Vint-i-nou anys després de guanyar l’Oscar per la seva icònica encarnació del psicòpata Hannibal Lecter a El silenci dels anyells, el gal·lès Anthony Hopkins ha tornat a elevar-se fins al panteó de Hollywood, aquesta vegada per la seva magnífica interpretació d’un malalt d’Alzheimer a El pare, l’opera prima del francès Florian Zeller. Amb aquest segon Oscar, Hopkins, de 83 anys, es converteix en l’intèrpret més veterà que aconsegueix l’anhelat guardó, ja que supera el canadenc Christopher Plummer, que es va endur l’estatueta daurada als 82 anys pel seu paper a Beginners.
Una fita que dona fe de la tenacitat i la perseverança d’un actor que, menys l’esperit juvenil, sembla haver explorat tots els registres de l’imaginari fílmic. Val la pena recordar que Hopkins va interpretar, a Noé de Darren Aronofsky, la figura bíblica de Matusalem, coneguda com la persona més longeva de tota la iconografia mundial. Ara Hopkins esdevé un símbol de la vellesa també fora de la pantalla.
Al llarg d’una extensíssima filmografia que abasta més de cinc dècades, Hopkins ha tocat totes les tecles. Va ser Claudi a la versió de Hamlet que va dirigir Tony Richardson el 1969, el doctor Van Helsing a Dràcula de Bram Stoker de Francis Ford Coppola, l’inventor dels Corn Flakes a El balneari de Battle Creek, el vell Zorro que entrenava Antonio Banderas a La màscara del Zorro, el rei víking Hrodgar a Beowulf, Richard Nixon i Alfred Hitchcock en uns biopics per oblidar i, entre molts altres, el papa Benet XVI a la recent Els dos papes, que li va suposar la cinquena nominació a l’Oscar. La seva condició d’actor hermètic, de posat més aviat altiu, el va convertir en una elecció de càsting lògica per encarnar, entrat el segle XXI, el totpoderós Odin, pare de Thor, a la saga de Marvel. Dues dècades abans, la reina Elisabet II li havia atorgat el títol nobiliari de Sir.
Un nen Asperger sense diagnosticar
Malgrat l’aura monumental que perfila la imponent galeria de personatges interpretats per Hopkins, cal recordar que el britànic va tenir uns inicis dubitatius. Quan semblava deixar enrere una infantesa marcada per l’exclusió social –Hopkins va ser diagnosticat d’Asperger ja d’adult–, l’actor va descobrir en el Royal National Theatre de Londres, de la mà de Laurence Olivier, “un núvol fosc d'inseguretat, por i ansietat”, segons va explicar a The Hollywood Reporter. Als quinze anys, Hopkins havia conegut el seu heroi de joventut, Richard Burton, que li havia recomanat seguir l’estela de l’èxit i la fama, uns territoris que va conquerir, a Hollywood, gràcies a la seva memorable encarnació del caníbal Lecter. No obstant això, les seves millors interpretacions van arribar en un doble retorn a Anglaterra als 90, quan el tàndem format pel director James Ivory i el productor Ismail Merchant el van escollir com a protagonista masculí de Retorn a Howards End i El que queda del dia.
Després dels seus daurats anys 90, Hopkins semblava acomodat en un cert histrionisme altisonant. Amb tot, El pare ha permès als cinèfils retrobar-se amb l’actor contingut dels vells temps, aliè als efectismes, avesat a construir un personatge complex, que en aquest cas deambula, desorientat i desemparat, per una realitat emboirada per l’Alzheimer. Des de la perspectiva privilegiada de la vellesa i la saviesa –que el van dur a publicar, fa uns mesos, un vídeo al seu compte de Twitter celebrant 45 anys de sobrietat–, Hopkins observa la realitat amb una mirada asserenada. L’actor no ha anat a rebre l’Oscar a Los Angeles. Ha preferit prolongar unes vacances a la seva Gal·les natal.
![Anthony Hopkins a 'El pare'](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
