'Animal negre tristesa': brillant tragèdia pastoral del segle XXI
Julio Manrique dirigeix una proposta exuberant i plena de força dramàtica
Animal negre tristesa
Sala Beckett (Fins al 6 de març)
“Fa trenta-quatre dies que el bosc espera la pluja”. No, no és una notícia meteorològica, sinó la primera acotació de l’obra de l'alemanya Anja Hilling, Animal negre tristesa, que explica la tragèdia d’un grup d’amics i parelles que s'escapen de la ciutat al bosc com si emulessin els nobles atenencs de Somni d’una nit d’estiu. Els nobles de Hilling són arquitectes, artistes i executius de mitjana edat que s’endinsen al bosc per fer una barbacoa i gaudir de la natura amb la irresponsabilitat d’una colla d’adolescents. I esclata la tragèdia. El foc calcinarà el bosc i canviarà les seves vides per sempre més.
No és intranscendent la referència al clàssic de Shakespeare, ja que si bé Hilling trenca totes les convencions teatrals seguint els dictats del teatre postdramàtic, l'estructura de la seva obra segueix les formes clàssiques: una presentació, amb els personatges que preparen la foguera; el nus, quan el foc mostra la reacció de cadascun d’ells davant del perill de mort, i el desenllaç, amb la tornada a la ciutat quan l’incendi ha estat sufocat però les cendres segueixen cremant al seu interior.
Així mateix, el títol remet perfectament al contingut de les tres parts –la vida del bosc (animal), la mort que provoca l’incendi (negre) i la conseqüència (tristesa)– i anuncia el lirisme que recorre bona part del text, amb poètiques descripcions de la natura, tan abundants en Shakespeare. Un lirisme que es manifesta sobretot a les didascàlies o acotacions que ens arriben en la veu d’una narradora. I és que l’obra de Hilling, lluny de rebutjar la narrativitat, la integra en la forma dramàtica juntament amb la poesia i els diàlegs sintètics. Diríem que el text i la posada en escena són dues línies dramàtiques complementàries en la mesura que les accions tot sovint deriven de la paraula que les explica. Això ho ha entès molt bé el director, Julio Manrique, al confrontar-se amb un text tan ric com arriscat i fent una proposta exuberant i plena de força dramàtica. Manrique ha trobat solucions plàstiques imaginatives, i treballa amb un magnífic i entregat elenc (Joan Amargós, Marcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert, Ernest Villegas), i tot plegat està adobat per l'espectacularitat visual de les projeccions de Francesc Isern en un espai escènic buit d'Alejandro Andújar amb sorpresa final. Imprescindible.
