America Sanchez: "Aprenc molt de la gent que no és professional i no ha estudiat mai disseny"

BarcelonaEl dissenyador gràfic America Sanchez (el seu nom real és Juan Carlos Pérez Sánchez) està considerat un dels degans del disseny gràfic a Catalunya. Nascut a Buenos Aires el 1939, Sánchez ha contribuït a definir la imatge de Barcelona amb treballs tan coneguts com els logotips del Museu Picasso, els taxis i el Treatre Nacional de Catalunya, tots ells ara recollits al llibre America Sanchez a Barcelona. I té fama de ser un gran ballarí de salsa: "He ballat tota la vida, a Buenos Aires vaig ballar folklore argentí i a Barcelona em vaig dedicar deu anys a la salsa, és un gènere que encara m''agrada molt i en segueixo escoltant", subratlla.

Ha treballat sempre a mà, malgrat els avantatges de la tecnologia.

— Vaig començar a treballar als anys 50 i sempre he treballat a mà. Abans no hi havia ordinadors i fins i tot ara, si m’encarreguen alguna cosa, la faig a mà i després li encarrego a algú que en sàpiga que la passi a digital. Sempre treballo a mà, amb materials clàssics: amb paper retallat, fotografies, tisores, llapis, llapis de colors, pinzell, tinta...

És conegut perquè als seus dissenys fa servir tots els llenguatges artístics que té a l'abast i perquè hi ha incorporat troballes de la tasca artística que fa en paral·lel. Va començar a fer servir tots els llenguatges també al començament de la seva carrera?. 

— Sí, per a mi i quan vaig començar a donar classes a l’escola Eina. 

 Li té molta estima a a la pedagogia: va ser el fundador i el responsable de l'àrea de disseny gràfic d'aquesta escola i va fer-hi classes durant dècades.

— Estava lliure de programes i, com que sempre vaig ser autodidacte, també vaig ser-ho per ensenyar i em feia els meus propis cursos. Em va servir per treballar, per ensenyar i també per anar aprenent. Era tot molt experimental.

Però quan va venir a Barcelona a mitjans dels anys 60 ja tenia una trajectòria.

— Sí que la meva carrera havia començat, però vaig aprendre molt aquí donant classes. Vaig venir sabent la bases de tot, perquè havia treballat al millor lloc de Buenos Aires, l’agència de publicitat Agens, on tenia companys molt bons. Però quan vaig començar a aprendre de debò va ser quan vaig començar a donar classe, vaig aprendre ensenyant. 

¿Li va ser fàcil obrir-se camí a Barcelona?

— Absolutament. El company amb qui vaig venir, l’Alberto di Mauro, que era company meu a Agens, i jo portàvem una carpeta amb els nostres treballs i vam trobar feina de seguida. Barcelona m’agradava perquè era fàcil comunicar-se i hi havia menys gent i menys cotxes, i hi havia feina. 

Sovint es posa en relleu que no ha imposat un estil sinó que s’ha adaptat a cadascun dels encàrrecs.

— He intentat no repetir-me, que és el pitjor que hi ha. Quan busques un estil, acabes fent sempre el mateix i a mi em resultava avorrit, per això vaig intentar educar-me a través dels llibres i els mitjans gràfics que vaig poder per entendre la història del disseny gràfic, des de l’home de les cavernes fins ara, i fer servir el llenguatge més experimental i adequat que podia per realitzar els treballs. Estic immensament agraït a les persones que me’ls van encarregar: el dissenyador gràfic no és ningú sense el client, té molta importància la confiança que et dona quan et fa un encàrrec i a més et paga.

Recorda algun client en especial?

— Vaig treballar durant molts anys per a la paperera Torras i també amb Ferran Amat, el fundador de Vinçon, que va editar durant més de quaranta anys el calendari que vaig fer per a ell, exactament el mateix. Això té molt valor documental, editar-lo cada any i que funcioni. Encara surt.

En canvi, ha revisat altres dissenys.

