'Apollo 10 ½: Una infancia espacial': Linklater fitxa per Netflix i mostra la seva cara més idealista i nostàlgica
El director de 'Boyhood' retrata l'Amèrica embadalida per l’arribada a la Lluna amb la tècnica de l'animació per rotoscòpia
'Apollo 10 ½: Una infancia espacial'
(4 estrelles)
Direcció i guió: Richard Linklater. 97 minuts. Estats Units (2021). Amb Zachary Levi, Jack Black, Glen Powell i Josh Wiggins. Disponible a Netflix des de l'1 d'abril
En la proustiana Dazed and confused –el film de 1993 en què Richard Linklater va recrear el seu últim dia d’escola, el 1976–, una mestra convidava els alumnes a no deixar-se entabanar per les celebracions del bicentenari de la nació ianqui: “No oblideu que se celebra que una pila d’aristòcrates esclavistes van voler deixar de pagar impostos”. Aquest esperit subversiu travessa tota l’obra de l’autor de Boyhood, i Apollo 10 ½: Una infancia espacial, que arriba amb el segell Netflix, no n’és una excepció. En aquest nou viatge memorístic –ara a la infantesa del cineasta, al Houston de finals dels anys 60–, Linklater condimenta el retrat d’una Amèrica embadalida per l’arribada a la Lluna amb referències al Vietnam, la lluita pels drets civils i la paranoia que s’imposaria als anys 70.
Malgrat el seu etern inconformisme, Linklater mostra a Apollo 10 ½ la seva cara més nostàlgica, entregant la batuta del film al relat en off d’un Jack Black que, convertit en el seu alter ego, evoca el passat amb un vibrant entusiasme. Una cullerada més de sentimentalisme i seríem al territori d’Aquellos maravillosos años. Tanmateix, Linklater prefereix animar, amb la tècnica de la rotoscòpia, les hores mortes de la seva infantesa en lloc dels primers amors, fa sonar Rocketship de Daniel Johnston en comptes del previsible Man on the moon de R.E.M., i ens convida a rememorar l’aterratge lunar de l’Apol·lo 11 des del punt de vista d’un nen que imagina que és l’únic tripulant de la nau que dona títol al film (un títol que fa pensar en 8 ½ de Fellini, tot i que Apollo 10 ½ remet més a Amarcord). Linklater no pot evitar que una espurna d’enyorança difumini el record d’una edat (i una època) en què tot semblava possible, però al cineasta no li tremola el pols a l’hora de celebrar la vida com una aventura entregada al gaudi, la rebel·lia i l’acte de somniar.
