‘Après moi, le déluge’ es vesteix d’òpera

BarcelonaÉs una obra carregada de dramatisme però comença amb una broma. Après moi, le déluge [Després de mi, el diluvi], escrita per Lluïsa Cunillé, arrenca amb un acudit aparentment innocu sobre el president dels Estats Units en un avió. Per al compositor i director musical Miquel Ortega, aquest moment còmic sona a jazz. “El gènere em serveix per caricaturitzar-lo”, explica el músic, que mesos enrere va acceptar el repte de transformar l’obra de Cunillé, estrenada fa deu anys al Teatre Lliure, en una òpera. El resultat es pot veure des d’avui fins al 29 de novembre a la sala petita del Teatre Nacional (TNC). L’espectacle, que denuncia la invisibilitat del Tercer Món a Occident a partir de la conversa entre dos personatges, forma part de l’epicentre Cunillé que ha organitzat el TNC aquesta temporada.

Per a Ortega, convertir Après moi, le déluge en una òpera era una fita majúscula. “És una obra molt discursiva i, per tant, el text ha de ser com més entenedor millor. A més, la història és molt psicològica i complexa. L’objectiu era adaptar-la sense perdre res de tot això”, assenyala el compositor. Juntament amb Albert Arribas, va escapçar lleument el text per poder tirar endavant la versió operística “sense que afectés l’argument” i Cunillé va donar-los el vistiplau. A partir d’aquí, Ortega ha treballat per fer “una òpera pròxima als espectadors, que no s’aparti del públic”. Més enllà de l’escena inicial, el jazz té una forta presència a l’espectacle i serveix, sobretot, “per plasmar els moments més fatxendes de l’home protagonista”. De fet, el quintet que posa música a l’òpera és “atípic”, segons Ortega, perquè està format per un piano, un violoncel, un clarinet, una trompeta i percussió. La mezzosoprano Marisa Martins i el tenor Antoni Comas posen les veus del muntatge, dirigit per Jordi Prat. “Al principi, traslladar Après moi, le déluge a l’òpera semblava una idea boja. Però l’he tractat com una obra de text on es canta”, subratlla Prat, que ha potenciat els elements pictòrics del muntatge “per crear atmosferes que acompanyin les etapes de la història”.

L’argument de l’espectacle orbita al voltant d’un home de negocis occidental (Comas) i una intèrpret (Martins) a Kinshasa, al Congo. Ella representa un home gran congolès que fa tot el possible per enviar, a través de l’empresari, el seu fill a Occident. “Són personatges complicats, perquè són lluny de la nostra quotidianitat”, reconeix Martins. En el seu cas la dificultat és doble, perquè encarna “un personatge que ha sigut envaït per un altre”. L’empresari de Comas, en canvi, és un home “malalt i sol” que descobreix “els horrors de la guerrilla i la pròpia depravació” a partir de la conversa amb la intèrpret. La seva evolució és, alhora, la trajectòria que segueix l’obra que, segons Comas, “passa de l’acudit a la desesperació”.