Antònia Font: punt i principi de la llegenda

PalmaDisset anys, vuit àlbums i tot un seguit de cançons íntimament arrelades al subconscient d'un públic que, encara, no ha assumit l'adéu d'Antònia Font als escenaris. Per tercera nit consecutiva, el quintet capitanejat per Joan Miquel Oliver torna a obrar el miracle repetint un espectacle idèntic al de les dues nits anteriors: el mateix set-list, la mateixa posada en escena i els mateixos petits detalls, com per exemple la camiseta verda, símbol de la lluita de l'Assemblea de Docents contra el Govern de José Ramón Bauzá, a peu de l'escenari.

"Benvinguts a aquest darrer concert d'Antònia Font: gràcies a tots per ser aquí. Avui és una nit per cantar i, sobretot, per passar-s'ho bé!", cridava anit Pau Debon al principi d'un concert en què, novament, totes les localitats s'havien exhaurit: set-centes persones, de totes les edats, no van parar d'aplaudir en cap moment des de la platea i les llotges.

Aliens a la polèmica que ha marcat una retirada tan precipitada com aquesta, Antònia Font es retiren a casa, damunt d'un escenari on han viscut alguns dels seus millors moments com a banda: nits que encara perduren en el record, com la presentació del disc A Rússia (2001) fa dotze anys.

Tres hores de música

L'ambientació del Teatre Principal de Palma va emfatitzar, encara més, l'esperit íntim i sentit d'un adéu de prop de tres hores, en el qual van sonar un total de quaranta-vuit cançons. Només del seu darrer disc, Vostè és aquí (2013), en van interpretar una dotzena: i és curiós que, tot i tractar-se d'un treball acollit amb una certa fredor pel seu públic pel caràcter experimental que té, cançons com Sol de taronges, Santa Claus i molt especialment Per què vaig venir van ser ovacionades com qualsevol altre clàssic de la banda. De la mateixa manera es va aplaudir el material extret de Lamparetes (2011), un disc del qual van interpretar set composicions. Me sobren paraules, Clint Eastwood i Calgary 88 s'han acabat convertint en autèntics himnes entre els seguidors d'Antònia Font. Igual que Islas Baleares, presentada per Pau Debon de la següent manera: "La nostra màxima fita és que aquesta cançó acabi convertint-se en l'himne oficial de les Illes d'aquí vint o trenta anys". El vocalista va aprofitar també per bromejar de la lesió de genoll que ha limitat els seus moviments al llarg d'aquestes tres nits: "El tenc ben barrinat. Estic segur que les fisioterapeutes em renyaran el pròxim dilluns".

Una lliçó d'humanitat

Emocionats a moments, continguts en d'altres, Antònia Font es van mostrar en un alt estat de forma, oferint unes interpretacions executades amb una precisió quasi mecànica. Van sonar cristal·lins, nets, impol·luts en tot moment. I devastadorament emocionants, també, especialment a Es far de Ses Salines, Cartes a Ramiro (interpretada a cappella, sense ajuda de micròfons) i Bamboo, que van dedicar "a tots els nins i les nines que ens han vingut a veure als nostres concerts al llarg de tots aquests anys". Robot i molt especialment l'enèrgica Astronauta rimador van suposar, en si mateixes, una exhibició interpretativa memorable. Sense donar treva, Canta, del disc A Rússia, marcaria un punt d'inflexió dins del concert.

Les més conegudes

A partir d'aquest moment, no van parar de sonar algunes de les creacions més reconegudes del quintet mallorquí: els ritmes festius i estiuencs de Focs artificials ; la mística orquestral de Batiskafo Katiuskas ; l'explosió de goig i de vida de l'hímnica Wah Yeah ; la tonada verinosament aferradissa d'Alpinistes samurais... I així fins a l'esclat final: una traca en forma de segon bis en què van sonar les tres cançons més reconegudes d'Antònia Font: S'Univers és una festa, En s'estiu i, com no podia ser d'una altra manera, Viure sense tu.

Un adéu amb la mateixa dolçor d'una besada; d'aquestes "amb gust de que s'acaba". Així s'ha viscut el seu comiat: una lliçó d'humanitat, en què cada cançó va recordar al públic per què són tota una referència per a la música en català. Les llums del Teatre Principal s'encenen i sona la instrumental Minutos musicales. El públic no atura d'aplaudir. El somni, ara sí, s'acaba. Punt i principi de viure sense tu: punt i principi d'una llegenda amb nom de dona: Antònia Font.

El quintet no va poder dissimular l'emoció dels últims moments

"D'aquí dos anys me retir". Paraules lapidàries: just una petita frase treta de la cançó Me sobren paraules, que ahir a la nit va sonar més profètica que mai. Com també ho va fer Final, del clàssic Alegria. Casualitat o no, van donar un sentit corprenedor a l'adéu. El quintet, especialment en el tram final, no va poder dissimular l'emoció del moment, que molts no dubten a qualificar d'històric.

Una emoció que, curiosament, va contrastar amb un cert clima de nerviosisme inicial viscut tant pel grup com pel públic assistent. "Se'ls veu freds, estàtics", manifestava un seguidor de la banda just després d'acabar Dins d'aquest iglú. Res a veure amb l'eufòria, l'energia a moments incontrolada i el feedback que hi va haver, sobretot, en el concert de dijous.

"En Pau parla per mi: és com el meu advocat", bromejava des de l'escenari Joan Miquel Oliver en contestació a un dels seus seguidors. Fans fidels que, tot i les quaranta-vuit peces, van trobar a faltar alguns clàssics com Loco i Fa calor. No n'hi ha prou.