Arnau Pons: “És una novel·la política, però en cap cas partidista”

BarcelonaAl llarg de gairebé tres dècades, Arnau Pons (Felanitx, 1965) ha anat donant a conèixer diversos llibres de poesia -entre els quals hi ha Desertar (1997 i 2010) i Llum de ganivet (2012)-, assajos com Celan, lector de Freud (2010) i traduccions d’autors com Herberto Helder, Itzhak Katzenelson, Dino Campana i Paul Celan. La seva versió catalana de Cristall d’alè (LaBreu, 2014) va merèixer el Premio Nacional a la millor traducció de l’any. A més, des de Lleonard Muntaner -on va ser editor entre el 2004 i el 2012- va publicar autors com Hannah Arendt, Idith Zertal, Rachel Bespaloff, Mahmud Darvix i Max Jacob.

Fa deu anys que amb l’editora Maria Bohigas parlàveu de la possibilitat que escriguessis sobre La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Com vas arribar al llibre?

Gràcies a l’Agustí Villaronga vaig venir a Barcelona el 1989, i va ser ell qui em va fer llegir La mort i la primavera. Coneixia prèviament La plaça del diamant gràcies a una lectura escolar, que no va ser traumàtica. Va ser una sort entrar en l’univers de Rodoreda a partir de La mort i la primavera : el llibre té una complexitat i una volada colossals.

El 2009 vas comissariar una exposició a La Virreina sobre l’intent de traslladar la novel·la al cinema per part de Villaronga.

Hi havia treballat molt: tenia un storyboard fet i fins i tot se sabien les localitzacions. Rodoreda té uns personatges tan vius i els dota d’una personalitat tan gran que La mort i la primavera podria tenir una bona adaptació al cinema. També El carrer de les Camèlies. El projecte de Villaronga no és l’únic que no s’ha fet realitat: Cesc Gelabert va estar a punt de convertir el llibre en coreografia.

Al poble que ens presenta la novel·la, la mort hi és habitual en formes molt diverses; l’amor, en canvi, hi és impossible. Per què?

L’amor té a veure amb les formes de dominació. Al narrador de La mort i la primavera se li mor la mare, i el pare es torna a casar amb una dona, la marastra, que es farà càrrec del noi quan l’home ja no hi sigui. El noi té 14 anys. La marastra en té 16, i és la dona amb què ell topa en el pas de nen a adult. Amb ella descobrirà la sexualitat, i ella l’arrossegarà cap al seu terreny, que consisteix en la subversió de l’ordre del poble on viuen. Més endavant el noi quedarà fascinat per una dona d’aigua, una bellesa gairebé incopsable, que aliena l’amant. A La mort i la primavera l’amor no és una forma d’alliberament, sinó una subjugació.

Consideres que el llibre està més a prop de la poesia que de la prosa. Per què?

La mort i la primavera no és una novel·la de poeta, però hi trobem la veu d’una poeta per la diversitat de temes que toca i per la manera d’abordar-los. Hi ha una concentració molt meditada del que es diu. Igual que passa amb els poemes, actua mitjançant puncions en el lector. És una novel·la política, però en cap cas partidista. La mirada de poeta de Rodoreda li permet travessar i transcendir la realitat que tracta.