BarcelonaEls edificis d’Antoni Gaudí van despertar l’atenció del seu temps fins a l’últim detall: la forja dels balcons de la Pedrera i l’au fènix de la façana del Palau Güell són els reclams turístics de la revista Barcelona Atracción de juliol del 1921. Aleshores ja era conegut i, de fet, feia una dècada de l'exposició de l'arquitecte al Gran Palais de París en el marc del saló anual de la Société des Beaux-Arts. “Gaudí posseeix com pocs el sentiment de la justa mesura”, diu l’autor del reportatge de la revista, i té mèrit, perquè ho fa a la mateixa pàgina en què hi ha un altre protagonista del reportatge, el drac terrorífic amb ulls de vidre de la porta de la finca Güell. Així que als primers anys 20 Gaudí és un nom consagrat, com també ho és ja Picasso, que el 1917 havia tornat a Barcelona amb els ballets russos de Diàguilev per presentar al Liceu Parade, el ballet del qual ell havia fet l'escenografia i el vestuari. En aquell moment, Barcelona era refugi d'artistes que fugien de la Primera Guerra Mundial, com Francis Picabia, que faria una exposició a les Galeries Dalmau el 1922. El galerista Josep Dalmau va ser cabdal, perquè va lluitar per acostar Barcelona a la capital de l’art per excel·lència, que era París, encara que les vendes no el van acompanyar. El mateix 1922, Salvador Dalí va exposar per primera vegada públicament a la seva galeria i una dècada després, ja famós, presentaria Gaudí als surrealistes francesos amb el cèlebre article De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern Style.
La neutralitat de Barcelona durant la Primera Guerra Mundial va ser important en els dos sentits: el 1917 Barcelona va acollir l’Exposició d’Art Francès, organitzada amb la col·laboració d’alguns artistes catalans vinculats a la capital francesa que van voler fer un reconeixement a la influència francesa que havien rebut en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. París va respondre a “l’hospitalitat” dels artistes catalans el 1919, com recorda la historiadora de l’art i professora de la UPF Isabel Valverde, amb una Exposition de peinture espagnole moderne al Petit Palais, al nom de la qual, com recorda també Valverde, les referències a Catalunya o Barcelona són “ostensiblement absents”. Les institucions artístiques franceses van ser més generoses amb el Saló de Tardor del 1920, el primer que se celebrava després de la Primera Guerra Mundial, i van incloure una Exposition des artistes catalans en paral·lel a una secció a l’Alsàcia que havien recuperat dels alemanys. L’exposició catalana va incloure una barreja d’artistes emblemàtics de l’Escola d’Olot, el Modernisme, el Noucentisme i aquells que s’acostaven a les avantguardes: hi havia pintures de Joaquim Vayreda, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i Ricard Canals. També gravats d’Alexandre de Riquer i vitralls de la casa Rigalt. Dels artistes de l’òrbita del Noucentisme hi eren representats Rafael Benet, Feliu Elies i els escultors Josep Clarà i Enric Casanova. Pel que fa als artistes més avançats, hi havia Joan Miró, que l’any següent va fer la seva primera exposició a París, i els escultors Juli González i Pablo Gargallo. Com recorda la historiadora de l’art i professora de la UB Cristina Rodriguez-Samaniego, el que va captivar els crítics francesos del Modernisme va ser la pintura, i del Noucentisme van fer-ho les escultures i la pintura de Joaquim Sunyer. “Cap al 1920 els universos artístics espanyol i francès experimentaven una ebullició semblant, marcada per l’evolució dels corrents figuratius clàssics i per la proximitat de l’eclosió definitiva de l’avantguarda”. Però, malgrat tot, per a Isabel Valverde l’autèntic “don de retour”, de l’Exposició d’Art Francès, va ser l’exposició dels primitius catalans que va obrir al Jeu de Paume durant la Guerra Civil el 1937 amb el títol de L’art catalan. Du Xe a XVe siècle.
"Els anys vint és un dels últims períodes més potents de la cultura catalana", assegura l'historiador i crític d'art Ricard Mas Peinado. Pel que fa a l’exposició de Joan Miró a París del 1921, es va celebrar a la primavera a la galeria Licorne, gràcies en part a les gestions que havia fet Josep Dalmau, que l'any abans havia fet una exposició d'art francès d'avantguarda a la seva sala. Si bé no va vendre cap obra, va rebre bones crítiques. Aquell moment de l’obra de Miró ha deixat testimonis tan icònics com La Masia i l’Autoretrat que es va quedar Picasso. La projecció de la cultura catalana als primers anys 20 no s’acaba aquí: eren coneguts internacionalment artistes i músics com Hermen Anglada Camarasa i Pau Casals, que havia tornat a instal·lar-se a Catalunya pocs anys abans. Poc temps després, el 1923, el cineasta Segundo de Chomón s’instal·laria a la capital francesa en el tram final de la seva trajectòria.
Però les aparences poden tenir detalls amagats. En paral·lel a tot això, Barcelona també va exportar produccions que poden ser considerades penoses: entre els anys 1920 i 1926 els germans Ramón i Ricardo de Baños van rodar a Barcelona per encàrrec del rei Alfons XIII algunes pel·lícules pornogràfiques protagonitzades per prostitutes del Barri Xino.