— Vaig retocar el logotip de Torras, també el de Mobles 114 i el d’Escofet. El client hi entén de la seva feina però no de disseny, i jo els feia propostes perquè continuessin funcionant encara que passés el temps. Malgrat tot, també he tingut relacions de feina curtes: quan treballes per a un esdeveniment o un festival, el disseny ha de ser més explosiu, més contundent, però per a una empresa ha de durar tota la vida, fins a cent anys.

Pocs anys després d’arribar a Barcelona, va fer les portades de discos de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Com va entrar en aquell món?

— Em semblava que el millor ambient per trobar feina era el cultural, el de la música, el teatre, el cinema, l’arquitectura i el mateix disseny. Anava a les inauguracions i als llocs i intentava comunicar-me amb gent que tenia més llibertat expressiva, em semblava que podia treballar millor. A Buenos Aires ja havia fet algunes portades de discos i l’ambient artístic era millor que el comercial i l’industrial. Es guanyaven menys diners, però era més interessant des del punt de vista expressiu. 

Per què es va posar un pseudònim?

— Va ser l'any 1980. Hi havia uns nois que es deien els Pérez Sánchez que també dibuixaven i ens confonien. Els vaig dir que es canviessin el nom i com que no van fer-ho ho vaig fer jo, en un moment en què la meva mare visitava Barcelona per primera vegada i li vaig dir que faria servir el seu nom. Em va dir que estava boig, però ho vaig fer i va funcionar des del primer moment.

I va treure els accents.

— Els vaig treure perquè no facin nosa, per no emfatitzar el nom, però sí que faig servir molt els signes de puntuació en l'escriptura manual, però en el nom no m'agradaven, és un caprici més.

Creu que Barcelona, com s'ha dit sovint, és una capital del disseny?

— No la vaig veure mai com una capital general del disseny, però sí com una capital que es va preocupar pel disseny i va tenir pics interessants, com als anys 80. Als anys 70 i 80 va haver-hi molta feina i es van obrir escoles, abans només hi havia Eina i Elisava. La gent volia dissenyar, perquè li semblava nou i interessant, però també va haver-hi molta frivolitat.

I com veu el panorama actual?

— No el vull ni veure. El veig molt infantil, molt poc interessant, a Barcelona i arreu del món.

Creu que s’està fent un bon ús del disseny durant la pandèmia del coronavirus?

— Pel que vist als diaris i la televisió, s’han adaptat coses velles a ara, amb pictogrames, amb gràfics i tipografia, tot plegat una mica alarmista. Però encara és massa aviat per jutjar-ho, els pictogrames els ha d’entendre tothom, la lletra ha de ser clara i els gràfics han de ser intel·ligibles, s’han de fer servir arreu del món. Estem com en una època de guerra. 

Alguns dels seus dissenys són molt populars i tenen una gran acceptació. Com ho viu?

— Estic sorprès, perquè han passat tants anys que m’ho miro de lluny, com si no ho hagués fet jo. Vaig treballar molt, cada dia, i de molts gèneres molts diferents, hi ha molta varietat.

Va abocar el seu interès en el disseny anònim als llibres Barcelona gráfica (editorial Gustavo Gili) i Tutti fruti. Gráfica popular y diversidad cultural.

— El vaig descobrir quan era força jove, i vaig entendre la gràfica del carrer, de gent que no és professional i que no ha estudiat mai disseny, com un perruquer que pinta ell mateix la façana del seu negoci i hi posa el seu nom. M'agrada molt, aprenc molt dels, diguem-ne, ignorants del llenguatge del disseny. Durant els viatges he fet moltes fotografies, tinc molt material, i tinc molts preus de molts colmados de la ciutat Barcelona, que avui han desaparegut, ara els fan amb ordinador.

Hi ha algun disseny històric que li hauria agradat fer?

— El disseny que m'agrada més és el mapa del metro de Londres. El va fer Harry Beck als anys 30. Harry Beck era l' electricista del metro i va fer servir el mateix sistema de plànols de l'electricitat per fer el dels recorreguts. No és la gràfica real del mapa sinó adaptant-la a línies ortogonals. A ell li anava bé per entendre-ho, i per això s'entén tant bé i l'han copiat tant arreu del món.