Polèmica perquè el cinema caracteritza la maldat amb una deformitat (un cop més)
Les mans desfigurades d'Anne Hathaway a la cinta familiar Las brujas encenen els ànims
Quan Las brujasva estrenar-se el mes passat les persones amb minusvalidesa van plantar-se. L’adaptació cinematogràfica del llibre de Roald Dahl que ha dirigit Robert Zemeckis, protagonitzada per Anne Hathaway com a Reina de les Bruixes, caracteritza l’actriu amb les mans desfigurades, només amb dos dits i el polze a cadascuna. La productora de la pel·lícula, Warner Bros, ha justificat que les mans estaven pensades per assemblar-se a les urpes d’un gat, però a la pràctica semblen les extremitats d’algú que pateix ectrodactília o el síndrome de la mà partida.
Les persones que tenen aquestes malformacions congènites van viralitzar a les xarxes socials fotos de les seves mans amb l’etiqueta #NotAWitch [No soc cap bruixa]. Hathaway i Warner Bros van demanar disculpes, però el mal ja està fet: una vegada més, un malvat té alguna condició física especial. Es tracta d’una de les discriminacions més antigues al voltant de la ficció i, per a molts, és també de les més perjudicials. “No es tracta de ser excessivament sensible, o massa políticament correctes. Això va de mostrar les diferències en les extremitats com un fet lleig, espantós, fastigós i diabòlic”, va escriure a Twitter la presentadora de televisió britànica Briony May Williams, que en una mà només hi té un dit.
El Joker. Lord Voldemort. Tot tipus de dolents de la saga Bond i d’antagonistes de superherois. Doctor Poison. Freddy Krueger. El Fantasma de l’Òpera. El geperut i deformat Ricard III de Shakespeare. Des que existeixen els escenaris i les pantalles, la discapacitat i la deformitat s’han utilitzat com una drecera visual per a la maldat, un senyal al públic que aquell personatge era un dolent a témer. Però els defensors dels drets dels discapacitats diuen que això no és només una estratègia narrativa mandrosa sinó també estereotipada, que margina una comunitat ja estigmatitzada i que rarament és representada a les pantalles. Que Las brujas sigui una pel·lícula familiar, afegeixen, encara ho empitjora.
“De vegades en els llocs d’esbarjo és on els infants són més cruels. Les criatures absorbeixen el que aprenen, ja sigui a través d’històries que els expliquem o del que veuen fer als seus pares”, diu l’escriptora canadenca Penny Loker, gran defensora de la diferència. “A mi em van dir que era un monstre, i m’insultaven amb el nom del monstre de la pel·lícula que aleshores estava de moda, fos quin fos en aquell moment”, afegeix Loker, que va néixer amb una microsomia hemifacial. El col·lectiu ha tingut un cert èxit en la lluita per combatre els estereotips. El 2018, arran d’una campanya per retratar de forma precisa les discapacitats, l’Institut Cinematogràfic Britànic va anunciar que no subvencionaria aquelles pel·lícules amb malvats amb la cara desfigurada o amb cicatrius.
Els defensors dels drets dels discapacitats són conscients de les crítiques que diuen que el món s’ha tornat hipervigilant, i que l’atac contra Las brujas és un altre exemple de correcció política contra una expressió artística. Certament, el que es considera acceptable ha anat canviant amb el pas del temps. A la versió cinematogràfica del 1990, amb una esgarrifosa Anjelica Houston com a Reina de les Bruixes, les crítiques van ser escasses. Tampoc n’hi va haver el 1980 per al personatge de l’Sloth, el monstre d’Els Goonies que (alerta, espòiler) s’acabava convertint en un bon noi.
Papers previsibles i estereotipats
Un de cada quatre adults als Estats Units té un deteriorament físic o mental que limita les seves activitats. Un estudi recent conclou que menys del 2% dels personatges amb diàleg a les pel·lícules més populars del 2018 eren discapacitats. Mentre que els grups per a la defensa de la igualtat treballen amb productores per canviar aquesta situació, les crítiques diuen que els personatges amb discapacitat encara cauen massa sovint en papers previsibles, entre els quals hi ha el malvat o la víctima que serveix per realçar la resta.
“Els discapacitats interpretem o els malfactors o personatges delicats, feliços i angelicals”, assenyala la dramaturga, escriptora i actriu Maysoon Zayid, que té paràlisi cerebral. “Nosaltres som o caritatius i inspiracionals que mai fem mal a ningú, o ens dediquem a assassinar bebès perquè hem perdut un ull en un accident jugant a dards”, afegeix. Des del seu punt de vista, les circumstàncies sota les quals es pot acceptar que el malvat sigui discapacitat o desfigurat són limitades. Una d’aquestes és quan el personatge l’interpreta un actor amb una deformació, sempre que aquesta desfiguració no sigui el motiu pel qual és dolent. L’altra és quan el malvat retratat representa una persona que tenia una discapacitat a la vida real, i en aquests casos, diu Zayid, fins i tot només l’hauria d’interpretar un actor amb discapacitat.
Utilitzar la desfiguració o la deformació per expressar la maldat és una estratègia que ja té segles, en la cultura occidental, subratlla la directora dels estudis sobre discapacitat de la Universitat de Utah, Angela Smith. Tant en la tradició com en la vida real, les diferències físiques s’han llegit com un senyal de perill, el símbol del dimoni o l’evidència de pecat o de bruixeria. Smith diu que la medicina moderna segueix pressuposant que la discapacitat és una cosa negativa que necessita ser arreglada.
També és un tema molt recurrent en contes de fades i històries de fantasia o de terror. Als monstres se’ls dota de característiques -la manera com parlen, es comporten, es mouen o la seva aparença- pensades per semblar amenaçadores o grotesques, explica Smith. Això es trasllada a la pantalla, on les diferències físiques sovint es revelen com un símbol visual de la maldat o la immoralitat. Només cal pensar en la cara brutalment cremada de Freddy Krueger a les pel·lícules de la saga Malson a Elm Street.
Contra el fàstic a la diferència
“Les pel·lícules populars com aquesta envien missatges molt clars: els cossos no normatius estan malament o són dolents, no pertanyen a una societat normal ni formen part de la mirada pública i és natural sentir fàstic cap a la diferència”, apunta Smith. Warner Bros i Hathaway han al·legat que mai van fer l'associació del que Dahl descrivia com a “urpes primes i uncinades, com un gat” amb les mans de persones. Des d'organitzacions com RespectAbility subratllen que tot plegat s’hauria pogut evitar si hi hagués més gent del col·lectiu treballant a la indústria de l’entreteniment, ja sigui davant o darrere les càmeres.
Hi ha molt més marge de maniobra, i menys potencial per ofendre, quan els malvats són clarament criatures fantàstiques com el monstre de Stranger Things. Molts dels personatges més terrorífics de les pel·lícules de por no tenen discapacitats. Com la Samara, la nena de The ring, o l’escriptor posseït que interpretava Jack Nicholson a La resplandor. O l’inquietant Javier Bardem a No es país per a vells, amb la seva palidesa pastosa i esgarrifosa. Però fins i tot aquestes representacions trepitgen una fina línia, amenaçant d’estereotipar les malalties mentals com Norman Bates fa a Psicosi. “La monstruositat és un element intrínsec en tots nosaltres -conclou Smith-. No una característica dels nostres cossos que els fa diferents”.
Copyright The New York Times