“Fa 20 anys ens vam convertir en un país desagradable i hortera”

BarcelonaL’escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960) es va donar a conèixer fa 26 anys amb Las edades de Lulú. Des d’aleshores no ha deixat d’escriure. Immersa des de fa temps en el repte majúscul d’exposar la primera postguerra en sis novel·les -ara està escrivint la quarta-, ha fet un parèntesi per escriure’n una sobre les víctimes de la crisi del segle XXI, Los besos en el pan (Tusquets). Ahir va ser a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample – Agustí Centelles per parlar amb la periodista d’ El País Milagros Pérez Oliva del seu llibre, però sobretot dels que batallen i resisteixen davant les fuetades de la crisi. Al llibre, com ella mateixa explicava ahir, no hi ha “dolents”. No n’hi ha perquè els dolents no viuen al barri humil de Madrid on transcorre la novel·la, sinó en un altre lloc.

L’escriptora va demostrar que té un alt poder de convocatòria -va omplir un auditori amb 200 persones i en va deixar fora unes 60 més- i que conserva el nervi: “Quan el Luis va perdre [el seu marit, el poeta Luis García Montero, que es va presentar a les eleccions de la Comunitat de Madrid], va ser un revés, però després va venir el desmantellament d’IU. El disgust em va passar, però conservo la mala hòstia”, va dir la novel·lista. Una mala bava que sobretot adreça contra la dreta.

La crisi com a estafa

Com apuntava ahir la periodista Milagros Pérez Oliva, s’expliquen dues versions de la crisi. Una és la versió del govern del PP, que defensa que és un “desastre natural”. Òbviament, l’escriptora no compra aquesta versió: “Al llibre hi apareix la crisi com a estafa. Estem perdent drets civils i drets laborals. Canviarà la manera d’entendre-ho tot i espero que no afecti la democràcia”, va apuntar Grandes. “La diferència entre ser pobres abans i avui és que mai havíem sigut tan dòcils com ara”, va afegir.

L’escriptora, que ha fet molta immersió sobre la fam i les penúries de la postguerra espanyola, va reivindicar la “cultura de la pobresa”: “Abans la pobresa s’heretava i la dignitat també. La pobresa no era humiliant ni feia vergonya. Tampoc era una llosa que aclaparava i paralitzava. No excloïa ni l’alegria ni la il·lusió”. A Grandes els resistents i derrotats li desperten tendresa, però els dòcils la indignen: “Fa 20 anys ens van explicar que seríem rics per sempre més. Ens vam convertir en un país desagradable i hortera, on la gent està pendent de l’últim model d’iPhone. Hem trencat els vincles amb la nostra tradició. Davant la crisi alguns espanyols s’han organitzat i d’altres s’han assegut a la vorera a esperar que algú els hi arregli tot. I ningú vindrà a arreglar res”. L’escriptora no és gaire optimista, però sí que defensa que té esperança: “Totes les mobilitzacions són sempre en contra d’alguna cosa. No hi ha mobilitzacions per crear res. És com un equip de futbol que defensa molt bé però no marca gols. M’agradaria pensar que és un moment de trànsit, que l’esquerra s’acabarà organitzant”.

Pel llibre hi circulen petits herois, com els descriu Grandes, que resisteixen. Un d’ells és el Sebastián, un arquitecte que després d’un divorci terrible i de perdre la feina accepta la feina d’apujar i abaixar una tanca vuit hores al dia. La frase del Sebastián és la que es destaca a la faixa del llibre: “ Hay que ser muy valiente para pedir ayuda, pero hay que ser todavía más valiente para aceptarla ”. “És el meu personatge preferit”, assegura l’autora. “La pedagogia que haurien de fer els polítics i que no estan fent és transmetre el missatge que si s’està a l’atur no és perquè s’és un gandul. Que s’ha de resistir, treballar i continuar vivint. No deixar que et canviïn”.

Els hereus de Franco

Grandes ha tingut polèmiques acalorades per algunes declaracions sobre la Guerra Civil o el franquisme. Ahir va tornar a denunciar que el franquisme no ha marxat del tot: “Un dels problemes d’aquest país és que la dreta pensa que ha heretat el poder dels avis que van guanyar la guerra. Que aquest és el seu país i que els altres ens hem de fotre, que som com llogaters amb dret a cuina”.

Grandes reconeix que pot fer cada dia el que l’apassiona: “Escriure és el que més m’agrada. Em llevo i escric”. Confessa somrient que treballa a casa, amb bates vaporoses o amb vestits mexicans. Pot viure de la literatura. És una veu indòmita que reivindica el compromís: “Tot aniria molt millor si tothom s’impliqués més i si tots fóssim una mica més valents”. Ella ha volgut donar veu als herois anònims i ho ha fet en present indicatiu: “He renunciat als avantatges de la literatura. Escriure en present d’indicatiu és com boxejar amb el lector”.