Antònia Font aturen un mecanisme de pop perfecte

Barcelona"Disset anys i vuit àlbums després, Antònia Font anuncien la seva dissolució. [...] Sense controvèrsia ni traumes interns". Així es van acomiadar ahir Antònia Font mitjançant un comunicat. "Han estat uns anys fantàstics. Marxem molt contents per la feina feta. Gracis per fer-ho possible", van afegir després en un tuit. De tota manera, l'adéu definitiu serà els concerts que oferiran el dies 27 i 28 de desembre al Teatre Principal de Palma. En qualsevol cas, deixen un llegat que es pot concretar en onze conceptes.

A d'amor

"Mos estimàvem, / mos destrossàvem mútuament ses vides, / mos acabàvem, mos fèiem companyia". Aquests versos els cantava Pau Debon a Tots es motors , una de les peces del disc A Rússia (2001) i una de les cançons d'amor més intenses i profundes de la música en català. D'Antònia Font es recordaran moltes coses, però per sobre de totes perdurarà la manera, alhora sensible i brutal, d'explicar tot allò que hi ha d'inexplicable en l'amor. El mèrit és de Joan Miquel Oliver, el lletrista sense por, però també del poder expressiu de Pau Debon. L'amor recorre tota la trajectòria del quintet mallorquí, i no sempre és romàntic. Tanmateix, quan sí que ho és, com passa a Calgary 88 , capgiren el romanticisme. En aquesta cançó de Lamparetes (2011), el patinador diu a la patinadora que es casaran si guanyen la medalla d'or. Sembla romàntic, però hi ha una dosi de xantatge. Què hauria passat si no haguessin guanyat? Oliver encara va anar més enllà quan va escriure sobre l'amor paternal a Bamboo , de Batiscafo Katiuscas (2006). Una cançó de bressol per a un petit tauró que acaba amb el mar enrogit de sang.

N de naturalitat

Els cinc Antònia Font eren tal com raja, sense cap mena de sofisticació estètica. Mai no van voler passar per setciències pendents de les últimes tendències musicals. Sortien a l'escenari amb la roba que segurament portarien per anar al supermercat. Aquesta naturalitat facilitava l'empatia amb el públic. Si el punk va demostrar que no calia ser un virtuós per tocar en un grup, Antònia Font van demostrar que no calia impostar res per connectar amb el públic, fos alternatiu o no.

T de talent poètic

Picar pedra vers a vers. Així treballa Joan Miquel Oliver, que sempre que n'ha tingut l'oportunitat ha deixat molt clar la feinada que suposa escriure una bona lletra de cançó, i lligar-la amb la melodia precisa. El catàleg poètic del grup remena versos d'art menor i major, estructures clàssiques com el sonet i d'altres de més experimentals, i rimes tancades i obertes. Aquest talent poètic ja era evident en els primers discos, però va créixer a partir de Taxi (2004), i va arribar al cim en el tour de force , tant formal com de contingut, de Vostè és aquí (2012).

Ò d'històric

¿Van canviar Antònia Font el paradigma del pop en català? No és just menystenir els grups que abans ja cantaven en català, però sí que és cert que els mallorquins van influir decisivament en una part molt concreta de l'escena pop, la que venia dels postulats indies i que feia servir l'anglès o el castellà. Curiosament, bandes que musicalment tenien ben poc a veure amb Antònia Font, com ara Mishima, sí que es van saber treure prejudicis de sobre. És en aquest àmbit, el dels grups indies , on el disc Alegria agafa volada històrica. Va obrir portes que ja no es tornaran a tancar.

N de notorietat

En el cas d'Antònia Font és lícit preguntar-se què hauria passat si en el seu camí no hagués aparegut Gerardo Sanz, el mànager que anys després es va fer càrrec de la carrera de Manel i de la de Mishima. Els dos primers discos del grup ja havien tingut ressò mediàtic, i la revista Enderrock en parlava des del primer dia. Però calia ampliar el camp de batalla. Sanz, veient el potencial de l'àlbum Alegria , va ser prou valent per defensar Antònia Font davant d'audiències fins aleshores més aviat refractàries al pop en català.

I d'independència artística

Antònia Font és un grup anarquista: ni déu ni amo. Cada disc i cada decisió artística només responen al seu criteri. El cas més significatiu va ser Vostè és aquí , un àlbum publicat quan encara durava el recorregut de Lamparetes . Van trencar la dinàmica d'esperar dos anys abans d'editar un nou àlbum.

A d'alegria

Acords majors, melodies originals i la veu de Debon són armes eficients, capaces d'encomanar alegria fins i tot en el dia més gris. La llista de cançons aixeca-ànims és llarga. Les dues més efectives, especialment en directe: Alegria i Wa yeah .

F de festa

Antònia Font venien de la festa major. Després van saber enriquir la seva proposta per adequar-la a teatres i auditoris. Això els va donar confiança per diversificar el llenguatge musical. Amb els anys van aprendre a combinar totes les virtuts per esdevenir sòlids dalt de l'escenari. I sense abandonar l'autocrítica. L'any 2011, després d'un concert poc reeixit al festival Cruïlla de Barcelona, ells mateixos van decidir que calia canviar alguna cosa. La nit següent, al PopArb, van tocar amb més empenta i més velocitat. Va ser una festa frenètica.

O d'originalitat

L'exercici és transparent: així que sona una cançó d'Antònia Font se sap que és d'ells i de ningú més. De fet, ha sigut un grup musicalment autoreferencial. Qui s'entretingui a buscar referències en els seus discos, difícilment trobarà les mateixes influències amb què treballen la resta de grups. Per tant, inimitables.

N de neguit

El fantasma de la dissolució ja planava fa tres anys. Antònia Font eren un grup de referència i amb molts seguidors, però tot i així no podien viure de la música. Aquell neguit, barreja de rutina i desencant, el van conjurar amb Lamparetes . Semblaven imbatibles però la realitat és tossuda i els anys, més que empènyer, acaben pesant. Això sí, Antònia Font marxen com The Jam i Kortatu: sense deixar espai per a la decadència.

T de turisme

El turisme ha alimentat l'imaginari d'Antònia Font, fins al punt d'esdevenir ells mateixos turistes, viatgers exploradors de mons interiors i exteriors, guiats sempre per la brúixola poètica d'Oliver.