La millor manera d’aproximar-se a la física quàntica és viure-la

Barcelona“Qui es pensi que entén la física quàntica és que no l’entén”, deia amb afany provocador el físic Richard Feynman, que justament va guanyar un premi Nobel per les seves contribucions a aquesta disciplina. Tothom qui vulgui caure en la provocació de Feynman té la sort de poder-ho fer des d’avui mateix fins al 24 de setembre amb la visita a l’exposició Quàntica, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Es tracta d’una exposició valenta i indefugible. És valenta perquè encara una disciplina complexa amb un llenguatge que beu a parts iguals de l’art i de la ciència, dues pràctiques culturals que massa sovint discorren separades quan, en realitat, tenen una base comuna. Malauradament, la fal·làcia de la ciència com a activitat purament racional i de l’art com a acte estrictament emocional o creatiu està massa estesa. Perquè la ciència, en el fons, no és més que la construcció d’unes idees per explicar els fenòmens naturals. És cert que la validesa d’aquestes idees s’ha de comprovar amb un mètode rigorós, però el seu origen és el mateix que el de les novel·les i les simfonies: l’emoció i la creativitat humanes. Així ho defensava ja a principis del segle XX el pare de la física quàntica, el científic alemany Max Planck.

L’exposició del CCCB també és indefugible perquè la física quàntica no només ha capgirat la nostra comprensió del món des d’un punt de vista filosòfic, sinó que ha transfigurat materialment aquest mateix món. Cada caràcter d’aquest text ha aparegut en una pantalla després de pitjar una tecla gràcies al coneixement profund de l’estructura fonamental de la matèria que hem obtingut a partir de la física quàntica. Telèfons mòbils, satèl·lits GPS, làsers, ressonàncies magnètiques nuclears... Res de tot això existiria sense aquest coneixement. “Tenim el luxe de viure sobre la base dels principis quàntics sense adonar-nos-en”, explica José Ignacio Latorre, catedràtic de física teòrica de la Universitat de Barcelona i un dels comissaris de l’exposició.

Però el més interessant és que la física quàntica encara és a les beceroles. “Només tres generacions d’humans de les 50.000 que hi ha hagut hem conegut aquesta teoria -diu Latorre-. I tot just acabem d’aprendre a manipular la matèria a escala atòmica, de manera que la segona meitat del segle XXI serà ben diferent de la primera; estem entrant en la segona revolució quàntica”. Aquesta revolució estarà protagonitzada per sistemes de transmissió d’informació absolutament segurs, per la teletransportació d’informació, per la medicina de precisió i pels ordinadors capaços de multiplicar la velocitat i la memòria dels actuals amb una despesa energètica mínima.

La ciència també és poder

El mapa dels protagonistes d’aquesta revolució que es pot veure a l’exposició -en què destaquen Europa Central, Nord-amèrica, Israel, la Xina i el Japó, i en són completament absents Sud-amèrica i l’Àfrica-, és també un mapa del poder mundial. “La ciència en el seu extrem és poder; ho van ser el foc i internet, i ho serà l’ordinador quàntic”, pronostica Latorre. “Aquesta exposició ha significat un dels reptes més apassionants que hem afrontat els últims temps”, explica la directora del CCCB, Judit Carrera.

El recorregut de l’exposició s’estructura a partir de dos itineraris, un de científic i un d’artístic, que juguen amb una idea que procedeix de les mateixes entranyes de la física quàntica: es tracta d’itineraris entrellaçats. “Ens hem preguntat què és la ciència, què és la filosofia, què és l’art, i hem obert el repte a la ciutadania”, explica Mónica Bello, una de les comissàries de la mostra i directora del programa Arts at CERN de l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear, en el qual s’han covat les deu obres d’art creades per artistes de tot el món que formen la columna vertebral de Quàntica. “Aquestes obres no són un exercici d’explicació, sinó de generació de preguntes”, diu l’expert en art, ciència i tecnologia José Carlos Mariátegui, el tercer comissari de l’exposició. “El nostre objectiu és suscitar la reflexió”, rebla Latorre.

Els rajos còsmics

Així doncs, l’aproximació a la física quàntica que proposa l’exposició és bàsicament vivencial. Els visitants, per exemple, podran notar com els vibra la mandíbula al ritme d’unes galàxies microscòpiques que es mouen embruixades per la matèria fosca. També podran veure com el garbuix de condicions ambientals que impregna l’exposició es transforma en nombres aleatoris d’origen quàntic, i admirar de ben a prop la meravella tecnològica que representa un nanosatèl·lit que amb prou feines mesura dos pams, un giny capaç d’orbitar la Terra al mateix temps que rep, processa i transmet informació encriptada amb algoritmes quàntics.

O podran observar el moviment d’un fluid que respon a l’impacte dels muons (partícules de càrrega) que arriben en temps real a la sala procedents dels rajos còsmics que bombardegen sense descans el pàl·lid punt blau on vivim en aquest assossegat racó de la Via Làctia.

A l’hora de visitar l’exposició, doncs, el més recomanable és aparcar els prejudicis a la porta i deixar-se arrossegar per aquest nou llenguatge que emana de la fusió entre l’art i la ciència, i tant si l’entenem més com menys, viure amb intensitat la física quàntica. La reflexió vindrà sola.

Atzar

La física clàssica descriu el moviment de les partícules de manera exacta, no deixa lloc a l’atzar. Per contra, la física quàntica postula que el resultat d’una observació depèn d’un atzar inevitable i genuí. Són irreconciliables.

Entrellaçament

Dues partícules que han interaccionat romanen unides. Encara que estiguin allunyades l’una de l’altra, quan en una s’hi fa una mesura l’altra experimenta un canvi instantàniament. Això possibilita tecnologies com la teletransportació d’informació.

Una empresa col·lectiva

La física quàntica és un cos de coneixement creat per un gran nombre de científics (Planck, Einstein, Bohr, Heisenberg, Schrödinger, Dirac, etc.). Com la ciència contemporània, la física quàntica és una construcció intel·lectual col·lectiva.

Computació quàntica

Un pany i un milió de claus: no hi ha més remei que anar provant-les una per una. La computació quàntica permet fer amb la informació l’equivalent a provar totes les claus a l’hora. Això permet hackejar qualsevol clau informàtica clàssica.

Art i ciència

Les institucions científiques s’estan adonant que l’art pot contribuir a comunicar els valors i l’estètica de la ciència a un públic ampli, i des del món artístic s’està veient que la ciència és una font inesgotable de creativitat. Quàntica n’és un bon exemple.