Anna, Anne

Hi ha records que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l’asfalt, quan hi toca el sol del migdia i tu, que anaves amb el cap cot i miraves a terra, despertes de cop i l’agafes i sents que tens molta sort. Mires llavors endavant, amb la moneda a la butxaca, i no goses gastar-la encara. No en fas res, però durant alguns dies hi topes quan fiques la mà a la butxaca de la jaqueta, i és com si el sol tornés a enlluernar-te un moment.

Tornàvem de l’estanc. Hi anàvem sovint, a l’estanc, tot i que a casa no fumaven. Hi compràvem llumins, revistes, llapis, caramels, premsa esportiva. Aquell dia hi anava amb la mare, que no havia volgut comprar-me un llibre. Anaven justos, a casa, i jo sabia que no havia de demanar les coses dues vegades. Sovint no les demanava ni tan sols una, i pot ser que aquell dia no digués res del llibre, pot ser que simplement pensés que voldria llegir aquest llibre, un d’Els Cinc, o de Puck, no ho recordo bé. No m’agradaven gaire, aquells llibres, però eren els únics que hi havia a l’estanc.

Jo tornava amb la mare, un parell de passes darrere d’ella, mirant a terra, i no vaig trobar cap moneda. Era un llibre, obert, a terra. Vaig agafar-lo, vaig mirar al meu voltant, vaig témer que algú es girés a buscar-lo. “Hi ha un llibre”, vaig dir, baixet, com si volgués avisar la possible propietària. No coneixia homes que llegissin, llavors, i els nens de la classe deien que ho feien de mala gana. Em semblava que els llibres eren sempre de les dones. Els homes els escrivien i les dones els llegien, i tant era així que vaig trigar anys a saber que Enid Blyton era una escriptora. Però això és una altra història, una altra moneda que gastaré un altre dia.

Vaig dir-ho baixet, “hi ha un llibre”, i com que no apareixia cap propietària el vaig adoptar. Ara era meu, era el meu llibre, i vaig espolsar-lo tan bé com vaig saber. Hi faltava la coberta i algunes pàgines, sobretot del principi. Estava desencolat però força en ordre, i vaig començar a llegir-lo:

“La meva carta d’ahir no estava pas acabada, però vaig haver de plegar. No puc evitar de posar-te al corrent d’un altre embolic; però abans, una altra cosa...”

- Tú estás tonta -va cridar-me la mare.

Vaig tancar els ulls i vaig tapar-me la cara amb el llibre, però no va arribar la bufetada. Només un cop petit al cap, gairebé carinyós. Havia arribat a casa sense adonar-se que jo havia quedat enrere, perduda entre les pàgines. S’havia espantat. Pobra mare.

“Hi ha un llibre”, vaig repetir, més alt. I me’l va deixar quedar i vaig estimar-la. La meva mà dins de la seva, tot el camí fins a casa, brilla encara com una moneda al sol, el llibre ben agafat a l’altra.

“Diumenge, el nord d’Amsterdam va ser terriblement bombardejat; una devastació espantosa. Carrers sencers en ruïnes; caldrà un cert temps per poder retirar tots els cadàvers. Fins ara, ja han comptat 200 morts i nombrosos ferits; els hospitals vessen. Es parla de criatures que cerquen els seus pares perduts sota les cendres encara calentes”.

Vaig llegir fins a l’hora de sopar i quan em van fer anar a dormir vaig llegir sota els llençols, encara, com hem fet tots, amb una petita llanterna que m’havien comprat per quan anava de colònies. Vaig llegir fins que es van acabar les pàgines, i em va saber greu tot el que sabia que havia estat escrit i jo no podia llegir, perquè més que un llibre era un tros de llibre, fulls desencolats i sense portada. Em va saber greu deixar-lo allà, sol, en aquell àtic, i no saber què se’n faria.

A la pàgina de l’esquerra, a dalt de tot, hi deia “Diari d’Anna Frank”, i a la de la dreta “Anna Frank”, i vaig pensar que Anna era nom de dona, era el nom de la meva tieta, de la meva cosina, era un nom de dona com el meu. I aquesta Anna havia escrit aquest llibre, i de cop semblava possible. Semblava com si algun dia hi pogués haver, perdut en algun carrer, un llibre amb el meu nom a dalt de tot, i una nena que el trobava. O potser un nen i tot.

L’endemà, mentre esmorzava, vaig explicar-li la història a la mare. “ Ese libro es de mayores - va dir-, no lo leas má s”. I no vaig dir res, i el vaig ficar a la bossa de l’escola.

Vaig carregar-lo per tot arreu molt de temps, aquell llibre. El rellegia d’amagat, “ ese libro es de mayores”, i imaginava cada vegada un final diferent, escenes diferents per a cada pàgina que faltava.

Per la comunió van regalar-me molts diaris. Tothom que sentia que havia de fer-me un regal i no podia estirar-se gaire anava a l’opció barata: “Regalem-li un diari, és molt estudiosa, segur que li agrada escriure-hi les seves coses”.

En vaig acumular set o vuit, blancs, amb dibuixos blau cel o rosa de coloms i àngels, amb les vores del paper daurades, amb petits candaus amb clauetes intercanviables. Mi querido diario, hi deia a la tapa. I vaig pensar si Anna Frank no havia escrit també el seu llibre en aquells quaderns, si no havia amagat també a consciència les claus pels racons de la casa.

No sé què hi vaig escriure, ni què se’n va fer. Devien anar a mar en alguna de les neteges intempestuoses de la mare. Un dia no hi era el llibre, tampoc. No vaig atrevir-me a preguntar.

“Segueixo cercant la manera d’esdevenir la que tant m’agradaria ser, la que seria capaç de ser si… si en el món no hi hagués altra gent”.

Més tard, quan vaig descobrir les biblioteques, quan vaig ser gran i vaig poder comprar-me els llibres que volia llegir, podria haver buscat aquell Diari d’Anna Frank. Podria haver-lo llegit de dalt a baix.

Vaig preferir no fer-ho. Hi ha records que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l’asfalt, quan hi toca el sol del migdia i tu, que anaves amb el cap cot i miraves a terra, despertes de cop i l’agafes i sents que tens molta sort. Aquest, encara el duc a la butxaca.