Ara que hem enterrat els ideals
Crítica de l'obra 'Sopa de pollastre amb ordi', dirigida per Ferran Utzet a la Biblioteca de Catalunya
Barcelona‘Sopa de pollastre amb ordi’. Biblioteca de Catalunya. 14 de febrer
La sopa de pollastre amb ordi que tres cops al dia li va donar una veïna li va salvar la vida a l’Ada quan era petita. Així ho creu la seva mare, la Sarah, i així l’hi exposa al seu fill Ronnie, que l’acusa d’haver-lo enganyat amb el seu discurs humanitari, amb la seva defensa dels ideals del comunisme. En aquesta obra el britànic Arnold Wesker retrata la davallada dels ideals en el si d’una família de treballadors des de la il·lusionant victòria obrera contra la Unió Britànica de Feixistes el 1936 a Londres fins a la criminal invasió soviètica d’Hongria. La família Kahn i el seu entorn lluiten per un món més just. Creuen en la solidaritat, en la justícia social i en la força del poble unit. Però el decurs de la vida i les decisions privades i polítiques minen els seus ideals i els imposen el pragmatisme. Wesker va escriure això el 1958 i el pas del temps no ha fet sinó posar en valor el seu qüestionament sobre els ideals de l’esquerra al seu país, al nostre i a tot Europa. Una esquerra que fa piruetes per trobar un discurs i mercadeja els ideals a la borsa del possibilisme, si no del personalisme. Que decep. I de decepcions en sabem força últimament entre nosaltres.
L’original de l’obra s’inscriu en un teatre realista polític i social, si això no és una redundància. Un drama realista. El director, Ferran Utzet, n’ha fet una lectura distanciada amb curiosos i epidèrmics apunts de comèdia que trenca amb el realisme tot i mantenir cert naturalisme en les interpretacions. La posada en escena és imaginativa però amb decisions que resulten reiteratives i inútils, com ara la gimnàstica gestual per marcar les accions d’elements escènics absents en un espai central buit que s’omple de mica en mica. Bona la direcció d’actors i molt poderosa i emotiva l’última escena entre el Ronnie (esplèndid Pol López) i la Sarah (impressionant Màrcia Cisteró), i un gran encert la coda final quan la Sarah li canta You’ll never walk alone (Mai no caminaràs sol). Tant de bo!
