Què en podem aprendre, del marquès de Sade?

BarcelonaSi ara mateix obríssim Google i poséssim Sade, sortirien moltes més referències de la cantant i compositora nigeriana Sade Adu que no pas del filòsof i escriptor francès Donatien Alphonse François de Sade (1740-1814). Sade segurament hauria combatut Google, perquè arremetia contra tot aquell que volia controlar què mirem o què sentim. "Amb totes les coses que estan passant, hauria de ser un referent, però preferim no parlar-ne perquè és massa conflictiu. El seu pensament ens porta a pensaments extrems inassumibles", assegura Jordi Costa, cap del departament d'exposicions del CCCB. L'obra de Sade es pot llegir com una invitació a la llibertat escrita per un home que es va passar la meitat de la vida adulta a la presó. Va escriure contra l'autoritat i l'abús de poder, l'Església, el poder polític, la família... Però va anar molt més enllà: planteja el costat fosc de la llibertat, què passa quan tan sols importa el desig individual. Aquesta dicotomia és la que planteja l'exposició Sade. La llibertat o el mal, que es pot veure al CCCB fins al 15 d'octubre. Moltes de les obres que s'exposen provenen de la Col·lecció Mony Vibescu.

"En Sade trobem un acompanyament, algú que ens ajuda a pensar allò que ens incomoda", assegura Antonio Monegal, que ha comissariat l'exposició juntament amb Alyce Mahon. L'exposició s'inicia precisament amb un googlegrama de Joan Fontcuberta, que ha reconstruït Retrat imaginari del marquès de Sade (1938), de Man Ray, amb 6.060 imatges disponibles a internet. Molt a prop se succeeixen les còpules frenètiques, les tortures i les fuetades que mostra Paul Chan en l'animació Sade for Sade's sake.

Cada època té el seu Sade

"Hi ha moltes maneres de llegir. Cada època té el seu Sade", diu Monegal. Guillaume Apollinaire va assegurar que Sade, totalment obviat al segle XIX, dominaria el segle XX. I, segons Monegal, així va ser: es va convertir en referent d'artistes com André Breton, Luis Buñuel, Salvador Dalí, Man Ray, Simone de Beauvoir o Maurice Blanchot. El 1926 Paul Éluard va celebrar Sade com a revolucionari per la seva imaginació amatòria. I a l'exposició es poden veure alguns dels dibuixos eròtics de Dalí i el Monument a D.A.F. de Man Ray (1933), on una model en topless sosté un objecte fàl·lic gegantí, que ha de resultar dolorós, però que ella bressola com si fos un nadó.

A la segona planta del CCCB hi ha espai per al debat filosòfic, on es pot veure una entrevista televisiva amb Georges Bataille, un dels principals intèrprets de Sade al segle XX, en què alerta dels perills de la literatura, perquè desperta consciències; i un diàleg entre quatre pensadores actuals i fragments de pensadors del segle XX. En la segona meitat del segle XX Sade es va incorporar a la cultura de masses, sobretot, a través del còmic. Va servir per explorar quins són els límits de la representació de l'erotisme. Actualment està força invisibilitzat.

Abans era pervers, ara és tolerat

Hi ha moltes relectures i reivindicacions de l'obra de Sade. El CCCB no passa de puntetes sobre la seva visió d'una sexualitat no normativa. Sade va imaginar tots els fetitxismes i actes sexuals possibles en obres com Els 120 dies de Sodoma i va crear Juliette, una llibertina educada en un convent. No és l'únic personatge femení que va imaginar: Eugénie, l'adolescent de La filosofia al tocador, acaba assassinant la seva pròpia mare. No cal dir que, com en tota l'obra de Sade, no se n'hauria de fer una lectura literal sinó simbòlica: mata el model de dona passiva que representa la mare. "En els seus textos dona veu a les dones protagonistes", afirma Mahon. "Sade va posar la pornografia al servei de les dones", va dir l'escriptora feminista Angela Carter (1940-1992). De fet, l'exposició reflexiona sobre com, en els darrers anys, han canviat moltes coses en les pràctiques sexuals i en els rols de gènere. El visitant s'enfronta a la seva pròpia tolerància: pot respondre anònimament a un qüestionari sobre què estaria disposat a tolerar o a fer, si ho ha fet o no, si li ha agradat o no, si ho repetiria o si ho fa habitualment. L'endemà es mostren les estadístiques. 

