Una altra nit apoteòsica amb Nick Cave al Primavera Sound

BarcelonaNick Cave ja no és el mateix Nick Cave que va trepitjar el Primavera Sound el 2013. El cataclisme de la mort del seu fill ha sotragat la seva figura i el seu últim disc, 'Skeleton tree' (2016), el mostra vulnerable, dubitatiu, estabornit. Si el concert de dijous havia de seguir aquest camí, veuríem un Nick Cave molt diferent de la bèstia escènica que coneixíem i, de fet, el repertori va començar amb 'Jesus alone', una mena de lletania que va repetint "amb la meva veu et crido, amb la meva veu et crido", com si busqués el jove Arthur, que va caure per un precipici de Brighton el 2015.

De seguida, però, es va veure que Cave no havia vingut a llepar-se les ferides, sinó a posar-s'hi sal i celebrar un exorcisme col·lectiu que va tenir moments d'una intensitat fora de mida. Amb uns Bad Seeds impecables com sempre –seriosos com un ensemble de música contemporània però capaços de convertir-se en la cosa més punk que hagi passat pel Primavera Sound–, Cave va dominar l'escenari com pocs artistes són capaços de fer avui dia: amb un control absolut de les dinàmiques, amb un domini perfecte del micròfon, modulant cada vers, cada paraula, per carregar-la d'emocions i convertir les cançons, no ja en un riu de literatura, sinó en una torrentada que t'arrossega encara que no vulguis.

'Do you love me?', 'From her to eternity', 'Loverman'... L'australià rescatava peces antigues que el públic coneixia bé, però també va repescar una cara B com 'Come into my sleep' ("Ningú la coneix, però és refotudament bona", va dir). Fins i tot en els tempos més reposats, com a 'The ship song' i a 'Distant sky' –amb l'aparició virtual de la soprano danesa Else Torp–, el públic quedava hipnotitzat. De mica en mica, Cave va portar el concert cap on volia: 'Deanna', 'Stagger Lee' i 'Push the sky away' van desembocar en una catarsi col·lectiva en què el mestre de cerimònies va fer pujar un centenar de persones del públic a l'escenari. Ja havia estat buscant el contacte físic amb ells durant el concert, però a mesura que anaven pujant mirava de connectar-hi de diverses maneres, a alguns els agafava del braç, a d'altres els abraçava, amb d'altres es miraven intensament durant llargs segons. Un dels que va pujar a l'escenari va ser Alfred Garcia, d''Operación Triunfo', fan declarat de Cave i amb qui va gaudir d'uns instants que probablement no oblidarà.

Abans, C. Tangana havia estat esperonant també el públic barceloní amb les cançons d''Ídolo' (2017) i un espectacle que no va estalviar en trucs escènics: ballarins i ballarines –fent de 'strippers'–, bengales, foc i fum. A la pantalla, molts culs femenins amb tanga, cotxes esportius i punys americans i metralladores, una mena d'imaginari importat dels tòpics del 'gangsta rap' que el madrileny utilitza per impactar visualment. El públic va demostrar que coneixia 'Still rapping' i 'Mala 'mujer' i evidenciava que les cançons que més funcionen de C. Tangana –que es va definir com un "fals ídol"– són les que més es poden ballar.

Coreografies i ambició

La mateixa nit actuava Bad Gyal, que, amb el concert de Yung Beef el dia anterior i el de C. Tangana hores abans, completava l'aposta del Primavera Sound pels principals noms de les noves músiques urbanes que triomfen entre el públic més jove. Alba Farelo, que va arribar a l'escenari enfilada en una moto, ha sofisticat el seu espectacle sobretot pel que fa a la dansa: amb quatre ballarins –dos nois i dues noies–, es va fer evident la importància que dona a les coreografies i l'esforç que hi ha abocat per crear un xou entretingut que inclou molt de 'twerking', picades d'ull sexuals i fins i tot algunes acrobàcies. La veu, però, no va acabar de funcionar del tot –sonava fluixa i massa filtrada per l''autotune' tota l'estona–, i les bases, que buscaven la reacció del públic amb botzinades constants, acabaven sent monòtones. Tot i així, i el fet que el públic del Primavera Sound no és potser, per edat, el seu públic natural, la gent va celebrar cançons com 'Jacaranda' i Bad Gyal va demostrar una ambició inèdita en el nostre panorama musical per aconseguir crear un gran espectacle de música pop, R&B i 'dance hall'.