'I només jo vaig escapar-ne': és l'apocalipsi, però és perfecte
Magda Puyo dirigeix un excel·lent espectacle amb quatre actrius brillants al Teatre Lliure
'I només jo vaig escapar-ne'
Teatre Lliure Montjuïc (Fins al 20 de juny)
Tres dones prenen el te en un jardí anglès. Un quarta dona, Jarret, les veu i decideix entrar-hi per incorporar-se a la conversa. De tant en tant les altres callen i ella, com un àngel anunciador, descriu les catàstrofes provocades per l’home a l'home i a la terra. Vent, inundacions, foc i malalties cauen sobre el món. Una catàstrofe darrere l’altra. Només ella es podia escapar per explicar-ho.
La senyora Jarret posa veu als monòlegs intercalats entre les converses quotidianes i convencionals d’aquestes dones posseïdes per la fòbia paranoica als gats, per la por a la solitud i per la culpa d’un homicidi. Seguint la mística de les plagues bíbliques, l'autora britànica Caryl Churchill mostra les conseqüències d’una societat despòtica dominada per la violència dels poderosos i, sobretot, el menyspreu de la naturalesa que anuncia l’apocalipsi. Són monòlegs de caràcter surrealista en els quals s’amunteguen els cadàvers produïts per la maldat dels governants (“Quatre-centes mil tones de roca pagades per alts càrrecs es van despendre de la muntanya"; "La fam va començar quan el vuitanta per cent dels aliments es van desviar a programes de televisió”) i que anticipen la pandèmia (“Els productes químics es van filtrar per les clivelles dels bitllets”; "La malaltia va començar quan les criatures van beure sucre dissolt fet d’extracte de micos”).
Caryl Churchill (Londres, 1938) és una dramaturga amb les idees clares. Una feminista compromesa políticament que al llarg d’una trentena d’obres ha anat constatant les perversions del sistema capitalista i que als 79 anys es va despenjar amb aquest corrosiu drama sobre la fi de la humanitat del qual Magda Puyo ha fet un superb espectacle sobre una fluïda traducció de Sadurní Vergés i Vilella i amb quatre fenomenals actrius (Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer, Vicky Peña).
Sobre un evocador espai escènic de gran plasticitat (Pep Duran), Magda Puyo aixeca l’obra amb un encertat equilibri entre allò aparentment més banal i la contundència de la denúncia, amb una exquisida direcció de les quatre excel·lents actrius. Una funció amb el nivell d’excel·lència que volem veure sempre al Teatre Lliure.