Sade ha estat reivindicat per activistes que lluiten per la diversitat i la llibertat sexual. Al CCCB hi ha l'obra d'artistes com Pierre Molinier, que el 1965 va fer un fotomuntatge amb fragments del seu propi cos i de models femenines, o les fotografies de Susan Meiselas, que primer va fotografiar sessions al club BDSM Pandora's Box de Nova York i més de vint anys després va fer un reportatge de moda en aquest establiment, perquè l'estètica sadomasoquista s'havia incorporat a la moda de carrer. Hi ha també X portfolio, de Robert Mapplethorpe, que recull unes fotografies sadomasoquistes per les quals va ser acusat d'obscenitat el 1990. Al CCCB es pot descobrir la faceta eròtica de Tom Ungerer, un famós il·lustrador de llibres infantils, o de Carles Santos, que mostra talons de dominatrix en forma de crucifix.

Què significa el mal?

Al llarg de tot el recorregut també hi ha referències a Salò, l'última pel·lícula de Pasolini, on el cineasta italià associava sadisme i feixisme i denunciava la societat de consum com el nou feixisme. Pasolini ve a dir que la compulsió de satisfer qualsevol desig deshumanitza l'altra. Sade també va reflexionar molt sobre què significa el mal, i l'horroritzava la guillotina. ¿Quin mal som capaços de fer a l'altre o fins a quin punt som capaços d'obeir?, planteja el CCCB. Ho fa mostrant experiments com el que va fer Stanley Milgram tres mesos després que comencés el judici al nazi Adolf Eichmann, l'agost del 1961. En aquest experiment es donava a diferents voluntaris el poder de fer descàrregues elèctriques (eren simulades, però ells no ho sabien) a un actor si s'equivocava en les respostes. Cada vegada eren més intenses per més que cridés l'actor.

Al CCCB també és present la violència de gènere amb instal·lacions com la de Domestic Data Streamers, on uns metrònoms tradueixen a freqüències sonores les estadístiques d'assassinats de dones en diferents països. Tampoc s'obvia la violència política, com la que explora la mexicana Teresa Margolles, a través d'una gran instal·lació amb portades del diari sensacionalista PM de Ciudad Juárez. Tot plegat per deixar entreveure que no estem tan lluny del món que mostrava Sade: el més fort abusa impunement del més vulnerable.

Qui era Sade?

"Sí, soc llibertí, ho admeto; he imaginat tot el que es pot imaginar en aquest terreny, però per descomptat que no he fet tot el que he imaginat i per descomptat que no ho faré mai. Soc un llibertí, però no soc ni un criminal ni un assassí", va escriure Sade. L'escriptor i pensador va viure una època convulsa i va ser testimoni de tres règims polítics: l'Antic Règim, la Revolució Francesa, de la qual va formar part i en va ser un actor important, i l'imperi napoleònic. Va ser des de ben jove un personatge públic: el van arrestar per primera vegada amb 28 anys per un incident amb una prostituta. El van detenir més vegades acusat de prostitució i sodomia. "Va ser la seva sogra, però, qui el va posar a la presó amb una lettre de cachet, una carta del rei que feia possible l'empresonament sense passar per un judici, per evitar un escàndol familiar", assenyala Monegal. Sade era a la Bastilla els dies previs al triomf de la Revolució Francesa: des de la finestra cridava que assaltessin la presó, on només hi havia aristòcrates, però el van treure un dia abans. Allà va deixar el manuscrit de 120 dies de Sodoma que mai va poder recuperar i que no va sortir a la llum fins moltes dècades després. Sota el règim bonapartista el van acusar de ser un autor perillós i el van condemnar per Justine. Va morir a l'hospital psiquiàtric de Charenton, on va fundar una companyia de teatre amb els interns. Va escriure teatre, l'apassionava, i l'exposició repassa també com ha inspirat Bernard Noël, Albert Serra, Candela Capitán, Angélica Liddell i Shu Lea Cheang. Sade mai va deixar d'escriure, fossin quines fossin les circumstàncies.