivia Oliva en un article. Però l’entrebanc més important provenia de “la cobdícia” dels propietaris dels terrenys, que volien aixecar-hi una urbanització i que van posar tot de traves per impedir la recerca dels arqueòlegs.  

Pressions a l'Ajuntament

El ministeri de Defensa –propietari de la fortificació– va cedir els terrenys a l’Ajuntament, i el 1927 els va adquirir l’advocat Juan Adolfo Mas Yebra a canvi que urbanitzés la zona. Però l'advocat va morir sense haver avançat en el projecte i el 1953 els seus hereus van vendre part dels terrenys i amb els nous propietaris van iniciar una sèrie de pressions polítiques per fer realitat els plans constructius. En aquells temps el turisme començava a treure el cap i el consistori necessitava trobar nous espais per urbanitzar-hi i la “muralla” o “exciutadella” –com l’anomenaven– feia dècades que estava infrautilitzada i només es feia servir de camp de futbol. 

Ara bé, el segon contracte que van tancar els promotors i l'Ajuntament era tan desfavorable per al poble que dos regidors es van negar a signar-lo –tot i les amenaces de presó que van rebre– i diversos ciutadans influents van entrar un escrit a l’Ajuntament per oposar-s’hi. 

Poc després del rebombori, el 1957, va arribar a l'alcaldia Esteve Guerra, que, aliat amb els seus amics Miquel Oliva i l’historiador Jaume Vicens Vives, va iniciar l’expedient per declarar la ciutadella Monumento Histórico Artístico de Carácter Nacional, cosa que van aconseguir el febrer del 1961. “Va ser una feina coral de Guerra, Oliva i Vicens Vives, entre d'altres, que van aprofitar els seus contactes al govern franquista perquè s’aprovés la declaració”, assenyala des de l’Arxiu Municipal de Roses Jep Barris. 

Malgrat la protecció del decret, els propietaris no van renunciar als seus plans i aquell mateix any, el 1961, MasDal va presentar un nou pla d’urbanització, la maqueta del qual es va exposar a la ciutadella i que va despertar l’interès dels ciutadans. Això va propiciar que l’Ajuntament arribés a un nou acord amb l'empresa perquè es pogués construir en una part dels terrenys, amb la condició que davant de qualsevol troballa arqueològica rellevant se suspendrien les obres. 

No obstant això, a la pràctica aquest punt del tracte no es va complir i va continuar la pugna entre promotors i arqueòlegs, segons es desprèn de la documentació que es conserva a l'Arxiu del Museu d'Arqueologia de Girona –del qual Oliva va ser director–. Així, per exemple, hi ha diversos informes de l'arqueòleg denunciant els enderrocs de la muralla el 1961 –i que ell havia intentat impedir posant-se davant la màquina excavadora–, i hi ha també dues citacions del jutjat de Figueres, del 1964, perquè vagi a declarar en la querella que van presentar contra ell MasDal i Pedro Dalmau Bou.

Roses recupera la Ciutadella

Durant aquells anys, Oliva –que era apoderat provincial del Patrimonio Artístico-Nacional i el delegat d’excavacions arqueològiques– informava contínuament de les troballes i de les actuacions dels propietaris el delegat de la Dirección General de Bellas Artes, Gratiniano Nieto, que també era arqueòleg. “Oliva, Ferran Cufí, Riuró i tots els arqueòlegs de l'època van lluitar molt per salvar-la, però va ser Nieto qui va donar un cop sobre la taula i va dir que allà no s’hi podia construir”, indica Ferrer. 

Finalment, l'estocada mortal als plans constructius va arribar el 1965 de la mà del Tribunal Suprem, que, en resposta als recursos dels propietaris, va sentenciar que no es podia aixecar la urbanització. “Els promotors van acabar abandonant el projecte pels problemes legals i pel fet que el cost d'enderroc de les muralles i la posterior urbanització era tan alt que sortia més a compte construir en altres espais", afegeix Barris.

El 1986 l'Ajuntament de Roses va comprar la Ciutadella per 50 milions a MasDal, posant fi a l'amenaça del ciment, que durant tants anys havia angoixat els arqueòlegs. Miquel Oliva, un dels que més s'hi van oposar, va morir en un accident de cotxe el 1974, precisament quan tornava del jaciment. I malgrat que va marxar amb la feina a mig fer, als seus els queda el consol que s'ha fet realitat el futur que s'imaginava per a Roses i que va deixar per escrit: “Zones arqueològiques i monuments combinats amb parcs, zones verdes, un futur museu […]. Quan tot això s’hagi aconseguit […] haurem complert amb un dels fins primordials de la nostra missió”.