Antoni Tàpies: art i militància política davant la tela i als carrers
Enciclopèdia Catalana aprofundeix en la recerca sobre com l’artista va expressar el seu compromís polític amb la publicació d’un llibre de bibliòfil
BarcelonaL’exposició Antoni Tàpies. Biografia política, organitzada a la fundació de l’artista, va donar per primera vegada una visió “més complexa” de “la política o l’acció política” de l’artista, com diu el director de la institució, Carles Guerra. La recerca feta amb motiu de la mostra, que va estar oberta entre el juny de l’any passat i el febrer d’enguany, va estar centrada sobretot en el període des del 1946 fins al 1977 i va ser la llavor del llibre de bibliòfil que Enciclopèdia Catalana dedica ara a l’artista, Antoni Tàpies. Biografia d’un compromís. Amb la “distància prudent” dels anys de la mort de l’artista, com diu el president de la fundació, el filòsof Xavier Antich, el llibre s’estén fins al final de la seva obra i apareix com la seva primera integral. “Hem volgut posar els fets al costat d’una obra que té una tradició hermètica, opaca i silenciosa. Els fets potser van tenir alguna influència en la seva obra. En alguns casos van fer-ho i en altres casos simplement passaven al seu voltant”, diu Guerra.
Antoni Tàpies. Biografia d’un compromís dona tot el protagonisme a la reproducció en gran format de 213 obres de l’artista entre el 1943 i el 2011, sense incloure els nombrosos cartells que va realitzar l’artista, i concentra els assajos i les entrevistes que s’han fet amb motiu del llibre en un volum d’estudi, d’autors com María Dolores Jiménez-Blanco, Manuel Guerrero i Albert Mercadé. L’edició és de 1.149 exemplars, amb un preu de 990 euros cada un.
La recercaha fet que surtin a la llum documents fins ara inèdits provinents de l’arxiu de l’artista, alguns dels quals estan reproduïts al volum d’estudi. Entre aquests arxius destaquen uns fulls manuscrits de les respostes per a un qüestionari que va rebre l’any 1966 i que no va enviar perquè va pensar que eren impublicables. En aquest escrit parla de qüestions que ressonen actualment com “la pèrdua de llibertats, la repressió i la cultura catalana maltractada”. A la pregunta de què pensava sobre si existia “el problema català”, l’artista va respondre això: “Els catalans, com és sabut, ho veiem des de l’altre costat, i no és el problema català, sinó el problema d’Espanya”, recorda Antich. Així mateix, Tàpies proposava una manera de resoldre-ho que en aquell moment, com ara, hauria sigut un escàndol: “La solució, com per a tot, és molt simple: la llibertat total perquè la gent s’organitzi com vulgui”. Un dels articles de Xavier Antich al llibre d’estudi porta per títol “La vindicació de la nació” i explica que aquesta reivindicació és un element vertebral precisament des del 1966.
Múltiples formes de política
Tradicionalment la qüestió política en l’obra de Tàpies s’havia estudiat a partir de l’“escenari” en què es desenvolupava la seva obra, com diu Antich, i de les obres “explícitament polítiques”. Ara tant una línia com l’altra són “insuficients”, i apareix com “el nervi de tot”. “Ja no parlem d’una única política en l’obra de Tàpies, sinó de diferents polítiques”, explica Guerra. També explica que Tàpies va haver de lluitar contra “una doble censura”: la que van imposar les autoritats franquistes i la que imposaven els teòrics de l’art modern, al qual es va adherir Antoni Tàpies contra “el contingut” narratiu o literari de les obres d’art en contraposició als valors estrictament plàstics i la contemplació. “La singularitat de l’obra de Tàpies sorgeix d’aquestes adversitats i dificultats”, explica el director.
“Polític ho és tot”, subratlla Antich. “L’obra de Tàpies a vegades té un caràcter explícitament polític i en d’altres es podria pensar que implícitament -explica-. Polític ho és tot, només que en uns casos remet a qüestions com la Caputxinada, la bandera catalana, la llengua, els empresonaments i els assassinats de la policia, i en d’altres no. Però en tots hi ha la voluntat de participar en la vida de la comunitat i intervenir-hi a través de l’art”. Carles Guerra explica que la força política de l’obra de Tàpies també rau en el fet que el seu vocabulari de signes no és tancat, cosa que el manté vigent i obert a noves lectures. “L’obra de Tàpies demostra que tampoc està lligada a un esdeveniment puntual en la història, sinó que té una capacitat diacrònica, es reenganxa a l’actualitat, que no és pròpiament aquella de la qual va sortir l’obra. Això fa que el vincle polític es constitueixi quan el visitant arriba i es posa davant l’obra”. Precisament, representants de moltes causes van acudir a Tàpies perquè els donés suport, ja que el consideraven “una icona política molt reconeguda però prou oberta per aglutinar moltes causes, no només la del seu país”, diu Guerra. “Va detectar tots els motius, els temes i les preocupacions de la societat civil -afegeix-, o la mateixa societat civil el va anar a buscar. Després hi ha la política de la biografia, la que es produeix en el dia a dia, en els fets, on va, amb qui es veu..., que va començar a reconèixer amb l’escriptura de la Memòria personal ”. L’escriptura del llibre va començar després de la detenció de la Caputxinada i li va permetre sortir del taller solitari de l’artista i trobar amb qui podia compartir la seva militància.
Per a Antoni Tàpies l’art era “una instrument molt poderós de transformació social”. “Es va comprometre i va ajudar molt”, recorda la seva vídua, Teresa Barba, en una de les entrevistes incloses en el llibre d’estudi Antoni Tàpies. Biografia d’un compromís. “Però també s’havia de vigilar perquè a vegades et demanaven coses massa perilloses -afegeix-, impossibles, i que a mi em semblava que no li pertocaven. T’havies d’assegurar per què ho feien... Va ser un moment molt difícil”. Teresa Barba també recorda que la policia va estar a punt d’enxampar-los mentre se celebrava una reunió clandestina a casa seva: “Vaig baixar i hi havia dos policies que van venir no recordo per quin motiu. I me’ls vaig treure de sobre. Si arriben a pujar, ens troben aquí a tots reunits. Hi havia una atmosfera terriblement difícil”.
“La Teresa deia que el reconeixement o la fama que havia tingut en Tàpies a l’estranger ell l’havia d’utilitzar en contra del franquisme”, recorda l’editor Xavier Folch en una altra entrevista. “La Teresa amb això era molt clara. I ell hi estava d’acord, perquè si no no ho hauria fet, però ella ho tenia claríssim”, subratlla, i creu que la Caputxinada va ser la primera vegada en què Tàpies va ser conscient que podia fer servir el seu reconeixement aquí. En termes generals, Tàpies “va firmar tots els papers que s’havien de firmar, tots, i li van posar multes”, explica Folch.