Antonio Najarro mostra una nova visió de la dansa espanyola
La companyia del coreògraf madrileny presenta l'espectacle 'Alento' a la Factoria Cultural de Terrassa
Compañía Antonio Najarro
Factoria Cultural de Terrassa. 19 de febrer del 2022
Antonio Najarro, que va ser director del Ballet Nacional d’Espanya, ha presentat aquest cap de setmana la seva nova companyia a La Fact de Terrassa amb l’espectacle Alento, deu peces enllaçades que fusionen el flamenc i la dansa espanyola amb noves propostes contemporànies i jazzístiques que busquen l'espectacularitat. Balls grupals en què els dotze ballarins i ballarines dibuixen formes geomètriques al so d’uns zapateados amplificats de gran efectisme. Les noies, de gestos i braços precisos i amb uns vestits sedosos, fan volar les seves amples faldilles en moviments sensuals mentre toquen les castanyoles.
El vestuari, preciós, hi juga un paper fonamental. A Ánimas, cinc bailaoras amb vestit de cua es desprenen de la cua com qui muda de pell i la utilitzen com a mantell, capa o capot torero en una coreografia molt ben pensada. A Acecho els homes executen un ball urbà on el zapateado es confon amb el claqué i un final amb picada d’ullet a All that jazz i Bob Fosse. Amb tot, algunes de les peces estan al llindar del kitsch, com Luz, on una parella aposta per la dansa clàssica amb un resultat bastant dubtós. En canvi, quan Najarro aposta pel flamenc més clàssic pot donar-nos moments meravellosos com Ser, on Tania Martín ens regala un ball amb bata de cua i castanyoles delicat al principi i dramàtic després, o el solo de Carlos Romero, elegantíssim, i també la peça Instinto, amb tres parelles, elles amb uns magnífics vestits vermells, que s’endinsa en la dansa espanyola més clàssica.
La música, part fonamental de l’espectacle, té una força brutal. Dalt l’escenari, el guitarrista, Fernando Egozcue, secundat per un quartet de piano, violí, contrabaix i bateria, ens obsequia amb les seves pròpies composicions que es mouen entre el jazz, el tango i la bossa nova, amb reminiscències a Astor Piazzolla. La simbiosi entre músic i coreògraf és perfecta, vibrant i tan contundent que deixa el públic espatarrat.
Per acabar, tota la companyia executa un ball asseguda en cadires en línia. Braços, castanyoles i, sobretot, uns zapateados impactants en un final apoteòsic que va merèixer els bravos i aplaudiments enfervorits de tot el públic.