Arata Isozaki, “un pensador amb sensibilitat d’artista”
Quan penso per què soc aquí, treballant d’arquitecte, em ve al cap l’arquitecte Isozaki. Quan pensem per què avui en dia molts arquitectes japonesos treballen arreu del món, ens ve al cap Isozaki, un arquitecte que es comunica amb el món amb la seva actitud de pensador. Per descriure aquest arquitecte ens hem d’apartar del seu títol professional. L’arquitectura és el seu camp d’expressió més alt. Primer de tot, és un pensador amb la sensibilitat d’un artista. Per a ell l’arquitectura és com un espai per pensar. Pensar per ser lliure.
Les seves provocacions i textos sobre art, arquitectura i filosofia han marcat els i les col·legues i estudiants de la generació de l’arquitecte Kenzo Tange, el gran pare de l’arquitectura moderna japonesa i el seu mestre. Sí, Arata Isozaki és el màxim exponent del moviment postmodern al Japó (va escriure moltíssims llibres, sent arquitecte; tant de bo el món occidental els pogués conèixer). És l’Èdip de l’arquitectura contemporània japonesa. Com Èdip, ha de matar el pare. La seva arma és la capacitat visionària de reflectir en l’arquitectura la història, la societat, la política i la tecnologia.
El camp d’acció més important en què es mou Arata Isozaki és la crítica creativa. La seva crítica sobre l’arquitectura japonesa i el moviment modern va obrir la caixa dels trons alliberant l’expressió arquitectònica dels anys 70 al Japó. A més, si no hagués format part del jurat d’alguns concursos internacionals importants, no haurien sorgit figures com Zaha Hadid, Rem Koolhaas, Daniel Liebeskind, Alejandro Zaera i Farshid Moussavi, Junya Ishigami i moltes més. Arata Isozaki també va arribar a Catalunya amb el seu poder d’obrir el pensament i la capacitat de connectar, no només al Palau Sant Jordi sinó activant un procés d’intercanvi amb el Japó, on va convidar diferents arquitectes occidentals a un pla territorial a la província de Toyama. Però no es tractava d’un projecte clàssic d’urbanització, sinó de crear petites arquitectures com símbols de petits pobles. En aquesta ocasió el meu mestre català, Enric Miralles, va arribar al Japó amb la seva ànima per crear unes arquitectures reals i molt lliures per als pobles de la província japonesa. A part de l’Enric, Isozaki i els seus col·laboradors van convidar molts arquitectes estrangers, no sempre famosos, i alguns d’ells no havien pogut construir. La majoria d’aquests elements encara funcionen com importants punts de trobada dels pobles. A canvi, a Catalunya Isozaki es va dedicar a una obra d’un municipi petit per construir el Palau d’Esports de Palafolls, el Palauet.
