Les veus de les trinxeres

BarcelonaA les 00.15 del 25 de juliol del 1938, una nit sense lluna de fa 80 anys, l’exèrcit republicà va atacar per sorpresa les línies defensives franquistes entre Amposta i Mequinensa. Començava l’operació militar més gran de la Guerra Civil. El primer dia es van ocupar prop de 800 km( 2), però aviat els franquistes van fer arribar unitats, bombarders i caces d’arreu de l’Estat. Va ser una batalla de desgast, un infern per als gairebé 250.000 combatents que s’hi van enfrontar. El terreny que els republicans van conquerir en un sol dia, els franquistes van necessitar 115 dies i set contraofensives per recuperar-lo. El balanç: 120.000 baixes entre els dos exèrcits (30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners). Hi havia joves de 16 anys i pares de 40. Molts d’aquests soldats van escriure un diari on narraven com era el dia a dia, l’avorriment, la importància de la correspondència, la gana, la set, l’angoixa quan el cel s’omplia d’avions, l’olor de mort o la desolació d’un paisatge d’on havien arrencat tots els arbres.

L’historiador Oriol Riart ha recuperat mig centenar de manuscrits originals d’aquests soldats per a la seva tesi, que ja ha acabat. El relat canvia depenent de si els van escriure al front, els van reescriure o van narrar el que van viure anys després a través d’una entrevista. Alguns diaris es tornen més heroics i d’altres perden les històries de vida quotidiana. “Als diaris que no han sigut reescrits hi aflora molt l’avorriment; la frase «res de nou» hi surt sovint”, explica Riart. Hi ha una altra expressió que es repeteix com una lletania: “Aviat vindrà el relevo ”. Però algunes vegades no va arribar mai. L’historiador destaca la importància que tenia per a ells la correspondència. “Era el seu vincle amb l’exterior, la manera de ratificar que no estaven sols, que hi havia algú que els estimava. Alguns escrivien per evadir-se i per prendre consciència del que vivien. El diari els servia com una mena de teràpia que els ajudava a mantenir-se psicològicament davant la realitat que vivien”. A l’ARA n’hem recuperat alguns d’inèdits i altres de reescrits i publicats. Han sigut cedits per Oriol Riart, el Pavelló de la República i el Museu de l’Exili.

Francesc Figueras, estudiant

Amic era una publicació que convidava els soldats a escriure sobre episodis bèl·lics i anècdotes o a deixar volar la imaginació. Es distribuïa al front de l’Ebre. El setembre del 1938 hi va sortir un escrit que Francesc Figueras, alumne de l’Institut-Escola de la Generalitat, havia enviat el 19 de juny del 1938, el dia abans d’anar a primera línia.

“En moltes de les carreteres i pobles que he conegut, he recordat que no fa gaire temps anava amb vosaltres per aquells mateixos indrets, no amb el fusell, com ara, sinó amb llapis i el bloc a la mà. He sentit la necessitat de mantenir un contacte amb vosaltres, per rebre l’escalf que des de la rereguarda pugueu comunicar-me i també encomanar-vos el meu entusiasme i la meva fe en la victòria. Estic content de poder ocupar un lloc en la lluita; potser algun dels nostres companys es veu privat d’aquesta satisfacció, o, pitjor encara, potser algun es veu obligat a lluitar contra nosaltres mateixos. Compadiu, doncs, aquests, no pas a nosaltres”.

Anton Ferrer Vives, manobre

Anton Ferrer Vives (Vendrell, 1920) tenia entre 17 i 18 anys quan va ser cridat a la Lleva del Biberó. Quan va transcriure les notes a màquina va tenir la temptació d’arreglar-les de manera literària, però al final va decidir no fer-ho. El 26 de setembre va escriure:

“Al matí, amb el cafè ens han donat conyac i ha anat molt bé. Avui l’artilleria ja ha tirat més. Es diu si demà vindrà el relev o. Es veu un espectacle que no havia vist mai. Ací mateix on som nosaltres hi ha bastants pins, o n’hi havia, perquè de pins solament en tenen el nom, ja que sols els queda el tronc sol. Se sent molt mala olor, és d’alguns morts que hi ha entremig de les dues línies”.

18 d’octubre : “Es diuen moltes coses, però de cert res. Són les 10.20 del matí i han tirat per ara molt pocs obusos i morters. A veure si durarà gaire temps. Ara he llegit el cuento que el Serra ha fet per al seu fill, ja és el segon que escriu. Se’ls empesca ell. Porta per títol Juan el malo ”.

