Anna Ferrer: "La música tradicional va molt més enllà de si ens posem una faldilla que recorda no sé què"

El 2022 hauria de ser el gran any de la cantant menorquina Anna Ferrer. Tota ella és sentit i sensibilitat explorant amb creativitat el llegat de les músiques tradicionals. En els pròxims mesos la podrem veure com a vocalista en els concerts de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya, remenant el cançoner de tradició oral del projecte Càntut a duo amb Paula Grande ("Un regal preciós", diu) i també tota sola presentant Parenòstic, un espectacle amb direcció escènica del Niño de Elche que va preestrenar al Mercat de Música Viva de Vic i en què combina tonades del camp balears i una mirada personal a diferents folklores. Parenòstic és el que interpretarà aquest dissabte a les 19 h a l'Auditori Barradas de l'Hospitalet de Llobregat, dins de la programació conjunta dels festivals Tradicionàrius i Barnasants.

¿Tot bé després de passar el covid?

— Sí, ara sí. No vaig tenir febre, però sí que tenia molts mocs i em passava els dies fent esternuts i tossint. Vaig haver de cancel·lar el concert de Girona, però ja estic bé.

Com ha canviat l’espectacle des que en vas presentar un tast al Mercat de Música Viva de Vic el setembre de l’any passat?

— El concert de Maó de principis de gener és el que va donar sensació de realitat a Parenòstic. Va ser com el naixement. Ha calgut el repòs i el pas del temps: com passa amb el vi, que les coses es col·loquen on s’han de col·locar. I, òbviament, hi ha el doble de cançons respecte a Vic.

¿Una de les coses més complicades és haver d’estar tota sola a l’escenari?

— Té un punt de repte, sí, perquè soc allà sola davant el perill tocant tots els instruments, però és com si m’hi trobés molt còmoda. El que sí que hi ha és molta intensitat, perquè no hi ha cap moment de relax per a mi.

Què vols explicar amb Parenòstic?

— Tot bé de la paraula parenòstic, l’almanac, els calendaris dels pagesos que a Menorca en diuen parenòstics. M'agrada perquè resum aquesta recerca eterna que faig per entendre com es barreja la tradició i la creació, que cada dia tinc més clar que són el mateix. El parenòstic em sembla una meravella com a metàfora, perquè precisament es basa en una tradició per generar creació, per crear fruits; es basa en llegendes més o menys místiques per dir, per exemple, que si per Sant Nicolau plou vol dir que per Nadal hi haurà anyada. Per tant, es basa en una tradició d’observar molts anys la natura i a partir d’aquí extreure'n una saviesa que fa que la creació sigui més rica.

I què has descobert de tu com a cantant?

— Aquí sí que li atribuiria tot el mèrit al Niño de Elche. Òbviament, hi ha una part d’investigació meva, ja que he descobert melodies que em tenen boja, tonades del camp de Menorca que mai havia sentit. Descobrir aquestes melodies ha sigut com un regal, com un tresor immens. Però pel que fa a cantar, crec que la direcció del Niño de Elche és el que m’ha encès una altra part de mi. És una mica: hem vingut a jugar, i dur-ho al límit, permetre la transgressió, la ràbia, la pena; portar-ho tot més a l’extrem.

¿Maria del Mar Bonet, que aquests dies està cantant peces del cançoner popular mallorquí, és una influència gaire present en la teva manera de fer?

— És curiós perquè jo no l’he escoltada gaire, la Maria del Mar Bonet, i quan vaig començar a viure a Catalunya i cantava amb projectes com el New Catalan Ensemble tothom em deia: "Oh, em recordes la Maria del Mar Bonet". Tinc ganes de conèixer-la millor, perquè l’altre dia vaig llegir una cosa que havia dit ella, i que és una cosa que comparteixo. Va dir: "Els poemes on hi ha més saviesa són els poemes que venen de camp". I a mi la saviesa de la poesia del camp també em sembla molt meravellosa. Com es poden dir coses tan profundes partint de metàfores tan materials, tan costumistes... La vaig llegir i vaig pensar: "Vull conèixer aquesta dona".

Com et sents quan et col·loquen dins aquest moviment d’actualització pop de les músiques tradicionals?

— És estrany, perquè jo estic vinculada amb aquest món tradicional des que vaig néixer. Als tres anys ballava jotes i fandangos i cantava aquestes cançons. I ara tot això em costa, perquè passa com passa amb tot el que va cap al mainstream, que s’agafa la forma i es treu del seu context. I jo tinc una relació tan profunda amb la tradició, que a vegades sento pena, com quan Zara fa samarretes de feminisme, que dius: "A veure, que tens senyores a l’Índia que cobren un euro al dia per fer samarretes que posen «I’m feminist», és una mica contradictori". Sento contradiccions amb això. A la vegada ho celebro, perquè és mitjançant el mainstream que es coneixen les coses. Sí que me surt aquesta cosa més purista de dir: "Merda, jo això ho he viscut des que era molt petita i per a mi la música tradicional té una profunditat que va molt més enllà de si ens posem una faldilla que recorda no sé què o si cantem amb una pandereta".

—