Arnau Puig, llavor que rebenta una pedra

BarcelonaA l’Arnau Puig li agradava explicar la història de la llavor que va entrar dins d’una pedra, la va rebentar i d’allà va créixer un pi robust i ufanós. És el pi que hi ha davant la Fundació Miró de Montjuïc, i a Set de Dau Arnau, l’assaig documental que Joan Vall i Laia Requesens enllesteixen sobre la figura de Puig, el filòsof i crític d’art explica la història de l’arbre amb les seves pròpies paraules. “La seva amistat i la seva petjada són molt fortes i molt difícils d’esborrar”, destaquen els dos directors. Ahir, un grup d’amics de l’últim dels fundadors de Dau al Set que va abandonar aquest món just ara fa un any es van reunir per fer-li un homenatge a la seu de Comanegra, la que va ser la seva última editorial. L’acte va servir per veure un fragment del film, per presentar Poder, veritat i déus vençuts, el recull d’articles de Puig seleccionats i prologats per David Castillo i, en general i amb tota l’alegria, per glossar la rica, erudita, contundent, exigent i afable personalitat de Puig. Ah! I per arrencar el compromís de la consellera de Cultura d’organitzar-li un merescut homenatge de país.

La metàfora del pi que creix de la pedra serveix perfectament per exemplificar el caràcter de Puig. Sempre a punt per dissentir, per enriquir, per fer-se preguntes i aconseguir que milloris sempre qualsevol cosa, així el recorda l’editor Joan Sala. També Rosa Puig, la filla: “Ara mateix deu estar avergonyit de no ser aquí i no poder dissentir, no poder cultivar-nos”. “Creia en la comunitat i en els humans, era sempre entusiasta, es preguntava sempre sobre tot el que l’envoltava, l’anaves a veure a l’hospital i et preguntava a tu com estaves. Era una constant exhortació a tirar endavant, sempre sabia veure el cantó bo de les coses”, ho explica David Castillo. I Llucià Homs ho reverbera afegint que Puig era capaç de proposar sempre una mirada diferent, sempre amb esperit jove espremia la vida fins i tot quan el temps se li escolava entre els dits.

Tanca l’acte Vicenç Altaió, poeta, amic i gran coneixedor de la figura i l’obra de Puig. Recorda amb dolor que el filòsof va morir sol i en silenci un dia de finals de març, amb el dur confinament acabat d’inaugurar. S'enrecorda del dia que li va dir al seu mestre que estava meditant una poètica que ho canviés tot: “M’abraçà per sempre i em va dir que em mereixia un excel·lent o un zero absolut”. “Arnau, creus en l’eternitat després de la mort?”, li va preguntar. “L’infinit és el que un fa aquí a la Terra”, respongué. “Qui ets tu, Arnau?”, “Tu ets un tros de mi”. La conclusió d’Altaió és clara i precisa: “L’Arnau és infinit i nosaltres som tots ell”.