Magí Parera i Parera, pagès

Magí Parera i Parera (Subirats, 1907-Barcelona, 1993) es va incorporar a files el 16 de maig del 1938. Tenia 31 anys. Va desertar el 5 de gener, i es va amagar en una cova, prop de casa, després d’haver caminat durant tres dies de nit.

El 13 d’agost del 1938 va escriure: “Avui hem enterrat un nou de Barcelona, pare de dos fillets, que porta el retrat d’aquests al damunt. Hem fet un clot a terra i ja està. El pobre que treu el nas de la trinxera, segons com, ja ha rebut”.

3 de setembre: “De bon matí ja se sent un soroll terrible. Hem sortit i al damunt d’una muntanya que hi ha al davant [serra de Pàndols i serra de Cavalls] hi vola un núvol d’avions que fa esgarrifar. Després de batre amb bombes tots aquells contorns, metrallaven. Quan s’han enretirat els avions ha començat el combat, que ha durat nou hores. Metralla, foc, muntanyes que cremen enceses per la mateixa aviació, pols, fum, calor, allò ha de ser horrible per al pobre que s’està allà”.

Lluís Randé Inglès, presoner

Lluís Randé Inglès (1907-1991) estava casat i a punt de ser pare quan va ser enviat al front. Va ser fet presoner pels franquistes i el van enviar als camps de concentració lleonesos de San Marcos i Santa Ana. Des del gener fins al juny del 1939 va ser sotmès a treballs forçats en la construcció de carreteres a Andalusia. El seu fill va trobar els escrits del seu pare, dotze folis escrits a mà i en castellà. Jaume Aguadé els va recuperar i va contextualitzar les vivències de Randé a El diari de guerra de Lluís Randé i Inglès (Cossetània, 2004). El 5 de setembre escriu:

“Empieza este día con disparos de artillería. A media mañana, lo mismo, con más intensidad, junto con morteros y anti-tanques sobre nuestras posiciones. Ráfagas de ametralladoras. La aviación encima de nosotros. Mi parapeto, imposible salir. Completamente barrido. Sin trincheras de evacuación, aislados. De los cuatro individuos que componían mi escuadra, buenos muchachos del 40 y 41, dos de ellos sufrieron pequeñas heridas, al estallar un obús de artillería sobre mismo de la trinchera, el cual levantó varias piedras y una de ellas cayó sobre la cabeza de uno, chorreando sangre, y otra que cayó sobre la pierna del otro, también haciéndole sangre. El fuego aumenta cada momento que pasa. Sed, mucha sed, y sin agua ni siquera para mojar nuestros labios que completamente secos estaban. Sin poder sacar ni siquera la cabeza de nuestra trinchera por la gran cantidad de metralla que caía de todas clases. Oímos los tanques que subían. Di la orden a mis soldados que no tirasen ninguna bomba y que no cogieran ni siquiera el fusil. Que suben, aquí estamos para ir con ellos. Así fue. Serían las 5 de la tarde cuando al cesar el intenso fuego aparecen allí con nosotros soldados de la 4a Bandera de Navarra, Requetés, al mando de un teniente, el cual, al ver que no hicimos ninguna resistencia alguna, al comprobar los fusiles fríos y arrinconados con todas las bombas, al mismo sitio nos abrazó a todos, seguido de muchos otros”.

Josep Maria Molinet, requetè

El tinent Josep Maria Molinet i Calverol va escriure les seves memòries molts anys després i les va titular Memorias del teniente Molinet del Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat en el cincuentenario de su actuación en la guerra de liberación del movimiento nacional. 14 d’agost del 1938:

“Ya que estamos de anécdotas, vamos a explicar otra referida al vino. En estas comarcas se producen unos caldos de grados, aromáticos y de buen paladar. En Villalba de los Arcos ayudaron a apagar la sed, a aumentar la moral y a refrigerar las ametralladoras. Ahora y al llegar a Gandesa y a Prat de Comte, hemos vuelto a saborear nuevos vinos. Hace pocos días, nuestros enlaces que iban al pueblo nos explicaron lo siguiente. Tienen unas tinas o depósitos enormes que estaban llenos del fino néctar. Uno de estos días, al finalizar las existencias de una de estas grandes tinas, hallaron en el fondo el cadáver de un moro, el cual, a pesar de las prohibiciones del Corán, se aprovechó y se lió al caño, perdiendo la cabeza y hundiéndose en el líquido. A lo mejor, muchos de nosotros hemos estado bebiendo de este vino, con mezcla de morito”.

