Arca desafia tots els codis binaris al Sónar

Barcelona“Has de tenir valor, has de tenir valor”, repetia Cristina Checa, del grup barceloní Desert. Era un mantra que flotava entre progressions rítmiques elegants i el material visual disparat per Desilence a l’escenari preferencial de la part diürna del Sónar, el SónarHall, allà on l’any passat Rosalía va estrenar la versió beta d’ El mal querer i on ahir Arca, amb valor de sobres, va oferir un xou memorable novament amb la confiança i la complicitat del festival, que li va concedir carta blanca per estrenar-lo. L’expectació era gran, i 45 minuts abans de l’actuació ja hi havia gent fent cua per tenir un bon lloc quan s’obrís l’accés al SónarHall.

La cua finalment es va descontrolar perquè molta gent no en va respectar l’ordre i tot plegat va fer que l’entrada del públic fos poc fluïda. Com l’any passat amb Rosalía. Resultat: Arca va començar amb de vint minuts de retard. A dins els esperava un cabaret mutant i emocions fortes. Molts recordaven l’actuació d’Arca al Sónar del 2017, que va culminar amb la projecció d’un fist fucking anal ben explícit.

L’artista de Veneçuela, que va aparèixer com una au del paradís perdut, ahir va commoure des de la radicalitat, la de la seva electrònica lírica a estones tocada pel realisme brut, la d’uns codis de representació que desafien les identitats binàries i la d’una posada en escena que, més que trencar la quarta paret, la perfora. Va fer servir un espai escènic que incloïa dos escenaris petits entre el públic on passaven coses com ara una coreografia amb una mena de minotaure sadomasoquista mentre Susanne Oberbeck, del grup londinenc No Bra, cantava una de les cançons efectivament en topless. També hi havia un comando d’ajudants amb nicab que traginaven flors. I com que tot podia ser encara més sorprenent, un dels moments més impactants va ser quan, després d’una interpretació sensual i amarada de tristesa ballant amb un espectador, Arca va córrer cap a la sortida del SónarHall, va arribar a la zona de pas, va enfilar-se en una barra de bar i, sense deixar de cantar, va ruixar amb cervesa el públic que la seguia. Val a dir que el ritme de tot plegat no sempre era fluid i que un espectacle tan poc convencional va foragitar bona part del públic, que es va estimar més ballar al Village amb els britànics Ross From Friends.

Unes hores abans, quan no feia gaire estona que havia començat la primera jornada diürna del Sónar, la comunió entre so, música i imatges de Desert confirmava una evidència: la creativitat visual tornava a presidir una edició d’aquest festival. En aquest sentit, va ser especialment potent la posada en escena queer de Lotic, l’àlies artístic de J’Kerian Morgan. Presentava al Hall Endless power, un xou en què, convertida en una Beyoncé futurista, es mou dins “una corona reactiva de llum prismàtica” on també hi ha un corrent d’aire. El resultat era alguna cosa a mig camí entre un assecador gegant i la fantasia galàctica. I el dispositiu captivava tant que la música, una electrònica experimental prou ballable, sovint quedava en segon pla. El fil queer també es podia estirar amb els sud-africans Faka, que al SónarHall feien ballar alhora que denunciaven la persecució que pateix el col·lectiu queer.

Al recinte de Fira Montjuïc també es va fer evident la disconformitat dels muntadors d’estructures aèries d’escenaris, els riggers, amb la manca de voluntat negociadora de Fira de Barcelona i la inhibició de les institucions per impulsar una solució al conflicte laboral que els va dur a convocar una vaga coincidint amb el festival. Ahir van manifestar-se a les portes del Sónar reclamant a l’Ajuntament i la Generalitat que pressionin la Fira perquè s’assegui a negociar. “La nostra situació tenia una solució molt senzilla. Estem sorpresos que hagi arribat tan lluny i ningú hagi fet res”, va dir el portaveu dels muntadors, Isaac Flix, que va recordar que la seva lluita “no va contra el festival”.

Música, neurones i imatges

Hi ha artistes que no són impermeables als conflictes socials i laborals, i així ho va demostrar el duo Za!, que va dedicar una de les cançons de l’actuació a l’auditori del SónarComplex al sindicat dels riggers, que estaven “defensant els seus drets laborals”. I el públic va aplaudir el posicionament del grup. En el pla artístic, el que presentaven els Za! és una col·laboració amb l’estudi turc de new media Ouchhh inspirada en la teoria física de les supercordes. Un dels membres del duo, Pau Rodríguez, duia uns sensors al cap que recollien impulsos neuronals que es convertien en imatges. La pantalla reproduïa en temps real aquestes imatges, abstraccions lineals que es corresponien amb l’activitat neuronal de Rodríguez durant el xou. És a dir, per una banda el duo interpretava els seus temes i per l’altra es veia el resultat del que bullia al cap d’un dels Za! Tot plegat provoca una interessant fascinació d’arrel científica, que és una de les coses que persegueix el Sónar.

L’activitat neuronal també era l’eix del projecte del músic Daito Manabe a partir de la feina del neurocientífic Yukiyasu Kamitani. L’objectiu és identificar i reproduir les imatges que genera el cervell quan s’escolta música. Fer visible l’invisible. Al Complex, però, el que feia la música de Matabe era acompanyar (no generar) imatges obtingudes prèviament per Kamitani en els seus experiments: representacions prefiguratives a punt de materialitzar-se en objectes reconeixibles. En qualsevol cas, i deixant de banda l’ham científic, es podia gaudir com un bon espectacle audiovisual d’un mestre del techno.