Apichatpong Weerasethakul: “Després de 'Memoria' podria rodar en qualsevol lloc, també a Catalunya”

BarcelonaFabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona exposa fins al 22 de maig la primera gran retrospectiva a l'Estat sobre l'obra museística de cinema expandit del cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul (Bangkok, 1970). Ell és un dels herois de la cinefília moderna, guanyador de la Palma d'Or del Festival de Canes de 2010, però fins ara no havíem pogut conèixer aquesta faceta del seu treball, fonamental per comprendre la seva dimensió com a artista.

La gent el coneix sobretot per les pel·lícules. Què vol oferir en els treballs d'art visual per a museus?

— Una mena d'univers paral·lel que et permeti veure la pel·lícula d'una manera diferent, expandida. Els meus treballs d'art visual són més immediats, petites idees molt íntimes i personals. Estan lligats a coses personals, més polítiques i locals, que no acostumo a expressar en les pel·lícules.

Les convencions del cinema tradicional l'estrenyen?

— Aquesta és la clau, sempre em sento limitat quan preparo una pel·lícula. Els productors em diuen: “¿Com de llarga serà, quin format?” Tot són regles i pressupostos. Treballar en les peces d'art és alliberador. Però fer cinema també és estimulant. Només tens 90 minuts o dues hores, d'acord, però, així i tot, es poden fer moltes coses, és un espai obert amb moltes opcions. I l'art visual també té limitacions. La qüestió és com t'ho manegues. Només tenim deu dits, és una limitació, però mira tot el que podem fer amb ells.

Com estan connectats els seus treballs museístics amb les pel·lícules?

— De vegades són esbossos, com apunts en una llibreta. Hi ha peces dels videodiaris que he fet per investigar localitzacions o la llum del foc. I de vegades responen a la necessitat de crear un espai amb els meus actors o de jugar amb la llum, coses que no puc fer en una pel·lícula convencional. L'objectiu és sempre provar coses i treballar uns dies junts, com en un laboratori. Però tot és molt casolà.

A Barcelona també es projectaran curts seus. Quina diferència hi ha entre les peces curtes que fa per al cinema i les pensades per als museus?

— Les obres que faig per als museus tenen informació, però no tota. Necessiten ser completades pel públic, omplir els buits. Són treballs més oberts que les pel·lícules, menys lineals. De vegades ni tan sols hi ha continguts, només idees i sensacions.

Quina és la seva peça més personal de l'exposició? ¿Potser la del seu pare fent diàlisi que va aparèixer a L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors?

— Aquella peça no la vaig filmar jo, ho va fer el meu germà perquè jo era en una altra ciutat. Penso en ella com una carta que em van enviar sobre la rutina del meu pare en els últims anys de la seva vida. I és per això que vaig utilitzar-la a L'oncle Boonmee.

El seu cinema està molt lligat a Tailàndia, però la seva última pel·lícula, Memoria, està ambientada i rodada a Colòmbia i protagonitzada per Tilda Swinton. Als seguidors del seu cinema ens va sorprendre.

— A mi també! Però aquesta és la raó, vull sentir-me sorprès, posar-me reptes i obrir els meus sentits. La primera vegada que descobreixes alguna cosa, sigui l'amor o el cinema, deixes de ser tu mateix. Et desprens del teu ego i dels teus coneixements. Part del motiu per anar a Colòmbia era poder mirar els arbres i les muntanyes d'una manera diferent i integrar en la meva mirada històries que venen d'altres persones. És una manera de treballar molt alliberadora.

És una pel·lícula més sòbria i rigorosa que els seus treballs anteriors. És perquè ha sortit de la seva zona de confort?

— Perquè he hagut de confiar en l'equip colombià i en la seva manera de representar la realitat. Ells sabien millor que jo com il·luminar l'espai i quins colors utilitzar per ser autèntics. Així que m'he concentrat en representar el dolor silenciós de Tilda Swinton, els petits gestos. A veure, no és que el meu equip dirigeixi la pel·lícula. Però és com si, entre tots, descobríssim qui és aquest personatge, la Jessica. Teníem un guió, esclar, però és durant el procés de rodatge que trobem la pel·lícula.

I per què Tilda Swinton?

— Som bons amics, però mai havíem treballat junts ni compartit gaire temps. Aquesta n'era una de les raons. L'altra és que ja vaig escriure el guió amb ella al cap. I quan fas això, costa molt d'imaginar-te una altra persona en aquell paper. Fins i tot quan anava a Bogotà a buscar els escenaris de la pel·lícula me l'imaginava allà.

Els sons i el silenci són crucials a Memoria. En aquesta era d'omnipresència de la imatge quina importància ha de tenir el so?

— Hauria de ser tan important com les imatges. El so canvia el sentit de les imatges i també les crea: quan tanquem els ulls seguim veient imatges gràcies al so. La gent reacciona a Memoria de manera molt diferent segons el país i crec que té a veure amb el so. Hi ha gent que s'identifica amb alguns sons i això em sembla preciós.

Hi ha alguna pel·lícula que l'hagi impactat especialment per l'ús del so?

— La conversa, de Francis Ford Coppola. La vaig veure en VHS quan era adolescent i em va semblar increïble.

També va guanyar la Palma d'Or. Un dels productors de L'oncle Boonmee, Lluís Miñarro, era català. Pot imaginar-se rodant la seva pròxima pel·lícula a Catalunya?

— Després de Memoria podria rodar en qualsevol lloc, també a Catalunya. En realitat tenim una educació similar i estem condicionats de la mateixa manera. No sé si això és bo o dolent, però tenim molt en comú.

El seu cinema ha explorat com el passat violent de Tailàndia es filtra al present. Colòmbia i Catalunya també tenen les seves històries de violència.

— A Memoria hi ha una violència soterrada. Potser és inconscient, però és impossible que el passat del país no es manifesti d'alguna manera. La memòria d'un lloc acaba emergint, vulguis o no.

La Palma d'Or és el premi més prestigiós del món, el més somiat per cineastes com vostè. Guanyar-lo el va convertir en una persona més feliç?

— Oh, déu meu. [Riu nerviós] En el moment, sí, esclar, però després... No ho sé. Passen tantes coses a la vida... El que sí que és cert és que va obrir nous espais i públics per al meu cinema. Després vaig fer de jurat al festival i em vaig adonar de com pot canviar un veredicte d'un segon a l'altre. Al final, el que importa no és guanyar, sinó la visibilitat que et proporciona dins d'una comunitat. En el fons Canes no és un festival, és un teatre.