Xavier Amorós, veí

Xavier Amorós va escriure les seves memòries el 1997, molts anys després de la Guerra Civil. A les Històries de la plaça de Prim retorna al Pradell, la rereguarda de la Batalla de l’Ebre. Aleshores només tenia 14 anys.

“Aquella colla, que no arribava ni a la dotzena de membres, havia passat per unes curioses oscil·lacions. Abans, quan estàvem sols, sense soldats, a l’hora de ballar o de passejar en grup, les noies ens concedien una certa bel·ligerància, atès que tots els grans havien estat cridats a files. Però quan van arribar homes en massa [parla sobretot dels brigadistes; hi va haver més d’un matrimoni entre noies autòctones i els voluntaris estrangers], tots en edat propícia, l’ombra d’home que pot tenir un noi de quinze o setze anys va desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls i d’una manera absoluta: les noies ens tornaven a mirar com si sortíssim de pàrvuls. Tampoc no ens va preocupar gaire la qüestió, perquè els avenços obtinguts havien estat irrisoris”.

Ricardo Sola, metge

Ricardo Sola Carrió havia sigut el metge de Francesc Macià. Va servir a la 42a Divisió Republicana:

“Lo examino en la tienda. Está pálido, los ojos cerrados, los labios lívidos, las pupilas dilatadas, ausente el pulso, helada la piel. En su mano hay sangre y hay sangre en el pantalón a nivel de la ingle. No respira. Una herida diminuta por donde entró la metralla seccionando la femoral. Da un suspiro penoso, una inspiración profunda, unos minutos después otra. Y nada más. En una ambulancia preparada para la evacuación se dispone a su traslado. Pero Cruañes ha muerto. Se lo llevarán lejos, quién sabe a donde, y le enterrarán como a los demás, sin que nadie cuide de recordar el sitio. Subo a la ambulancia: examino otra vez el cadáver y lo reclamo. Me lo ceden. Queda en una camilla, apartado de la tienda. Sus compañeros abren una fosa muy profunda, al pie de un olivo. Una tumba para él solo, en un sitio conocido”.

Ramon Boix, professor

Ramon Boix (Torres del Segre, 1916-Perpinyà, 2009) era professor de català a l’Acadèmia Hispano-francesa de Barcelona i periodista. Va ser tinent d’intendència en diferents hospitals. Es va exiliar i no va tornar a Espanya fins al 1977.

“He escrit a la Carme deu pàgines! Demà les donaré al del tanc de l’aigua. Sembla, per voluminosa, una lletra d’enamorat i, en efecte, gairebé ho és. La premsa d’ahir porta la crida a files de les lleves dels anys 1923-24. On hem arribat! Maleïda guerra! Pobres homes, els cridats, gairebé tots casats i amb família. I el món tan impassible! Moltes paraules i pocs fets, com sempre. Quin fàstic, el capitalisme. Diria tantes coses i aixecaria tants acusatius sobre aquests bandits diplomàtics i d’estat que permeten tals iniquitats, que prefereixo callar, callar per honor als herois de l’Ebre, pels de Llevant i pels d’Extremadura, i pels pacífics ciutadans de totes les ciutats i viles de la nostra Espanya, i pel menyspreu repulsiu a tot aquest món que sembla una immensa pedrera”.

El soldat desconegut

D’aquest soldat només en sabem les inicials, J.B., i que formava part de la 101a Brigada Mixta.

7 d’agost del 1938:

“Avui he passat un dia una mica malament, ja que he començat a pensar quan s’acabarà la guerra i per què dura tant i quant es pensa en com de bé estava abans. N’hi ha per tornar-se boig: en fer-se fosc he arreglat el jaç i m’he posat a jeure”.

10 d’agost:

“No sé per què tinc el pressentiment que aquí passarà el mateix que a Lleida, però multiplicat; ahir digueren que avui ens visitaria l’aviació, i em penso que serà molt llarga aquesta visita i no gaire agradable. Durant tot el matí ha bombardejat intensament la cota l’artilleria enemiga. És una cosa terrible aquest bombardeig, sembla que s’ensorra el món; al migdia he menjat una llauna de sardines d’ahir. A la tarda l’aviació ha tornat a bombardejar i l’artilleria igual i fa por només de veure això i estic segur que allí no ha quedat ningú”.