La humilitat i el pragmatisme dels arquitectes Lacaton i Vassal s'emporten el premi Pritzker
El jurat destaca l'esperit democràtic dels seus edificis, entre els quals hi ha el Palais de Tokyo de París
BarcelonaEl prestigi del despatx d’arquitectes format per Anne Lacaton (Saint-Pardoux, 1955) i Jean-Philippe Vassal (Casablanca, 1954) ja és global: la fundació Hyatt va anunciar ahir que són els guanyadors del premi Pritzker d’enguany, el guardó que està considerat com el Nobel dels arquitectes. Arriba dos anys després d’emportar-se el premi Mies van der Rohe d’arquitectura europea. Com diu el jurat, la trentena d’obres d’aquest estudi, ubicades sobretot a França, destaquen per “l’esperit democràtic” que ha aconseguit “renovar” i “revitalitzar” el llegat de l’arquitectura moderna. “La seva feina respon a les emergències climàtiques i ecològiques del nostre temps, així com a les socials, particularment en l’àmbit de l’habitatge urbà”. A la trajectòria de Lacaton i Vassal hi ha una anècdota memorable: quan els van encarregar la reforma de la plaça Léon Aucoc de Bordeus, la van estudiar i van comunicar a l’ajuntament que només els calia tenir més cura del manteniment.
En aquests temps pandèmics, en què l’espai domèstic ha pres tanta rellevància, és important destacar la reforma que van fer de 530 habitatges socials a Bordeus, que van ampliar amb balconades i serveis i els va valdre el premi Mies. “Ja ens agradaria que s’imités aquest projecte”, va dir aleshores Anne Lacaton en una entrevista amb l’ARA. “No és una obra d’autor, sinó un model, una manera de fer, una actitud. Es tracta de posar atenció en el que hi ha, en la gent que hi viu”.
Per a Anne Lacaton, la bona arquitectura és “oberta”, com diu al comunicat del Pritzker. “Està oberta a la vida, a reforçar la llibertat de les persones i permetre que hi facin el que necessitin fer. No hauria d’asservir ni imposar, sinó ser una cosa familiar, útil i bonica”. “La nostra feina consisteix en resoldre restriccions i problemes, i en trobar espais que puguin crear usos, emocions i sentiments –diu Jean-Philippe Vassal–. Al final d’aquest procés i de tots aquests esforços ha d’haver-hi lleugeresa i senzillesa, mentre que abans tot era complex”.
Amb el guardó de Lacaton i Vassal el Pritzker torna a camins essencials com el de l'arquitecte Balkrishna Doshi, premiat el 2018, i Alejandro Aravena, el guanyador del 2016 i el president del jurat d’aquesta edició: “Enguany, més que mai, hem sentit que havíem de formar part de la humanitat en conjunt”, afirma Aravena. Entre les obres destacades de Lacaton i Vassal hi ha el centre d’art Palais de Tokyo a París, consistent en una intervenció mínima en l’antiga seu del museu d’art modern de la capital francesa. També és una reforma poc invasiva el FRAC Nord-Pas de Calais, a Dunkerque, perquè els arquitectes van respectar l’estructura de 35 metres d’alçada d’un antic dipòsit de vaixells a l’hora de convertir-lo en un museu de les col·leccions públiques franceses d’art contemporani. En el terreny de l’habitatge, Lacaton i Vassal són els autors de la casa Latapie, feta amb materials industrials, i també d’un altre habitatge, ubicat a Cap Ferret, que van dissenyar respectant tots els arbres que hi havia al lloc. I també a França van projectar l’Escola Nacional Superior d’Arquitectura de Nantes, amb espais prou flexibles perquè es puguin adaptar als usos futurs.
Però, malgrat tot, l’origen de l’arquitectura de Lacaton-Vassal es remunta a l’Àfrica, concretament a Nigèria. Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal es van conèixer als anys 70 quan estudiaven arquitectura a Bordeus. La seva relació va continuar quan ell se’n va anar a treballar a Nigèria en el camp de l’urbanisme, després d’acabar la carrera, i ella el visitava als estius i treballava a Bordeus als hiverns. “Nigèria és un dels països més pobres del món, però la seva gent és tan generosa, ho fa tot amb molt pocs recursos”, recorda Vassal. “Realment va ser com una segona escola d’arquitectura”. La primera obra conjunta del matrimoni va ser una cabana de palla i branques que va durar dos anys. A partir d’aquest moment van decidir que treballarien des de zero i sense prejudicis. “En el seu enfocament hi ha humilitat –subratlla el jurat del Pritzker–, respecte pels objectius dels dissenyadors originals i les aspiracions dels ocupants actuals”.