Ariadna Gil somatitza ‘El dolor’ de Marguerite Duras

BarcelonaCorria el 1956 quan Marguerite Duras (1914-1996), inesperadament, a la casa de camp que tenia als afores de París, va trobar unes llibretes que no recordava haver escrit. Això diu la història. Resulta que era la seva lletra, la que estava impresa en uns diaris personals datats de mitjans dels anys 40, en què descrivia l’angoixa malaltissa que sentia davant la desaparició i el desconeixement de l’estat del seu marit, Robert Antelme, que va ser detingut amb la seva germana l’1 de juny de 1944 i va acabar als camps d’extermini de Buchenwald i Dachau. Aquells textos, probablement reescrits anys després -també hi ha molta mitologia sobre això-, no van ser publicats fins al 1985 amb el títol d’ El dolor, un any després que l’autora rebés el Goncourt per L’amant i molt després que el mateix Antelme publiqués L’espècie humana (1947), sobre la seva experiència com a deportat als camps.

Aquell dolor insondable, que porta la víctima fins al límit físic i mental, serà reviscut per Ariadna Gil dia rere dia a la Sala Petita del Teatre Nacional a partir de demà. Lurdes Barba n’és la directora i també s’ha ocupat d’adaptar el text, tot i que assegura que no es tracta d’una reescriptura sinó que s’ha limitat a fer una tria perquè l’obra duri uns 70 minuts. La dificultat de portar aquest text a escena no prové només del fet que fos un dietari -i, per tant, no escrit per ser dit, ni tan sols per ser llegit-, sinó essencialment de la duresa i densitat del que hi explica. Barba ha fiat aquest repte a Ariadna Gil, “que és capaç de transmetre una veritat neta i sense trampes en cada segon i en cada paraula”, assegura. És el seu primer monòleg: “Una cosa que pensava que mai no faria”, confessa l’actriu, que va canviar d’idea pel “privilegi i plaer” de poder dir aquest text.

El mal del món

Per a Lurdes Barba, el “gran valor” de l’obra és que Duras parla d’un dolor privat, però que a la vegada és “el dolor de tots, de totes les guerres, de tots els moments, de la responsabilitat de tots davant les guerres i davant el dolor col·lectiu”. Gil ho veu també així. “És capaç d’explicar un moment de la seva vida tan concret i particular, i a la vegada tenir una visió global d’aquest dolor, que també és el dolor del món, on segueixen passant coses que superen l’enteniment humà”, diu l’actriu.

Aquesta lectura és la que connecta més literalment el text amb l’actualitat. “Hi ressonen el ressorgiment de l’extrema dreta i els feixismes”, reconeix Barba. Si bé afegeix: “El gran crim d’aquest moment és el dels que fugen del seu país per buscar una vida millor i els deixem morir al mar. Quan Duras parla d’un crim de la humanitat [referint-se a l’Holocaust], i ella diu que s’ha de compartir la responsabilitat perquè l’hem comès nosaltres, els humans, jo no puc deixar de pensar en els immigrants que moren al Mediterrani sense que els governs hi facin res. Igual com els governs aliats van permetre, quan la guerra estava acabada, l’afusellament dels presoners als camps de concentració i no va ser capaços d’evitar-ho enviant-hi avions”. Duras també té una visió sobre el dia després, i planteja “com es transitarà per un horror que no s’havia viscut mai a la història, i com se’n sortirà”, afirma Gil.

La simbiosi amb l’altre

Però al costat del posicionament ètic i de la veritat històrica hi ha sempre el dolor personal. “Els temes que Marguerite Duras utilitza al llarg de la seva literatura i el seu teatre són l’amor, però també la mort, l’absència i el dolor, i sembla que sense això l’amor no existeixi”, observa Barba. A Ariadna Gil l’atreu sobretot “la simbiosi que [Duras] pateix en relació amb el marit desaparegut, que no sap si és viu o mort, o si tornarà o no”. “Ella està en una cèl·lula de la Resistència, té informació del final de la guerra i dels camps que es comencen a alliberar, i conèixer aquests detalls li fa la sensació que l’altre pot estar morint. I comença a patir físicament i mentalment el que imagina que ell pot estar vivint -diu l’actriu-. S’imagina el pitjor, per exorcitzar les possibilitats més tenebroses”.

A Gil també li interessava explorar una figura, gairebé històrica, la de la dona que pateix esperant que l’home torni de la guerra. L’artista Francesc Torres s’ha ocupat de l’escenografia de l’espectacle: ella es troba literalment dins un búnquer, una construcció inspirada amb l’arquitectura militar aixecada per Hitler a la Muralla Atlàntica. Les imatges documentals projectades faran real la barbàrie que ella imagina.