Antonio de la Torre: “De petit volia ser actor perquè tenia deliris narcisistes”

BarcelonaAmagat a casa seva durant més de 30 anys. Així sobreviu a la dictadura l’Higinio, el personatge que interpreta a La trinchera infinita -ja en cartellera- Antonio de la Torre, l’actor espanyol més en forma dels últims anys, amb qui l’ARA va parlar al Festival de Sant Sebastià.

A La trinchera infinita fas un paper molt físic que et va obligar a engreixar-te molt, com ja vas fer a Gordos. No és un risc per a la salut?

Sí, però tinc en nòmina Antonio Escribano, un metge endocrí que ja em va posar a dieta per fer Gordos i m’ajuda a engreixar-me de manera controlada. No és el mateix fer-ho menjant cansalada i ous ferrats que amb pa i hidrats de carboni.

Tots els talps del franquisme són morts ja fa temps. ¿Com t’has preparat el paper?

Hi ha documentals i llibres escrits als 70, quan encara vivien. I jo també m’he treballat molt la cosa de poble amb un pastor d’allà, que és analfabet i no ha vist mai el mar. Em va dir una frase que hem posat a la pel·lícula: “Qui té julivert a dins, les branques li surten per la boca”.

Es diu que ets addicte al procés de construcció dels personatges, els assajos, la documentació...

És que de vegades és millor que el rodatge. De jove no ho disfrutava tant, però ara cada cop més. I saps per què? Perquè la realitat és la polla. Per a El reino em vaig entrevistar amb empresaris, polítics en actiu i retirats..., fins i tot amb Rubalcaba. Unes fonts que ja voldries per a un reportatge. I va ser apassionant. Poder aprendre aquestes coses quan faig pel·lícules s’ha convertit per a mi en una necessitat.

Vas estudiar periodisme i vas fer de reporter a Canal Sur, però com a actor potser has aconseguit que un entrevistat s’obri a tu com no ho hauria fet si fossis periodista.

Doncs sí, és veritat. La clau és que jo m’hi acosto des d’un lloc diferent. Quan em vaig veure amb Álvaro Pérez [el Bigotes ], li vaig dir que no volia saber res del que li explicava al jutge, sinó com se sentia ell com a persona. I això fa que la gent abaixi les defenses i t’expliqui moltes coses, perquè sent que l’altre s’interessa genuïnament per ell.

Què va fer que volguessis ser actor?

Ha anat canviant amb el temps. De petit tenia deliris narcisistes. Volia ser famós i em vaig apuntar a una companyia de teatre infantil. Després, d’adolescent, escoltava molt el Butanito [el locutor José María García] i volia ser com ell, així que vaig fer periodisme. Però recordo molt quan vaig fer la primera feina professional d’actor, una sèrie del 1993 amb Alfredo Landa, Lleno, por favor. Jo anava pel metro mirant la gent per veure si algú em reconeixia.

I ara que ets famós, com ho vius?

Home, et mentiria si digués que ara m’horroritza que em reconeguin, sobretot quan la gent se t’acosta amb respecte. Però no tinc 25 anys, en tinc 50. No soc el mateix, el meu ego ja està satisfet. Encara en tinc, però busca altres coses.

Amb els dos Goya i les tretze nominacions que acumules ets un dels pocs actors que poden triar projectes. ¿Penses en quina mena de carrera vols?

No, gens. Tarde para la ira, per exemple, la vaig fer perquè el Raúl Arévalo és el meu germà de l’ànima i confio molt en ell. De fet, em van oferir papers en pel·lícules de directors que són l’hòstia i no els vaig poder fer perquè coincidien amb Tarde para la ira. I al final la pel·lícula del Raúl va triomfar als Goya. La veritat és que porto uns anys amb una flor al cul. Fa una dècada que visc d’això, des d’ AzulOscuroCasiNegro, quan vaig poder deixar Canal Sur. Però és que en els últims cinc anys, coi, sembla que he caigut de peu. I de vegades em dic: “Això quant durarà?”

Quan als actors us donen premis a la trajectòria sempre es projecten escenes i frases de la vostra carrera. Quina seria la teva favorita?

La de Gordos quan dic “Quina mandra”. De fet, és un gif. Si busques “Antonio de la Torre”, et surt.