Antoni Tàpies, més que informalista

BarcelonaS’adverteixen canvis a la Fundació Antoni Tàpies. La institució inaugura avui una nova exposició temporal, Documents d’acció. Obres de la col·lecció Denney i Cordier (1947-1965), amb una seixantena d’obres procedents del museu Les Abattoirs de Tolosa d’artistes com Lucio Fontana, Karel Appel, Alberto Burri, Georges Mathieu, Jean Dubuffet i Sam Francis i d’altres del grup japonès Gutai.

La mostra no només crida l’atenció perquè és una col·laboració entre els dos centres i per la qualitat de les peces, sinó per la visió que es desprèn de l’obra de Tàpies. Hi ha tres obres seves dels fons de Les Abbatoirs, però la seva volada es pot apreciar en tota la plenitud en la quinzena d’obres incloses en l’altra mostra que la fundació també inaugura avui: Antoni Tàpies. Col·lecció, 1955-1965. Tàpies va trobar en l’informalisme un vehicle d’abast de la seva obra, però la càrrega poètica del seu art supera qualsevol etiqueta estilística que se li vulgui aplicar. Només cal acostar-se a algunes de les obres d’aquesta exposició que s’han vist molt poc en públic: Tela ventruda, del llegat de Joan Teixidor, i Gris, de la col·lecció del cineasta Pere Portabella.

“Del 1955 al 1965 l’obra de Tàpies fa un salt qualitatiu i ell deixa de fer un art que tingui una càrrega literària”, va afirmar ahir la comissària de la mostra i responsable de l’arxiu de la fundació, Núria Homs. “Quan va exposar el 1953 a la galeria Martha Jackson a Nova York, els principals amics de Tàpies eren dos poetes, Joan Brossa i J.V. Foix, i ell estava amarat de literatura -diu el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra-. Però quan va tornar dels Estats Units va eliminar les referències literàries i narratives de la seva obra. Es converteix en un artista que té capacitat de viatjar i que pot ser interpretat arreu”.

El projecte de Documents d’acció es remunta a l’etapa de Laurence Rassel al capdavant de la fundació, i ella n’és la comissària juntament amb Guerra. El fil conductor que uneix Tàpies, el col·leccionista Anthony Denney -que va donar els seus fons a Les Abattoirs- i el galerista Daniel Cordier -que va dipositar-hi una part del seu llegat i va fer una donació al Centre Pompidou-és el crític francès Michel Tapié, que va aplegar sota les denominacions d’ art autre i informalisme l’art abstracte amb una forta càrrega gestual i matèrica que es feia en països tan diferents com França, el Regne Unit, Itàlia i el Japó als anys 40 i 50. Aquestes obres, a més, són el rastre d’una acció que s’ha produït en la intimitat de l’estudi i també en públic.

“És una exposició sobre com es construeix la història de l’art entre artistes, col·leccionistes, la crítica i el públic -diu Rassel-. Aquestes obres són una resposta vital i corporal: el cos de l’artista està plenament en acció i en mediació amb l’obra. Per respondre a la violència de les guerres, crec que no pensen en una voluntat de destrucció, sinó en una voluntat vital, d’incorporació de ritme, de trànsit, de màgia i d’estupefacció”.

Art radical convertit en decoració

Aquestes obres són el fruit d’un gest molt radical, però Denney, que va ser editor de Vogue, les publicava a la seva revista posant l’accent en el seu caràcter decoratiu i envoltades d’antiguitats. “Vivien amb aquesta demència a casa. No sé si aquesta violència es pot domesticar, però forma part del que ells pensaven per al futur de l’art”, diu Rassel. Tàpies i Michel Tapié es van conèixer l’any 1955. El crític li va regalar el llibre Un art autre, la lectura del qual va tenir un fort impacte en la visió artística de Tàpies. Com va recordar el president de la fundació, Xavier Antich, “quan Antoni Tàpies va fer la primera conferència pública important a la Universidad Menéndez Pelayo, a Santander, va començar amb un text ja gairebé mític que arrenca amb les paraules « Yo he venido como un representante de lo otro »”.

“L’exposició sobretot té importància pel que té del context de la formació d’Antoni Tàpies com a artista. Els artistes exposats representen les afinitats electives de l’univers intel·lectual i artístic en què Tàpies comença a definir-se amb un llenguatge, un vocabulari i unes constants pròpies”, diu Antich. Amb tot, la figura de Tàpies durant aquests anys és una anomalia, ja que feia una obra avantguardista en el clima repressiu de l’Espanya franquista. “Representa un cas exòtic dins la modernitat internacional perquè fa art modern en un context que no ho és. Se’l veia com un artista exponent d’un país en conflicte. Tàpies va ser l’introductor de l’ art autre i l’informalisme a Catalunya, que esdevindrà un estil gairebé nacional”, considera Guerra.

Com a fruit de l’intercanvi amb Les Abattoirs, el museu de Tolosa inaugurarà l’11 de febrer una monogràfica de Tàpies amb fons de la fundació titulada Antoni Tàpies. Parla, parla.

Un decenni decisiu a través d’obres poc vistes

Antoni Tàpies. Col·lecció 1955-1965 és fruit dels esforços que la fundació de l’artista també ha fet en el terreny de la col·lecció permanent i de com mostrar-la amb nous punts de vista. Un terç de la quinzena d’obres que la formen provenen de col·leccions particulars i dels hereus de l’artista. Una de les obres, la cèlebre Matèria amb forma de peu, només estarà exposada fins al 18 de febrer perquè ha de viatjar a una altra exposició. A més de les pintures, entre les quals hi ha les colpidores Tela ventruda, Gris, Llit marró i Tot blanc amb arcs, Núria Homs hi ha inclòs una selecció de documents per posar-les en context. Crida especialment l’atenció una carta que Tàpies va escriure el 1959 a Rodolphe Stadler, que dirigia una galeria amb el seu nom, en què li demanava que ni ell ni cap dels seus col·leccionistes parisencs deixessin obres seves per a una exposició que les autoritats franquistes estaven organitzant al Museu d’Arts Decoratives.