Arles, cinquanta ombres de gris

ArlesLa cita es renova cada estiu, des de fa 44 edicions, a la capital de la Camarga. El mateix paisatge per on van circular Vincent van Gogh i Pablo Picasso, tan cotitzat pels turoperadors que procuren treure tot el partit possible de l'encís provençal, també acull cada any el festival de fotografia més important del continent. Ja fa dècades que les Trobades Fotogràfiques d'Arles s'han convertit en una cita obligatòria per als professionals del sector, però també per als aficionats que volen saber què es mou en el món de la imatge. Fins al 22 de setembre, la ciutat acull una cinquantena de fotografies que aspiren a retre homenatge als grans noms de la història de la fotografia, però també a revelar el talent que despunta, sovint amb un comissari estel·lar que s'encarrega d'escollir-ne la programació. En l'última dècada, han assumit el rol Martin Parr, Nan Goldin i Raymond Depardon, entre d'altres.

En canvi, en aquesta ocasió, Arles ha preferit fer servir un angle temàtic i indagar en la supervivència del blanc i negre en la fotografia d'avui. Malgrat que el format es dóna sovint per malalt terminal, el festival demostra que encara pot donar guerra. "Pot semblar una paradoxa que un festival que aspira a descobrir les últimes novetats proposi, en ple 2013, un recorregut radicalment en blanc i negre", reconeix el director del certamen, François Hébel, que es va plantejar el repte d'entendre quin paper segueix jugant aquest format en vies d'extinció. "Quin lloc li pertoca ocupar? El realisme o la ficció? La poesia, l'abstracció o la pura nostàlgia?", s'interroga el director.

Les exposicions d'aquesta edició demostren que el blanc i negre es pot estendre per totes aquestes categories i fins i tot algunes més. Un dels caps de fila de la programació és el veterà Hiroshi Sugimoto, que explora l'absència dels colors a través d'espectaculars grans formats, igual que ho faria un artista plàstic. Al seu costat, el fotògraf xilè Sergio Larraín fa un ús radicalment oposat del format a través d'imatges quotidianes que documenten la vida rural sud-americana.

Paisatgisme marcià

Amb una iconoclàstia que sembla marca de fàbrica, Arles contraposa retrospectives de grans noms del passat com Jacques Henri Lartigue amb l'espectacular paisatgisme del planeta Mart que revelen les fotografies captades per la NASA. Reivindica el retratisme en blanc i negre de Pieter Hugo, fotògraf sud-africà descobert pel certamen fa cinc edicions, i alhora explora les imatges d'entorns industrials del britànic John Davis i el costumisme líric del belga Michel Vanden Eeckhoudt. La principal conclusió és que el blanc i negre es pot declinar en innumerables usos, variants i propòsits. És a dir, exactament igual que el color.

La reacció a aquesta edició ha estat una de les més entusiastes que es recorden. Potser per la fascinació que segueix produint aquest blanc i negre que domina la major part de la programació, amb algunes excepcions notables, com l'últim treball de Wolfgang Tillmans ( Neue welt ) i el descobriment de la fotògrafa alacantina Cristina de Middel, que segueix triomfant amb The Afronauts , una sèrie inspirada en el programa espacial iniciat per Zàmbia després de la seva independència als anys seixanta.

Resulta curiós comparar aquesta edició amb el que va passar el 1986, quan el festival va decidir introduir la fotografia en color a la seva programació. Els professionals ho van trobar escandalós: el blanc i negre era el format per definició de la fotografia artística. Tres dècades més tard, s'enfronta a la seva desaparició definitiva. Arles intenta demostrar que encara és d'hora per enterrar-lo.