150 ANYS Records del Teatre Romea

El 18 de novembre del 1863 va obrir les portes el teatre no líric més antic de la ciutat amb l'obra Cruz de matrimonio . Amb 150 anys d'història, el Teatre Romea s'ha convertit en la nineta dels ulls de la professió. L'avalen els ínclits noms propis que ha aixoplugat, començant per l'autor Frederic Soler, Pitarra , que el va explotar en els primers anys, i fins a les èpoques de les companyies de Maragall, Ricard Salvat, Esteve Polls, l'etapa com a Centre Dramàtic de la Generalitat (1981-1998) i la recent, en què el gestiona l'empresa privada Focus.

Josep Carner li deia a Narcís Oller que era "el casino recreatiu de la menestralia barcelonina", i per això un dels seus directors, Hermann Bonnín, defensa que és símptoma de "la història de la família" del teatre català. Part d'aquesta família en recorda aquí alguns moments entranyables.

SERGI BELBEL

Un ansiolític contra una crítica devastadora

"El dia de l'estrena de Carícies va sortir una crítica demolidora de Marcos Ordóñez, que s'havia colat en una prèvia. Es titulava « Hay caricias que matan ». Jo tenia la moral per terra. Abans de la funció va aparèixer Benet i Jornet i em va dir: «Sembles un fantasma. Obre la boca». I em va donar un ansiolític, el primer que vaig prendre a la vida. Em va fer molt efecte, vaig estar en un núvol". Amb el temps, Belbel agraeix la picada de cresta unànime dels crítics, però diu que sense Carícies "estaria fent exercicis beckettians": "Em va obrir les portes d'Europa!"

J.M. BENET I JORNET

Els millors informes,

dels censors

"La meva primera obra de teatre, Una vella, coneguda olor ,es va estrenar al Romea el 1964. Les crítiques deien que era espantosa i immoral, però tres mesos després la vam reposar i, patapam!, va rebre crítiques bones. A l'època venien els censors abans de l'estrena, i anys després vaig saber que un havia escrit en un informe que entenia que l'obra hagués guanyat un premi! -diu rient el dramaturg-. Tots els teatres són necessaris, però el Romea és especial, és bonic, té fantasmes i una gran història al darrere".

JULIO MANRIQUE

El primer abonament teatral

"El Romea és el primer teatre on vaig agafar un abonament, el 1992 -recorda l'actual director de la sala-. Era la temporada de L'Hostal de la Glòria de Sagarra, amb la Rosa Maria Sardà [paper pel qual rebria el Premi Nacional]; de Carícies de Sergi Belbel... En aquella època m'agradava tot, tots ho feien de collons i els actors eren herois. Trobava preciós el Romea".

HERMANN BONNÍN

Amb la filla dormint al guarda-roba

"El primer record que em ve és la meva filla Nausicaa, acabada de néixer, instal·lada al guarda-roba del Romea a les nits, esperant que jo acabés l'assaig de La pregunta perduda, o el corral del lleó de Joan Brossa (1985)", explica Hermann Bonnín, director del Romea en l'etapa de fundació del Centre Dramàtic (1982-1988). "Crec que la guarderia nocturna la va influir".

DOMÈNEC REIXACH

La cuina del teatre: assajos amb passió

"Tenia molt bona relació amb l'administrador, el senyor Bohigas, era un home de la vella escola que estimava el teatre. Quan assajàvem La ronda de Schnitzler (1985), com que eren escenes de dos, la gent es repartia pel teatre per assajar. L'endemà el senyor Bohigas em va renyar perquè havia trobat una parella fent l'amor al primer pis. La ronda és una història d'amor que s'encadena, i es transmeten la sífilis. Resulta que la parella simplement assajava amb molt realisme. A l'actor no li anaven les dones", recorda Reixach, que va dirigir el Centre Dramàtic deu anys. També recorda "els russos que van fer els Germans Karamàzov" : "Guardaven les dietes per comprar electrodomèstics i cuinaven al camerino".

JUAN MÁÑEZ

Les mosques de 'La filla del mar'

"Per fer La filla del mar van portar una sorra per fer l'escenografia de la platja. Resulta que va venir amb ous de mosca i hi va haver un merder, amb mosques verdes grosses rondant per la sala. Els acomodadors anàvem amb esprais!", explica el cap de sala, el més veterà, amb 30 anys al Romea. Máñez és una institució: el primer a arribar cada tarda al teatre, l'últim a sortir-ne i qui dóna la benvinguda al públic.

VENTURA PONS

De Don Juan Tenorio a José Pérez Ocaña

"Fa 46 anys que sóc al món de l'espectacle, i els primers van ser al Romea, encara que ni la gent del teatre ho recorda. Vaig muntar la versió de Don Juan Tenorio amb Mary Santpere i Joan Capri i música del mestre Torrents, l'autor del Remena nena . Amb el que em van pagar vaig fer Ocaña, retrat intermitent , el 1977, per això va venir la Mary a l'estrena", diu el cineasta.

ENRIC MAJÓ

Una finestra a una altra

dimensió

"No s'havia vist mai res com La bona persona de Sezuan , de la Companyia Adrià Gual de Ricard Salvat i amb la Núria Espert. Era el 1966 i la primera vegada que es veia un Brecht amb aquelles condicions", recorda Majó. Cita tres fites més: la Ronda de mort a Sinera de Salvat (1965), el debut de Rosa M. Sardà i l' Antígona del Living Theatre.

JOAN PERA

Una crítica en directe a Salvador Espriu

"Vaig debutar al Romea amb Ricard Salvat i la Primera història d'Esther d'Espriu. Mentre assajàvem, veia un home en una llotja. Ningú li deia res. Jo li vaig donar conversa i li vaig dir que l'obra no s'entenia gaire però que l'autor enlluernava els mots. I m'anava dient que sí. Resulta que era l'Espriu!", explica el Bala perduda Joan Pera, fill artístic de Capri.

ÀNGELS BASSAS

Una funció nadalenca en família

"Quan tenia deu mesos, el fill del Boris [Ruiz] i meu va debutar al Romea. Va fer-hi de nen Jesús, en unes lectures en què nosaltres érem la Verge Maria i Sant Josep! -recorda l'actriu, que va formar part de la Companyia Romea-. Es va ficar el públic a la butxaca. Altres imatges que em vénen al cap són les tripes del Romea, el passadís sota l'escenari i jo sola escalfant amb el teatre buit".

CARLES CANUT

Converses amb el més enllà

"Vull confirmar que al Romea hi ha un fantasma. A mi se m'ha aparegut, la Xirgu -diu el director de la Fundació Romea-. Mestres antics (2005) va ser la meva felicitat absoluta, pel text de Bernhard, la direcció intel·ligent de Xavier Albertí i els meus amics Boris Ruiz i Mingo Ràfols".

CALIXTO BIEITO

Nits dormint al sofà del despatx

"Una part important de la meva vida s'ha quedat entre les parets del teatre. Recordo les nits dormint al sofà del meu despatx, on els somnis i el teatre es mesclaven amb dubtes i idees per l'endemà. Cada nou espectacle, una nova il·lusió", diu el director del teatre del 1999 al 2009.