'Annette', de Leos Carax, inaugura l'edició del Festival de Canes més insòlita

CanesCanes en juliol. Després de veure's obligat a suspendre l'edició del 2020, el festival de cinema més important del món reprèn aquest any la programació un parell de mesos més tard de la seva cita habitual al mes de maig. Als títols que esperaven estrenar-se mundialment a Canes ja des de l'any passat com Benedetta, de Paul Verhoeven; La crònica francesa, de Wes Anderson, i Annette, de Leos Carax, l'encarregada de inaugurar el festival aquest dimarts al vespre, s'hi ha afegit tota una collita nova de films, de manera que la selecció de Canes 2021 és una de les més copioses de la història, un festí de cinema per celebrar el retorn a les sales i a la vida.

En contrast, per la Croisette, el mític passeig de mar d'aquesta vila de la Costa Blava, i pels voltants de la seu del festival, aquest any s'hi veuen més turistes i estiuejants que no pas persones acreditades. Es troben a faltar la munió de periodistes i professionals de la indústria que cada any corren amunt i avall entre projeccions, reunions de feina i rodes de premsa. Les regulacions sanitàries europees i les diferents velocitats de vacunació han jugat a la contra del gruix de la premsa i dels cineastes d'altres continents, així que aquest Canes ha esdevingut més eurocèntric que mai.

Aquesta és una edició de represa però en cap cas de normalitat. Canes 2021 se celebra encara sota el signe del covid-19. Els acreditats que no hem completat el cicle de vacunació hem de passar un test d'antígens cada 48 hores per accedir al centre neuràlgic del festival, el Palais, tot i que no cal per entrar en la majoria de sales de projecció, que funcionen amb un 100% de l'aforament però amb ús obligatori de la mascareta. L'organització ha disposat un espai per passar aquestes proves de forma prou àgil, encara que els resultats no arriben fins sis hores després.

El certamen també s'ha replegat en una programació sobretot europea i francesa, amb una escassa presència de títols i estrelles de Hollywood. No hi falten sospitosos habituals com Nanni Moretti, Andrea Arnold, Apichatpong Weerasethakul, Asghar Farhadi, Mia Hansen-Love o Jacques Audiard. Tanmateix, la proporció de directores que competeixen per la Palma d'Or encara és vergonyosa: només quatre dels 24 films a competició estan firmats per dones. La presència de realitzadores és més alta en altres seccions i en les programacions off com la Setmana de la Crítica, on concursa la catalana Clara Roquet, o la Quinzena de Realitzadors, on es presenta The souvenir part II, segona entrega del díptic autobiogràfic de Joanna Hogg la primera part del qual és una de les grans joies del cinema recent. La secció oficial a competició de Canes, per tant, encara és lluny de presentar la diversitat de gèneres i procedències que en canvi sí que caracteritza el jurat encarregat enguany d'atorgar la Palma d'Or, que presideix Spike Lee i completen l'actriu i directora francosenegalesa Mati Diop, la intèrpret quebequesa Mylène Farmer, la nord-americana Maggie Gyllenhaal, la directora austríaca Jessica Hausner, l'actriu i directora francesa Mélanie Laurent, el director brasiler Kleber Mendonça Filho, l'actor francès Tahar Rahim i el protagonista de Paràsits, Song Kang-ho.

La presència catalana

Poques vegades una producció catalana aconsegueix fer-se un lloc en les seccions oficials del Festival de Canes. En aquesta edició només trobem un curt, La caída del vencejo, de Gonzalo Quincoces, en la programació de la Cinéfondation, l'espai dedicat a descobrir nous talents a través dels curts i migmetratges sorgits d'universitats i escoles de cinema d'arreu del món. Es tracta d'un treball de final de carrera d'aquest estudiant de l'ESCAC que ofereix una mirada als turbulents anys vuitanta a Euskadi i a les lluites laborals que s'hi van dur a terme en drassanes i altres indústries.

I Libertad, de Clara Roquet, ha estat un dels set llargmetratges escollits per competir en una de les seccions paral·leles del Festival, la Setmana de la Crítica, un aparador per a pel·lícules de cineastes debutants o amb trajectòries més breus. En els últims mesos ha crescut l'expectació al voltant de l'opera prima com a directora d'aquesta guionista que ha treballat en films com 10.000 km i Els dies que vindran, de Carlos Marques-Marcet, i Petra, de Jaime Rosales. A Libertad, Roquet expandeix algunes de les inquietuds presents en els seus curts com a directora, El adiós (2015) i Les bones nenes (2017), per desplegar una història del pas de la adolescència a la maduresa amb una reflexió de fons sobre el classisme inherent en els vincles que mantenim la societat catalana (i europea) amb les treballadores de la llar vingudes sobretot de Llatinoamèrica. Apunta a convertir-se en un dels títols imprescindibles d'aquesta temporada.