Antoni Llena, místic i ferotge a la Fundació Vila Casas

BarcelonaAntoni Llena és un home de maneres exquisides i de discurs pausat. Sovint parla de la seva obra amb termes poètics i com a artista sempre ha seguit un camí molt personal, caracteritzat moltes vegades per la fragilitat de les peces. Tot això no vol dir que no sigui un artista radical i contundent, com es pot veure amb una força inusitada a l’exposició que li dedica l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas a partir d'aquest divendres, de la qual són els comissaris ell mateix i el director d’art de la institució, Àlex Susanna. Entre les obres exposades s’imposen 500 dibuixos que Llena va fer durant el confinament, de la sèrie que ell anomena SOS: senyals de fum des d’un subsol. En un moment en què el cossos i el contacte corporal estaven sota sospita, Llena es va llançar obstinadament a fer “un gran mural del teatre del món”, ple de cossos nus, al·lusions sexuals i cites a artistes que estima com Brueghel, Antoni Tàpies, Giorgio Morandi, Joan Miró, Max Beckman, Francisco de Goya i Blinky Palermo. “Quan vaig acabar aquesta sèrie de dibuixos estava tan esgotat que vaig tenir un vessament cerebral, vaig acabar a l'UCI”, diu Antoni Llena.

L’exposició porta per títol En veu baixa i, com diu Àlex Susanna, està organitzada com “un quartet en què les obres dialoguen entre si més enllà de tècniques i dates” i està a mig camí entre una antològica i una retrospectiva de l’artista. Alhora, les peces sembla que s'espolsen qualsevol tesi amb la seva contundència, i els papers, les cintes adhesives i els trossos de fusta, suro i vidre amb què estan fetes les obres recorden un clam vitalista.

Entre les altres obres exposades n’hi ha algunes de memorables, com el quadre sense títol del 1964 que Antoni Tàpies va veure a la cel·la de Llena durant la Caputxinada. La particularitat d’aquest quadre és que està fet amb amb pols de talc, perquè Llena volia que el públic el toqués i se n’emportés una mica a casa enganxat al dit. Gràcies a Tàpies l’obra es va poder veure en un Saló de Maig, però a Llena no li va agradar gens quan la va veure penjada i va ser el fotògraf Antoni Bernad qui la va anar a recollir quan va acabar la mostra.

Més endavant, la seva visió de la pintura va continuar sent trencadora. Mentre que la pintura més espectacular va tornar a irrompre a finals dels 70, Llena va pintar “a la inversa” amb diferents plecs de papers, dels quals en retallava algunes parts. “La meva il·lusió era aconseguir l’essencialisme de les avantguardes russes, però sense el seu dogmatisme, i deixar només les despulles de la pintura”, diu l’artista. Precisament la supervivència de les obres de Llena és una qüestió cabdal, perquè ell mateix diu que un 80% han desaparegut.

Una altra peça colpidora és Et in Arcadia ego, que consisteix en un tros de cautxú que recorda un sexe femení i la manta damunt la qual va morir la mare de l’artista. “Malgrat que la meva obra és molt despullada, sempre hi ha un palpit clàssic”, diu Llena, perquè el títol fa referència a un quadre de Poussin titulat amb aquest lema sobre que la mort regna fins i tot a l’Arcàdia. Per a l’artista, el lloc arcàdic era l’“úter matern”. També ha explicat aquesta obra posant-la en relació amb el contacte entre la vida i la mort que hi ha en la Madonna del Parto de Piero della Francesca, perquè el pintor va fer una marededeu embarassada per a la capella d’un cementiri.

El recorregut continua amb una selecció de maquetes de les escultures públiques de Llena, entre les quals n’hi ha de tant conegudes com David i Goliat, a la Vila Olímpica, i el Monument als castellers de la plaça de Sant Miquel. També es pot veure El fantasma (1997), que s’havia d’instal·lar davant del Macba però que no va agradar al director que hi havia aleshores, Miquel Molins. La lectura que en fa el mateix Llena és un altre cop subversiva: diu que l’obra recorda una tenda de campanya perquè el lloc de l’artista no és el museu sinó “la intempèrie”.

El tram final de l’exposició està protagonitzat per les característiques caixes de Llena, amb escultures fetes amb materials fràgils que semblen fragments d’un retaule laic. I la culminació d’aquest tipus de treball, i del recorregut, és l’escultura en 38 peces Viatge d’hivern.